El passat cap de setmana va aterrar a Manresa una de les produccions teatrals més aplaudides de la temporada a la capital catalana, la turmentosa i contundent "Qui té por de Virgínia Woolf?" d'Edward Albee, en l'acurada i pertinent traducció al català de Josep Maria Pou.

Encara viva en la memòria de molts bagencs l'extraordinària versió escènica d'una altra de les grans obres del dramaturg nord-americà, “La cabra o qui és Sylvia?”, de mans del mateix Pou, arriba ara aquesta peça que insisteix en una fórmula que l'autor domina amb gran magisteri: l'alta comèdia d'aspiracions tràgiques. Si en aquella, mitjançant l'esclat del tabú de la zoofília al bell mig d'un matrimoni acomodat, Albee agitava i qüestionava l'estructura familiar i el model de societat que comporta, amb aquest nou text, magistralment dirigit per Daniel Veronese, l'autor ens dramatitza el terror del fracàs i polvoritza, a cops, el somni americà.

A partir d'un contundent i vertiginós combat dialèctic, el matrimoni encarnat per dos autèntiques besties escèniques com Pere Arquillué (George) i Emma Vilarasau (Martha) s'aboca al precipici d'un joc diabòlic d'injúries i d'autodestrucció emocional mútua, arrossegant amb ells al trencadís la jove parella interpretada per Mireia Aixalà (Honey) i Ivan Benet (Nick). Tot plegat, banyat i regat amb grans dosis de ginebra, conyac i bourbon.

Veronese, després retallar sensiblement el text original i valent-se d'una escenografia calculadament sufocant i desordenada, arriba al moll de l'os del text i n'explota tota la seva intensitat dramàtica gràcies a la construcció d'un ritme vertiginós i trepidant, així com a una direcció d'actors meravellosament concertada. La resta ho borden l'extraordinari tàndem Arquillué – Vilarasau, els quals esclaten en espurnes, s'encrespen, s'esbudellen i respiren per tornar-se a colpejar, en una escalada creixent i sense defallides que evidencia l'extraordinari estat de forma d'ambdós colossos de l'escena catalana. Al seu costat, la parelleta de convidats de Benet i Aixalà es deixen endur per l'envit dels protagonistes.

Resumint: un text, una posada en escena i uns actors en estat de gràcia. Què més es pot demanar?