No havia sentit mai a parlar de Kiribati fins que TV3 informava sobre la seva curiosa i dramàtica situació. És un país de 150.000 habitants, a l’Oceà Pacífic, que té per territori un arxipèlag format per una trentena d’atols coral·lins. Trenta-tres petites joies de corall i sorra que a penes emergeixen sobre el nivell del mar i que el canvi climàtic, amb la pujada de les aigües, acabarà submergint més d’hora que tard. Amb la perspectiva que la climatologia els acabi desnonant, el president busca un país d’acollida on encabir els seus compatriotes.

Fullejant un atles, contemplo la doble pàgina on han encabit Samoa, Kiribati, Tonga i Tuvalu, totes elles dins l’apartat “Oceania”. Busco dades estadístiques d’aquest. República independent des de 1.979. Malgrat no saber el número de cotxes per mil habitants o la ràtio de pacients per metge, un país que gosa oferir-se en adopció em cau simpàtic. No sé si entre els 150.000 pobladors de l’arxipèlag n’hi ha algun a qui li soni el nom de Terrassa o que hagi trepitjat mai qualsevol de les boniques poblacions que, entre autopista, riera, polígon i camp de golf, fan befa al poema de Pere Quart.

Penso que aquest desconeixement mutu no hauria de ser un obstacle a l’exercici de la nostra solidaritat internacional. Voldria suggerir tant al nostre alcalde com al president del Gremi de la Construcció del Vallès (i a totes les forces vives en general), que un cop enllesteixin el cens de pisos en estoc no perdin ni un minut més i truquin al president Tong, Anote Tong. No dubtin en oferir-li, d’entrada, uns milers de vivendes a preu solidari i una calurosa benvinguda. Pensin per un moment en la projecció internacional de la marca Terrassa, a l’alçada de Vicky Cristina Barcelona, i en la possibilitat d’obtenir descomptes als bungalous de l’arxipèlag mentre el mar no els esborri com una petjada a la sorra.