"Quants records que en tinc!", "Recordo el primer cop que hi vaig anar...", "Recordo perfectament tots els moments que vaig passar entre aquelles quatre parets". Records. Aquesta és i està sent la paraula que podria definir el que durant molts anys va ser una sala on s'hi celebraven tot tipus d'esdeveniments culturals. Records que costaran d'esborrar, perquè la Sala Loiola "ha fet història sense ser història i, amb discreció, ha sabut estar al servei de la cultura i de la ciutat durant uns quants anys, ni pocs ni massa, els necessaris", afirmen els diversos col·lectius relacionats amb la Sala Loiola (o Sala Ciutat, posteriorment), en un manifest que han redactat per acomiadar-la i homenatjar-la. Es tracta de Rialles, Cineclub, Imagina't, l'Associació Cultural del Bages o El Galliner, un grapat d'iniciatives culturals ben arrelades a la ciutat que, des del seu primer moment de vida, van posar el focus en el fil d'emoció que s'estableix entre el públic i el que passa a l'escenari. I tots ells ho feien i ho compartien en un mateix lloc: la Sala Loiola.

Però tot té un començament i un final. I aquest edifici que durant més de mig segle va mantenir el llistó d'activitats culturals molt alt, "ja no té sentit a Manresa". Així ho explica Joan Morros, fundador i activista de moltes de les iniciatives culturals que donaven vida a la Loiola: "Ara tenim el Kursaal i el Conservatori, i mantenir un tercer teatre és massa complicat". És per això que quan va saber que ensorrarien l'edifici per construir-hi un parc, no s'ho va prendre com un fet negatiu ni irrespectuós. "Ja feia temps que allà ningú hi feia res", comenta, afegint que, malgrat tot, és trist veure com un teatre que ha acollit tants i tants espectacles, deixa d'existir per sempre. 
 
Tot va començar amb les Congregacions Marianes
Remuntem-nos a la Manresa de començaments dels anys 50. En aquella època existia una organització religiosa al voltant dels jesuïtes anomenada Congregacions Marianes. A Manresa, aquesta organització tenia un local social de lloguer situat al carrer de la Mel, que s'usava com a lloc de trobada dels jesuïtes però també tenia una funció cultural. I és que des del començament s'hi feien obres de teatre i s'hi projectaven pel·lícules obertes a tothom. "Era un moment en què el monopoli dels cinemes el tenia el senyor Padró i el fet que hi hagués aquest altre cinema, ampliava les opcions per veure pel·lícules", recorda Joan Morros.
 
El local social va funcionar activament fins al 1959, moment en el qual els jesuïtes van tenir un conflicte amb el propietari de l'edifici, que els va comunicar que a partir del següent any no els hi renovaria el contracte de lloguer. Buscant la manera de substituir la ubicació del local, als de les Congregacions Marianes els va venir a la memòria l'església ensorrada durant la Guerra Civil a la Plaça de Sant Ignasi. Allà van decidir aixecar-hi un local. Però, d'on traurien la mà d'obra per tirar endavant la idea? I el més important, com aconseguirien els diners? "Van fer el que ara anomenem crowdfunding, o sigui, demanar a persones que paguessin uns "bonus" de cinc-centes o mil pessetes", explica Joan Morros, "molta gent s'hi va involucrar. I no només persones vinculades al món dels jesuïtes, sinó que la iniciativa va arribar a empreses i a organitzacions de diferents llocs del territori català". Cal destacar la implicació que va tenir-hi l'empresari Pintó que, amb la seva empresa Construcciones Pintó –que constava de vuit manobres–, va oferir de fer-se càrrec de l'alçament del local. "Amb tot això, el febrer del 1960 van començar les obres", narra Morros, que afegeix que a part dels manobres de l'empresa constructora hi havia gent voluntària que va ajudar en l'edificació. I és que va ser tan gran la implicació per part de la societat que el desembre del mateix any, el nou local ja s'inaugurava. "L'edifici no estava ni acabat i, segons m'han explicat, mentre les autoritat entraven per la porta principal, a darrer encara s'hi estava traient runa!", se sorprèn Morros. 

