La situació d’alguns ciutadans és molt més que delicada. La crisi ha provocat que, actualment, al territori català, unes 60 mil famílies subsisteixin amb 400 euros al mes i que unes quantes estiguin cada dia més a prop del desnonament, amb risc de perdre la seva llar.
Terrassa no s’escapa d’aquesta situació: cada dia són més les famílies que comencen a tenir problemes importants a l'hora de pagar la hipoteca, i el perill de ser desnonades es perfila com una realitat cada vegada més propera. Com sempre acabaran essent els Serveis Socials de l’Ajuntament o les organitzacions solidàries qui prestin ajuda a aquestes persones per tal que puguin anar sobrevivint, perquè sembla ser que la major part d’entitats bancàries no estan d’acord en la posada en marxa de l’anomenada dació en el pagament, és a dir, que, malgrat perdre el pis, els afectats no hàgin de continuar pagant el deute pendent, eradicant una situació actual que més sembla un càstig diví que cap altra cosa.
Les entitats bancàries esgrimeixen que en el seu moment «no van donar totxos» sinó que van «donar diners». Sembla ser que ja no es recorden de les quantitats de diners que rebien a canvi en concepte d’interessos, i tampoc sembla que recordin que en època de vaques grasses els criteris a l’hora de concedir-ne (d’hipoteques) eren força generosos. Tampoc no recorden que la tramesa de targetes de crèdit als seus clients sense que aquests les haguessin demanat era una pràctica habitual.
Si tots, treballadors, autònoms, petits empresaris, ajuntaments, han hagut d’assumir sacrificis per fer front a la crisi, no seria recomanable que els més poderosos econòmicament també s’hi avinguessin? És ben cert que les entitats bancàries han sofert una important davallada parlant en termes de percentatges, però també ho és que cada any continuen tenint beneficis. I en aquest cas, més que mai, no parlem de «totxos», sinó del destí d’unes famílies que ho han perdut quasi tot.
Terrassa no s’escapa d’aquesta situació: cada dia són més les famílies que comencen a tenir problemes importants a l'hora de pagar la hipoteca, i el perill de ser desnonades es perfila com una realitat cada vegada més propera. Com sempre acabaran essent els Serveis Socials de l’Ajuntament o les organitzacions solidàries qui prestin ajuda a aquestes persones per tal que puguin anar sobrevivint, perquè sembla ser que la major part d’entitats bancàries no estan d’acord en la posada en marxa de l’anomenada dació en el pagament, és a dir, que, malgrat perdre el pis, els afectats no hàgin de continuar pagant el deute pendent, eradicant una situació actual que més sembla un càstig diví que cap altra cosa.
Les entitats bancàries esgrimeixen que en el seu moment «no van donar totxos» sinó que van «donar diners». Sembla ser que ja no es recorden de les quantitats de diners que rebien a canvi en concepte d’interessos, i tampoc sembla que recordin que en època de vaques grasses els criteris a l’hora de concedir-ne (d’hipoteques) eren força generosos. Tampoc no recorden que la tramesa de targetes de crèdit als seus clients sense que aquests les haguessin demanat era una pràctica habitual.
Si tots, treballadors, autònoms, petits empresaris, ajuntaments, han hagut d’assumir sacrificis per fer front a la crisi, no seria recomanable que els més poderosos econòmicament també s’hi avinguessin? És ben cert que les entitats bancàries han sofert una important davallada parlant en termes de percentatges, però també ho és que cada any continuen tenint beneficis. I en aquest cas, més que mai, no parlem de «totxos», sinó del destí d’unes famílies que ho han perdut quasi tot.
