Les comarques de muntanya de Lleida, com la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà, tenen una dinàmica turística clarament marcada per l’estacionalitat: milers de visitants s’hi concentren en dos moments clau de l’any, el gener i l’agost. En alguns casos, com al Pallars Sobirà, els turistes poden arribar a multiplicar per cinc la població resident durant el mes d’agost. Són comarques que, tot i no estar tan exposades al turisme de sol i platja com la Costa Brava o la Daurada, també pateixen un model centrat en pics de màxima afluència.

Segons dades d'una estadística experimental de l’INE de 2024, basada en telefonia mòbil, a l’estiu els visitants catalans i europeus omplen els pobles pirinencs lleidatans buscant natura i temperatures més suaus. L’any passat, només a l’agost, els Pirineus van rebre 220.000 turistes catalans i 70.000 europeus, principalment francesos. Això implica una forta concentració de població flotant en municipis amb escassa població local, especialment al Pallars Sobirà i a l’Alta Ribagorça, on a l’estiu s’arriben a acumular quatre turistes per cada habitant. 

Però el turisme d’hivern també marca el territori. El cas més paradigmàtic és el de la Vall d’Aran, amb només 10.000 habitants però 530.000 turistes anuals, la majoria d’ells durant els mesos de neu. El gener és el punt àlgid, amb 80.000 visitants, majoritàriament provinents de la resta de l’Estat espanyol. L’estiu, en canvi, aporta xifres més moderades, però igualment destacables: entre 40.000 i 50.000 visitants mensuals, molts dels quals catalans i europeus.

Aquesta estacionalitat provoca desequilibris: serveis col·lapsats, infraestructures tensionades i una economia local altament dependent del turisme. A més, les oscil·lacions del calendari turístic dificulten la consolidació d’un model sostenible i diversificat. La situació és especialment delicada en comarques amb poca densitat de població, on qualsevol increment de visitants genera un impacte immediat en el territori.

L’estadística de l’INE, basada en el moviment de dispositius mòbils, permet analitzar amb precisió quins municipis reben més visitants i en quins mesos. En el cas de Lleida, la tendència és clara: les comarques del Pirineu concentren la gran majoria del seu turisme en els mesos d’estiu i hivern, mentre que la primavera i la tardor continuen sent temporades baixes.

Per exemple, a l’agost, al Pallars Sobirà, el 20% de tot el turisme anual es concentra en aquest sol mes. A l’hivern, en canvi, l’activitat turística cau dràsticament en zones sense estacions d’esquí, fent encara més evident la dependència d’una única temporada alta.

Aquest patró posa en qüestió l’eficàcia de les polítiques de desestacionalització turística, que busquen repartir el turisme al llarg de l’any. Tot i els esforços de promoció d’activitats alternatives —com l’ecoturisme, la gastronomia o el patrimoni cultural—, el model continua sent molt vinculat al clima i a l’activitat esportiva de temporada.