Era el 25 de setembre de 1962. La pluja queia des de mitja tarda de manera intensa a Terrassa, i amb l'arribada de la nit la foscor es va apoderar de la ciutat, amb un tall de llum que va afectar sobretot l'entorn de la riera de les Arenes. L'Antonio Martínez i en José Hernández treballaven a l'empresa AEG, i en sortir del seu torn van quedar colpits pel fort soroll de l'aigua i la negror que els envoltava.
Tots dos eren naturals d'Almeria, i havien vingut a Catalunya a buscar feina i futur, com moltes altres famílies del sud de l'Estat a mitjan segle XX. Tots dos s'havien instal·lat al voltant de la riera de les Arenes, però en José havia pogut comprar un pis als blocs de Sant Llorenç, una mica més allunyats del seu curs. "En arribar a l'alçada de la riera només se sentia aigua i no es veia res", relata Susana Escalera, neta d'en José i secretària de l'Associació Nens Desapareguts de la Riuada de 1962.
El cor se'ls va glaçar quan van arribar a casa de l'Antonio. No hi havia res. Tot i un primer intent per trobar algú, les condicions ho feien impossible. Ell va continuar buscant, però en José va anar a casa i li va dir a la seva dona que preparés cafè, que amb l'alba havien de baixar a la riera a ajudar. Els primers rajos de sol van oferir per primer cop la imatge del desastre. Cases completament derruïdes, fang per tot arreu i desesperació de molts veïns que no trobaven els seus familiars. El pas de les hores i les tasques de rescat van permetre trobar algunes de les persones atrapades entre la runa, però també molts cossos per als quals ja no es podia fer res.
La dona de l'Antonio, la Manuela, va aconseguir sobreviure a la força de l'aigua. Els seus dos fills, però, no van córrer la mateixa sort. L'Ángel, de 6 anys, va aparèixer mort corrent enllà. De l'Antonio, de tan sols 3, mai més en van saber res."Els meus pares van saber al cap d'uns dies que a Matadepera hi havia un alberg, i en arribar van veure un amic de l'Antonio, però ell mateix els va dir que allà no hi era", explica l'Ana Martínez, filla de l'Antonio i la Manuela i presidenta de l'associació. "Va ser el pitjor dia de la seva vida", afegeix. La desesperació li va fer continuar buscant: "Mirava a la riera si trobava el seu pijama, i als parcs confonia els nens amb el seu", relata.
El seu pare va decidir que no buscarien més: "S'estaven tornant bojos", explica l'Ana. Més tard, la família es va refer, i van tenir tres filles més, totes nenes, entre elles l'Ana. "El meu pare no ha volgut parlar mai més d'aquella nit", relata, una ferida que roman oberta a la família des de fa 62 anys.
Desapareguts o robats?
La tragèdia va destruir famílies senceres, en gran part per no haver-se pogut acomiadar dels éssers estimats que van desaparèixer riera avall. Aquest fet va generar sempre un punt de desconfiança, perquè moltes famílies sospitaven que els seus fills podien ser vius. Fa uns 20 anys, part d'aquestes famílies van decidir buscar respostes al seu neguit a través dels arxius públics. "Vam trobar un conjunt de cartes, i vam veure que alguna cosa passava, n'hi havia on es demanaven nens en adopció i d'altres que buscaven familiars perduts", explica Ana Martínez.
Entre les missives que es conserven a l'arxiu comarcal n'hi ha de Còrdova, on el rector de la Veracruz, Isidoro Castaño, s'adreçava a l'alcalde de l'època, Josep Clapés, per traslladar-li que un matrimoni sense fills de la parròquia, Antonio García i Josefa Pintor, s'oferien per adoptar específicament "una nena d'uns tres anys". En una altra, un matrimoni també sense fills, en aquest cas d'Aragó, també reclamava al batlle una nena: "Assabentat que en les recents inundacions ha quedat orfe una nena d'uns sis mesos, l'escric amb la finalitat de sol·licitar si em feia l'honor de concedir l'esmentada nena per a criar-la entre nosaltres i adoptar-la com a filla, vista la desgràcia que l'afecta", redactava l'home, Florentín Perera.
