La política és l’art de dissenyar futurs millors per a tothom i crear els camins per arribar-hi. La política és buscar els mecanismes per incrementar el benestar de la ciutadania i fer-los reals. La política és decidir quines són les prioritats i treballar per fer-les possible. Generar aquestes complicitats, aquesta empatia i aquesta proximitat és també una de les obligacions de la política, dels polítics i dels partits polítics.
A l’hora de fer l’anàlisi dels darrers resultats electorals és important no perdre de vista aquestes reflexions per no auto enganyar-nos més del compte. I els resultats electorals, per ERC, son clars i inequívocs. No hem generat empatia, ni complicitats, ni hem transmès proximitat. Hem perdut. I hem perdut més que els vots, la confiança dels ciutadans.
Com a govern, és una evidència (com la majoria de governs en èpoques de crisi, també cal dir-ho) que hem fracassat en l’intent de liderar el país en la sortida de la crisi. No hem tingut les eines per tal de donar una resposta pròpia i satisfactòria a la contundent crisi econòmica en la que estem immersos.
Tampoc hem generat complicitats per donar resposta al xoc de legitimitats produït per la sentència del Tribunal Constitucional. No hem sabut -o no hem pogut- donar una resposta contundent ni en la defensa del nostre autogovern, ni de la voluntat popular expressada a les urnes pel poble català, ni dels anhels dels centenars de milers de persones que es van manifestar el 10 de juliol pel centre de Barcelona.
Com a partit, no hem estat àgils en la lectura del moment polític i social. Quan el catalanisme d'esquerres està immers en profundes transformacions, quan la proposta federal ha estat menyspreada un cop més, quan cada cop es planteja l’estat propi i sobirà com una possibilitat real, enlloc d'obrir el partit a totes aquestes sensibilitats, ens hem tornat autàrquics. Sembla que ens hagi fet por sumar, créixer, que ens faci por ser transversals i oberts. Quan en realitat, fa més de 75 anys que som això: un partit obert, transversal, de transformació social i amb vocació de majories.
Com ens recorda l’Oriol Junqueras, Esquerra quan parla de llibertats fonamentals i de drets civils coincideix amb els liberals amb els que compartim una profunda desconfiança davant els excessos de l’estat. Quan parlem d’economia, ens reconeixem en el liberalisme d'esquerres anglosaxó i en l'estat del benestar socialdemòcrata escandinau i alemany, que busca l’imprescindible igualtat d'oportunitats.
En l'àmbit social, confiem en l’economia social i el tercer sector, com a espai de trobada entre la garantia pública i l’emprenedoria privada, que tan bé entronca amb l'herència cultural i assistencial de les nostres mutualitats, de les nostres cooperatives agràries i de consum, dels nostres ateneus republicans i llibertaris i, fins i tot, de les nostres caixes d'estalvi. En definitiva, segueix en Junqueras, som fruit de diverses síntesis plurals i en permanent redefinició.
Culturalment, entre l’humanisme cristià i el republicanisme d'arrel il·lustrada i romàntica; políticament, entre el liberalisme clàssic i el radicalisme democràtic; econòmicament, entre el liberalisme d'esquerres i la socialdemocràcia; i, socialment, entre la justícia social i l'esperit revolucionari. I per poder assolir aquests objectius, evidentment, som independentistes.
Amigues, amics, tenim temps, ganes i capacitat. Ningú va dir que fos fàcil, però algú va dir que tornaríem a vèncer.
A l’hora de fer l’anàlisi dels darrers resultats electorals és important no perdre de vista aquestes reflexions per no auto enganyar-nos més del compte. I els resultats electorals, per ERC, son clars i inequívocs. No hem generat empatia, ni complicitats, ni hem transmès proximitat. Hem perdut. I hem perdut més que els vots, la confiança dels ciutadans.
Com a govern, és una evidència (com la majoria de governs en èpoques de crisi, també cal dir-ho) que hem fracassat en l’intent de liderar el país en la sortida de la crisi. No hem tingut les eines per tal de donar una resposta pròpia i satisfactòria a la contundent crisi econòmica en la que estem immersos.
Tampoc hem generat complicitats per donar resposta al xoc de legitimitats produït per la sentència del Tribunal Constitucional. No hem sabut -o no hem pogut- donar una resposta contundent ni en la defensa del nostre autogovern, ni de la voluntat popular expressada a les urnes pel poble català, ni dels anhels dels centenars de milers de persones que es van manifestar el 10 de juliol pel centre de Barcelona.
Com a partit, no hem estat àgils en la lectura del moment polític i social. Quan el catalanisme d'esquerres està immers en profundes transformacions, quan la proposta federal ha estat menyspreada un cop més, quan cada cop es planteja l’estat propi i sobirà com una possibilitat real, enlloc d'obrir el partit a totes aquestes sensibilitats, ens hem tornat autàrquics. Sembla que ens hagi fet por sumar, créixer, que ens faci por ser transversals i oberts. Quan en realitat, fa més de 75 anys que som això: un partit obert, transversal, de transformació social i amb vocació de majories.
Com ens recorda l’Oriol Junqueras, Esquerra quan parla de llibertats fonamentals i de drets civils coincideix amb els liberals amb els que compartim una profunda desconfiança davant els excessos de l’estat. Quan parlem d’economia, ens reconeixem en el liberalisme d'esquerres anglosaxó i en l'estat del benestar socialdemòcrata escandinau i alemany, que busca l’imprescindible igualtat d'oportunitats.
En l'àmbit social, confiem en l’economia social i el tercer sector, com a espai de trobada entre la garantia pública i l’emprenedoria privada, que tan bé entronca amb l'herència cultural i assistencial de les nostres mutualitats, de les nostres cooperatives agràries i de consum, dels nostres ateneus republicans i llibertaris i, fins i tot, de les nostres caixes d'estalvi. En definitiva, segueix en Junqueras, som fruit de diverses síntesis plurals i en permanent redefinició.
Culturalment, entre l’humanisme cristià i el republicanisme d'arrel il·lustrada i romàntica; políticament, entre el liberalisme clàssic i el radicalisme democràtic; econòmicament, entre el liberalisme d'esquerres i la socialdemocràcia; i, socialment, entre la justícia social i l'esperit revolucionari. I per poder assolir aquests objectius, evidentment, som independentistes.
Amigues, amics, tenim temps, ganes i capacitat. Ningú va dir que fos fàcil, però algú va dir que tornaríem a vèncer.
