En les darreres setmanes hi ha hagut molta literatura d’opinió, en diferents fòrums, adreçada a justificar i explicar les retallades de salaris que patiran els treballadors públics, les congelacions de pensions, l’alentiment en l’aplicació de la llei de la dependència, la parada tècnica de les inversions en obra pública i algunes mesures més de suposat “estalvi” que el govern de Madrid ha imposat mitjançant un decret llei convalidat per la mínima al Congrés de Diputats. De fet, gairebé tanta com literatura contrària a totes aquestes mesures.
Escric aquest article abans de la jornada de vaga del sector públic convocada per al dia 8 de juny, i per tant desconec el nivell d’èxit de la convocatòria i les conseqüències d’aquesta pel que fa a l’aplicació pràctica d’aquest maleït decret llei.
En qualsevol cas, m’agradaria recordar que l’estalvi previst per totes aquestes mesures (15.000 milions d’euros fins a la fi de 2011), representa tot just el 0,75% del PIB de dos anys, aproximadament, i per tant no serà gaire decisiu en l’anivellament de les finances públiques. És difícil de justificar tenint en compte que fins no fa gaire mesos els manaires de Madrid s’abraçaven a les mesures keynesianes amb la fe del convers, a més de regalar 400 euros a cada contribuent assalariat i 2.500 a cada embarassada. Fent números ràpids, aquests regalets van representar l’any 2009 una despesa de 8.000 milions en obra pública (el famós FEIL) 7.200 en rebaixes de l’IRPF i 1.200 en cistelles nadó, per tant més de 16.000 milions en total.
De fet, les mesures actualment previstes són de caire cosmètic, i afecten de manera relativament poc intensa a uns dotze milions de persones, vuit milions de pensionistes, tres i escaig de treballadors públics i prop d’un milió de dependents, que fins ara s’havien quedat al marge d’experimentar en carn pròpia els efectes de la crisi. Seria fàcil i demagògic dir que hi ha catorze milions de persones més que ja han aportat la seva quota de solidaritat, per la via de l’enduriment de les condicions del mercat laboral privat. No serà amb mesures d’aquestes, adreçades a fer-li la gara-gara als mercats financers internacionals, a fer callar una estona la senyora Merkel i a evitar una devaluació de l’euro (que fóra la mesura adient a nivell macroeconòmic) que redreçarem la situació econòmica del país.
El país, ho sap tothom i és profecia, deu als mercats financers internacionals un 160% del seu PIB, entre deute públic i privat, que caldria tornar en un periode de temps prudencial. També té un problema de manca de competitivitat econòmica, deguda a la manca de formació de la seva població i a la proverbial avarícia i manca de visió estratègica de bona part de l’empresariat. I té una estructura administrativa pública ineficient i innecessàriament duplicada. I a Catalunya tenim un doble problema: a banda de participar de les mancances generals peninsulars som implacablement espoliats per l’estat central, que amb els diners que ens pren als catalans finança bosses de vot captiu a Extremadura, Andalusia i altres comunitats que s’han acostumat a viure de les subvencions.
Per tant, i com massa sovint en aquest país, es vol arreglar una pulmonia amb juanoles, es carreguen els costos de la festa sobre les esquenes dels més febles, s’espera que passi la tempesta i que un miracle ho arregli tot, i es deixa per un altre dia la resolució dels problemes reals… Espero que la vaga del dia 8 sigui tot un èxit!
Escric aquest article abans de la jornada de vaga del sector públic convocada per al dia 8 de juny, i per tant desconec el nivell d’èxit de la convocatòria i les conseqüències d’aquesta pel que fa a l’aplicació pràctica d’aquest maleït decret llei.
En qualsevol cas, m’agradaria recordar que l’estalvi previst per totes aquestes mesures (15.000 milions d’euros fins a la fi de 2011), representa tot just el 0,75% del PIB de dos anys, aproximadament, i per tant no serà gaire decisiu en l’anivellament de les finances públiques. És difícil de justificar tenint en compte que fins no fa gaire mesos els manaires de Madrid s’abraçaven a les mesures keynesianes amb la fe del convers, a més de regalar 400 euros a cada contribuent assalariat i 2.500 a cada embarassada. Fent números ràpids, aquests regalets van representar l’any 2009 una despesa de 8.000 milions en obra pública (el famós FEIL) 7.200 en rebaixes de l’IRPF i 1.200 en cistelles nadó, per tant més de 16.000 milions en total.
De fet, les mesures actualment previstes són de caire cosmètic, i afecten de manera relativament poc intensa a uns dotze milions de persones, vuit milions de pensionistes, tres i escaig de treballadors públics i prop d’un milió de dependents, que fins ara s’havien quedat al marge d’experimentar en carn pròpia els efectes de la crisi. Seria fàcil i demagògic dir que hi ha catorze milions de persones més que ja han aportat la seva quota de solidaritat, per la via de l’enduriment de les condicions del mercat laboral privat. No serà amb mesures d’aquestes, adreçades a fer-li la gara-gara als mercats financers internacionals, a fer callar una estona la senyora Merkel i a evitar una devaluació de l’euro (que fóra la mesura adient a nivell macroeconòmic) que redreçarem la situació econòmica del país.
El país, ho sap tothom i és profecia, deu als mercats financers internacionals un 160% del seu PIB, entre deute públic i privat, que caldria tornar en un periode de temps prudencial. També té un problema de manca de competitivitat econòmica, deguda a la manca de formació de la seva població i a la proverbial avarícia i manca de visió estratègica de bona part de l’empresariat. I té una estructura administrativa pública ineficient i innecessàriament duplicada. I a Catalunya tenim un doble problema: a banda de participar de les mancances generals peninsulars som implacablement espoliats per l’estat central, que amb els diners que ens pren als catalans finança bosses de vot captiu a Extremadura, Andalusia i altres comunitats que s’han acostumat a viure de les subvencions.
Per tant, i com massa sovint en aquest país, es vol arreglar una pulmonia amb juanoles, es carreguen els costos de la festa sobre les esquenes dels més febles, s’espera que passi la tempesta i que un miracle ho arregli tot, i es deixa per un altre dia la resolució dels problemes reals… Espero que la vaga del dia 8 sigui tot un èxit!