L'Ajuntament també rebia cartes de l'estranger, com la de José Planells, des de Luxemburg: "No soc cap milionari, soc un obrer, però el meu sou em permet poder adoptar una o dues criatures", destacava en el redactat. Aquestes peticions, amb una concreció molt gran, lliguen amb retalls de diaris que també van trobar a l'arxiu, com el d'un article publicat a 'La Vanguardia', en què s'explicava la desesperació d'una mare que buscava les seves dues filles desaparegudes al barri de les Fonts. "Van ser recollides per un Seat blanc la nit de la inundació", es relata en el document.
Aquestes evidències no van fer més que accentuar les sospites que potser alguns dels nens desapareguts en realitat havien estat robats per entregar-los, segurament amb pagament previ, a famílies d'arreu del continent. "Nosaltres no som historiadores, hi dediquem hores de la nostra vida personal, amb dies lliures i vacances, formant-nos i estudiant els expedients judicials, articles periodístics i d'investigadors per trobar petits fils, però també parlant amb testimonis, que desgraciadament cada cop en són menys", relata la Susana Escalera.
Impuls institucional
El col·lectiu de familiars es va acabar constituint en associació, un estatus que li obria la porta a accedir a informació guardada en altres arxius o espais reservats a entitats. Al març d'aquest any, a més, l'Ajuntament va anunciar un nou impuls a la cerca de la veritat al voltant d'aquests nens desapareguts, amb l'obertura d'un procés per intentar trobar pistes al respecte.
La clau, asseguren des de l'associació, seria trobar algun dels nens que puguin sospitar que van ser robats, nens que avui rondarien els 70 anys la majoria d'ells. Una altra opció seria trobar algú que certifiqués l'acció dels governs de l'època, ja fos el de l'Estat com el municipal, per traficar amb els menors afectats per la tragèdia.
"Per què no s'ha fet durant tots aquests anys?", es pregunta Patrícia Reche, regidora de Rieres de Terrassa, que comparteix el dolor de les famílies, així com la incomprensió pel temps que ha passat des de la desgràcia. "Hem perdut molta gent pel camí, molts testimonis que ja no hi són, és un trauma, però podríem haver agafat molts testimonis", afegeix.
El suport del consistori és, segons Reche, un acte que va més enllà del deure moral que com a institució li correspon a l'Ajuntament de la ciutat, en tant que corresponsable de la manca d'informació en l'època. "És tard, però mai ho és massa per tractar un tema tan delicat i emocional, fer un acte d'homenatge i demanar perdó", apunta.
Recerca i homenatge
Recentment, s'ha fet pública documentació que fins ara s'havia donat per perduda o que havia quedat amagada en arxius, fos de manera intencionada o no. És el cas d'un document del qual se n'havien perdut tots els exemplars, elaborat pel terrassenc Fausto San José per encàrrec de l'alcalde Clapés, i titulat "Anàlisi estadístic dels danys causats en les inundacions". L'any 2022 va ser el mateix San José qui va entregar al consistori un exemplar que ell mateix guardava a casa de l'estudi. S'hi analitzen tota mena de dades per explicar el perquè de la riuada, una desgràcia que va venir per la sobtada baixada de l'aigua procedent de Sant Llorenç del Munt, i que va passar per damunt de totes aquelles edificacions que s'havien aixecat massa a prop de les rieres, com és el cas de les Arenes.
"A la Rambla, l'aigua va passar per sobre i es va endur tota la gent que hi havia fins a la part de baix, i va aixecar les vies del tren", explica el director de l'Arxiu Històric de Terrassa, Joan Soler. Els dos cursos, tant el de les Arenes com el de la Rambla, anaven a espetegar a la zona de les Fonts, on la gent recordava com l'aigua arribava amb tanta força que semblava que anés en el sentit contrari: "Allà és on s'hi van trobar molts cossos", afegeix, tot ensenyant un dels plànols que conté l'estudi de San José i que assenyala on es va concentrar l'afectació de l'aigua.
Enguany, l'Ajuntament prepara un acte d'homenatge solemne per commemorar el 62 aniversari de la tragèdia. La previsió és convocar un ple municipal extraordinari, on es guardarà silenci per les víctimes i es farà sonar una campana coincidint amb l'hora en què l'aigua va atacar els ciutadans que es refugiaven en la pretesa seguretat de les seves llars.