Una porta d'entrada per a moltes companyies
"La diferència entre la Sala Loiola i els cinemes que tenia el senyor Padró, era que a diferència d'aquests darrers, que estaven presidits per un empresari que més que el valor cultural de les pel·lícules, el que li interessava era fer diners, la Loiola tenia l'ínput de ser un local d'acollida d'un tipus de cultura que probablement Padró no faria encabir mai a la seva cartellera", explica Joan Morros. 
 
I va ser així com la Sala Loiola es va convertir en la porta d'entrada de molts grups amateurs que volien oferir els seus espectacles, fet que no era fàcil, ja que el règim franquista estava molt present en aquella època i, segons quines obres, es consideraven molt revolucionàries. És el cas de "La Torna", dels joglars, que caricaturitzava els guàrdies civils, o el de l'aparició del corrent musical de "La Nova Cançó", on tots els artistes que s'hi encabien, cantaven en català. "Pi de la Serra, Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, Josep Maria Espinàs, Guillem d'Efak o Ovidi Montlló. Tots ells van passar per la Sala Loiola en un moment on cantar en català no estava ben vist per les autoritats", fa memòria Morros. 

Tanta va ser l'activitat frenètica del local que a començaments dels anys 70 ja s'hi feien tot tipus d'espectacles que contemplaven, fins i tot, actes de final de curs de les diverses escoles i d'acadèmies de ball.
 
El començament de Rialles i la creació de Tabola
"Si jo sóc aquí és gràcies al meu pare", afirma Joan Morros, que assegura que el seu progenitor, Josep Maria Morros va ser l'ànima de la programació que es duia a terme a la Sala Loiola. D'alguna manera i a mesura que han anat passant els anys, el fill va anar agafant les regnes del rol del seu pare fins a convertir-se, a dia d'avui, en la cara visible de gran part de les iniciatives culturals de la ciutat. 

Fins l'any 1977 no hi havia una organització concreta que s'encarregués exclusivament de programar activitats per ser portades a la Loiola, però va ser arrel d'una trucada d'Òmnium de Terrassa quan aquest fet va canviar. "Ens van reunir a tots els que estàvem vinculats en el món de l'organització d'espectacles i ens van explicar que feia cinc anys que ells havien començat una iniciativa anomenada Rialles, que consistia a programar espectacles per a nens i nenes idealment en català", recorda Morrors. "El seu plantejament era ampliar l'horitzó de Rialles arreu del territori català, i Manresa era una ciutat susceptible de formar-ne part. Ho volien convertir, perquè ens entenguem, en una mena de franquícia". Després d'acceptar la proposta, el primer acte que van dur a terme els de Manresa va ser el de la projecció en català de la pel·lícula de dibuixos animats "La Ventafocs", el 29 d'octubre de l'any 77. "A partir de llavors, un dissabte cada quinze dies, a dos quarts de sis de la tarda, presentàvem un espectacle", diu Morros. 
 
Però l'afany de crear i d'innovar del fill de Josep Maria Morros era incansable. Va ser així quan l'any 1981, va engegar amb Tabola, que "no deixava de ser el mateix que Rialles, però per un públic jove, d'entre 14 i 18 anys, més o menys". Els espectacles d'aquesta nova entitat organitzativa van tenir el seu horari estable un diumenge a la tarda cada quinze dies o un cop al mes.
 
De Sala Loiola a Sala Ciutat
"A principis dels anys vuitanta les Congregacions Marianes van anar desapareixent", explica Morros, que explica que malgrat això, el local estava obert a totes les iniciatives que s'havien anat creant. "El meu pare va parlar amb l'ajuntament de Manresa i va demanar que aquest demanés als jesuïtes la propietat de la Sala Loiola. Ho vam aconseguir, però l'única condició que ens van posar per cedir-nos el local era que féssim un canvi de nom, ja que no estaven d'acord amb molts dels espectacles que oferíem. És així com vam rebatejar-la com a Sala Ciutat l'any 1984", contempla Morros, que recorda que tot allò va passar en una època on a Catalunya van començar a néixer teatres municipals finançats pels ajuntaments. "Hem de tenir en compte que Manresa no va haver de comprar cap espai, ja que ens l'havien cedit. Va ser llavors quan els diversos col·lectius que formàvem part de la Sala Ciutat vam demanar a l'Ajuntament que invertís diners en reformar-la". La millora del local va consistir en el canvi dels seients de fusta que hi havia hagut fins aleshores per butaques encoixinades, fet que va provocar que l'aforament es reduís de mil persones a set-centes. 
 
