L'aspiració de Barcelona per organitzar uns Jocs Olímpics d'Hivern va florir de la mà del socialista Jordi Hereu. El 2010 el llavors alcalde va anunciar la candidatura per acollir els del 2022 per "reviure el somni olímpic". Ja hi va posar nom, Barcelona-Pirineus, perquè seria conjunta entre la ciutat i els municipis de muntanya. El seu successor, el convergent Xavier Trias, va mantenir l'aposta malgrat que despertava molt més entusiasme als Pirineus que a Barcelona, però va haver d'acabar decidint posposar la candidatura per als del 2026.

Quan tan sols havien transcorregut quatre dies d'aquest mandat, el govern de l'ara alcaldessa, Ada Colau, va anunciar que aparcava l'aspiració olímpica, però l'oposició la va forçar a estudiar-ho bé amb una comissió abans de prendre una decisió definitiva. Finalment es descarta presentar candidatura als Jocs del 2026, però no es descarta optar a organitzar la cita esportiva més endavant.

El dia de l'anunci que Barcelona tornaria a aspirar als jocs, aquest cop per als olímpics i paralímpics d'hivern, Hereu va reivindicar que, en cas de ser la ciutat escollida, la capital catalana tornaria a ser seu olímpica 30 anys després d'haver acollit els d'estiu del 1992 i es convertiria en la primera d'haver organitzat la cita d'estiu i la d'hivern. L'anunci de la nova aposta olímpica Hereu el va fer el 13 de gener del 2010, quan la crisi econòmica ja era un fet.

Hereu va assegurar llavors que la ciutat no necessitava recórrer de nou a un gran esdeveniment "per fer salts en el pla infraestructural i econòmic", i ho va exemplificar amb un projecte en aquell moment encarrilat, l'estació de la Sagrera. Set anys després, però, encara no està construïda i les obres romanen paralitzades. Es tractava, doncs, de "reviure el somni olímpic", i fer que beneficiés Barcelona, l'àrea metropolitana, Catalunya i Espanya.

Va dir que era una aspiració seva de "feia anys", però que només va activar a partir del 2 d'octubre del 2009, un cop es va saber que Madrid no organitzaria els de l'estiu del 2016. Ser una ciutat a la vora del Mediterrani va considerar que no havia de ser impediment –des de Torí 2006 que no calia que el gruix de les proves esportives se celebressin a la principal ciutat que organitzava els jocs-. A més, si faltava neu als Pirineus, ja existien sistemes per garantir-la. "No ens llancem a un impossible", va assegurar.

La "bola de neu" que no va ser

L'ex-alcalde va intentar generar una "bola de neu" per sumar suports a la candidatura barcelonina, però es va quedar sol. L'oposició –llavors CiU, ERC i el PP- van plantejar els seus dubtes sobre la necessitat de presentar-se a uns jocs d'hivern, i fins i tot el seu soci de govern, ICV-EUiA, no va donar-li suport. Hereu va viatjar un mes després de l'anunci a Vancouver (Canadà) per aprendre com organitzar una cita olímpica hivernal.

El socialista va perdre les eleccions municipals del 2011, i el seu successor, el convergent Xavier Trias, va agafar el guant i va decidir mantenir la intenció de presentar formalment la candidatura. La nova derrota de Madrid el setembre del 2013, en aquest cas per ser la ciutat que organitzés els Jocs d'estiu del 2020, va tornar a aplanar el camí a la capital catalana per mantenir la seva aposta olímpica per als d'hivern del 2022.

No obstant això, uns dies després Trias va anunciar una consulta ciutadana vinculant a Barcelona i els Pirineus sobre els jocs, una fórmula amb un precedent enverinat: el fiasco de la consulta de l'avinguda Diagonal. A més, la ciutat ja no necessàriament s'anava a presentar per al 2022 –la consulta s'hauria fet després de formalitzar la candidatura a aquesta data-, sinó per a aquell any, el 2026 o el 2030, quan estigués segura que podria guanyar.

Una primera renúncia als Jocs del 2022

Un mes després va arribar la primera renúncia: Trias va descartar optar als Jocs del 2022. Va al·legar que no es donaven les condicions per aconseguir ser la candidatura guanyadora, i va decidir apostar per presentar-la per als del 2026. Hi va contribuir la manca de consens a la capital catalana, i el fet que el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, li traslladés que a Barcelona li calia elevar el nivell organitzatiu i esportiu.

L'allunyament del nou somni olímpic va disgustar els alcaldes dels Pirineus, probablement els que s'havien mostrat més esperançats amb la idea. Trias va mantenir l'aposta olímpica fins al final del seu mandat, però es va veure truncada amb la victòria d'Ada Colau a les eleccions municipals del 2015. En els primers dies com a alcaldessa del juny del 2015, el seu govern ja va anunciar que renunciava a la carrera per acollir els Jocs del 2026.

El socialista Jaume Collboni, llavors encara a l'oposició, va considerar un "error" renunciar als jocs sense dialogar. Colau va afirmar que sentia no haver parlat abans amb els alcaldes dels Pirineus per comunicar la seva decisió. A l'estiu, CiU i el PSC van impulsar la creació d'una comissió no permanent d'estudi de la candidatura olímpica de Barcelona-Pirineus, amb la qual s'ha pres la decisió definitiva.