S'inaugura el nou Kursaal i s'acaba l'activitat a la Sala Ciutat
Amb l'aparició del nou teatre del Kursaal, situat al rovell de l'ou de Manresa, hi va haver canvis en la programació dels espectacles. Totes les activitats que fins aleshores s'havien dut a terme al Conservatori van passar a fer-se al Kursaal, fet que va provocar que aquest primer teatre quedés sense ofertes culturals. "Des de les diverses entitats vam decidir que no podíem deixar perdre l'oportunitat de desaprofitar un teatre històric tan cèntric com ho és el Conservatori. És per això que l'any 2007 vam decidir passar tota la programació de la Sala Ciutat a aquest altre teatre", explica Morros, que reitera que, encara que va ser trist deixar una sala on s'hi havia dut a terme una activitat tan frenètica durant tants anys, no va ser un comiat amarg: "va fer la funció que havia de fer, però tot té un final i ens hem de saber adaptar als canvis", conclou.

Dos homenatges durant el mes de gener
"Quan fa uns mesos vam assabentar-nos que finalment tirarien a terra l'edifici, les entitats que ens veiem a El Galliner vam pensar que estaria bé fer alguna cosa abans que l'ensorressin. Va ser així com va sortir el que després s'ha convertit en una comissió més àmplia, on també hi van passar a formar part membres d'altres entitats que, en algun moment o altre havien dut a terme espectacles dins la Sala Loiola", detalla Morros, explanant que va ser a través d'una pluja d'idees –recurs que empra sovint quan ha d'organitzar algun acte–, on cadascú hi deia la seva. "Vam acabar decidint que faríem dues accions d'homenatge. Una el dia 11 de gener i l'altra el dia 24", assenyala mentre apunta que el primer acte es farà a peu dret just davant de la Sala Loiola i el darrer serà dins l'auditori de la Plana de l'Om.

L'esdeveniment del diumenge dia 11 tindrà el tret de sortida a les 12 del migdia. El protagonitzarà un petit escenari -col·locat per a l'ocasió– que estarà presidit per un actor que simularà que havia estat el conserge de la Sala Loiola tota la vida. "Aquest personatge no ens l'hem pas inventat, sinó que realment el conserge real existeix. És més, està viu i vindrà a l'acte!", celebra Morros, que afegeix que el personatge en qüestió serà el fil conductor per explicar anècdotes del teatre. A banda del caire teatral que tindrà l'acte, hi haurà una part musical. "De moment estem intentant fer venir el Joan Crosas i segurament també ens acompanyi el Santi Arisa", explica Joan Morros. Però les sorpreses no acabaran aquí, i és que havent acabat els números escènics, tothom qui ho vulgui podrà fer una darrera visita a la Sala Loiola, que s'obrirà expressament per la gent que li vulgui fer un últim adéu.

"Som conscients que un acte a ple mes de gener i a peu dret no serà gaire atractiu per a les generacions de gent més gran", manifesta Morros, que complementa aquesta afirmació indicant que és precisament la gent que ara té 60, 70 i 80 anys la que va veure i viure realment tota l'activitat que es generava entorn de la Sala Loiola. És per aquesta raó que el dissabte 24 de gener a les sis de la tarda, l'Auditori de la Plana de l'Om s'omplirà de persones vinculades amb l'edifici, que parlaran del que recorden. "Comptarem amb la presència del paleta constructor de la Sala, el senyor Pintó, que explicarà les diverses maniobres que va haver de fer per acabar construint la Sala". Tot això, amb un presentador molt vinculat amb la cultura de la ciutat, l'escriptor Joan Barbé.