El professor de la UB Giovanni C. Cattini està especialitzat en la història del catalanisme entre el segle XIX i XX. Això l'ha portat per Manresa diverses vegades els darrers anys. Ha pronunciat conferències a la Universitat Catalana d'Estiu i enguany, en època d'efemèrides, ha estat convidat pel centenari de la mort d'Àngel Guimerà i pels dos-cents anys del naixement de Víctor Balaguer. Forma part de la Comissió Executiva del Bicentenari V. Balaguer. Precisament, el passat 21 de novembre va pronunciar a l'Espai Òmnium del carrer Sobrerroca Víctor Balaguer: la literatura com a eina política. Abans, va concedir una entrevista a NacióManresa per aprofundir en aquest periodista, historiador, literat i polític que, com tothom, "va tenir les seves llums i ombres".
La trajectòria literària de Víctor Balaguer comença molt aviat; amb només 14 anys ja escriu la seva primera obra...
Podríem dir que és el clàssic exemple de la influència que va tenir el Romanticisme entre aquells intel·lectuals que durant els anys 20 i 30 van quedar enlluernats per les corrents que emergien del nord d'Europa: Walter Scott, Byron, Víctor Hugo o Alexandre Dumas, entre d'altres... Els seus referents eren aquests!
Sembla que a casa seva, però, això no va fer gaire gràcia.
Per què ho diu?
Amb 22 anys se'n va a Madrid perquè s'enfada amb la mare...
Però perquè ell té molt clar que vol viure de les lletres, i la seva mare l'insisteix perquè acabi la carrera de Dret.
Però no li fa cas.
No. I per això marxa a Madrid. I és allà on descobreix el món periodístic; un món que l'acompanyarà durant anys. Al cap i a la fi, la premsa era el vehicle ideal per a la difusió i propagació de les seves idees.
Unes idees que el van portar a ser una de les figures importants dintre del Partit Progressista.
Correcte. De fet, un dels períodes més cabdals de Víctor Balaguer és el que va de 1852 fins a 1864. En aquest lapse de temps, ell comença a utilitzar la història com un instrument fonamental que, al cap d'un temps, esdevindria la base del futur del catalanisme polític. És llavors quan reivindica que la història del passat català és la història de la llibertat del poble de Catalunya però també de la llibertat d'Espanya. La seva tesi, molt suggeridora, assenyalava que les Corts Catalanes havien de servir d'inspiració per crear la tan anhelada monarquia constitucional; una monarquia que havia de ser pactista i descentralitzada.
Per fugir dels absolutismes.
Exacte. Aquest és el concepte cabdal! Llavors, paral·lelament, el que fa també és una gran obra d'acceptació de la història de Catalunya en el sentit més romàntic.
Expliqui's.
Per una banda, escriu Història de Cataluña y de la Corona de Aragón, que és el primer gran llibre sistemàtic de divulgació que no és fa feixuc de llegir. En aquest, es val de la literatura, de la llegenda, de la novel·la; també s'inventa els diàlegs... I sí, des del punt de vista més acadèmic es podria dir que va assassinar la història, però des de l'òptica de la divulgació, estem davant d'una obra extraordinària.
Escrivia pel poble.
Justa la fusta! Durant els anys 80 del segle XIX, coincidint amb la reimpressió de la seva obra, va fer una intervenció on va dir que tothom el criticava perquè havia fet servir els diàlegs i perquè era un historiador poc rigorós, però que si no hagués estat per ell, els poetes dels Jocs Florals no haurien tingut arguments per fer poesia. Víctor Balaguer va contribuir de manera eloqüent a la creació del patrimoni simbòlic del futur catalanisme polític.
Abans ha dit que un dels períodes cabdals de Balaguer era el que anava de 1852 fins a 1864. Què passa, a partir de llavors?
Doncs que comença la seva altra gran etapa. Jo sempre dic que hi ha dos Víctors Balaguer: el de joventut, que és el poeta, escriptor i historiador romàntic, i el que neix arran de la Revolució de 1868, La Gloriosa. Un cop instaurat l'anomenat Sexenni Democràtic, ell, amb 44 anys, és elegit diputat pel districte de Manresa. I és en aquest punt on ell viu una gran transformació que farà que aquell Víctor Balaguer de joventut, amb un discurs i uns ideals, canviï completament un cop dins del govern.
Sovint se l'ha definit com algú massa permeable a les influències externes.
Ell va ser un home que es va valdre a la seva conjuntura. Estava acomboiat per Prim i per Madoz, a qui recordem que va acompanyar fins a Gènova per retornar a Espanya Amadeu de Savoia. Madoz era un gran referent i va i se li mor durant el viatge. I què fa, Víctor Balaguer? Doncs assumir la responsabilitat de representar els interessos industrials dels empresaris catalans, que era el que Madoz havia fet fins aleshores. En aquest sentit, entre d'altres, va dir que no s'havien de fer els tractats de lliurecanvistes amb les potències internacionals perquè anaven en contra dels interessos de la producció catalana.
El general Prim també va morir molt poc després, oi?
Efectivament. Per tant, es queda, doncs, sense els seus dos grans pares. I què és el que fa? Doncs amb el govern del general Serrano entra en relació amb Sagasta. Qui ocupa la cartera de Governació i nomena a Víctor Balaguer com a Director general de Comunicacions. Aquí el nostre personatge assumeix un paper clau en la gestió de l'ordre públic en un moment convuls socialment: havia esclatat la Comuna de París, hi havia protestes obreres i Balaguer es posà al costat dels empresaris com en el cas de la vaga a la Fàbrica Batlló.
Un paper allunyadíssim dels seus ideals de joventut...
Doncs imagina't quan va agafar la cartera d'Ultramar. Allò sí que ja va ser el festival! Perquè com a liberal hauries de tenir problemes deontològics, quan et poses al capdavant d'aquest ministeri, la gestió que et toca fer està a les antípodes de l'abolicionisme de l'esclavitud! Perquè en aquell moment hi havia la Guerra dels Deu anys de Cuba, i s'havia d'anar molt en compte per no crear anarquia. Per tant, què fa? Participar de l'explotació colonial del territori...
... I mantenir l'esclavitud.
Sí. Fins que arriba la Restauració borbònica i se li moren la mare i la dona pocs anys de diferència. Per postres, no té fills. Per tant, només li queda viure plenament per implementar els seus ideals polítics i tenir suport dels seus referents.
Els empresaris catalans?
Correcte; es va deure a ells. I va crear, des de Madrid, l'anomenada Diputació Catalana, una estructura informal de coordinació entre diputats catalans -tant els liberals com els conservadors- que el va convertir en el gran representant a la capital espanyola dels interessos de les corporacions catalanes. Però la cosa no acaba aquí.
Digui, digui.
Paral·lelament a tot això, també neix el catalanisme polític. Després que Víctor Balaguer trenqui amb Sagasta per vàries raons entre d'altres la de ratificar els tractats comercials lliurecanvistes que anaven en contra dels catalans, Valentí Almirall li proposa de ser el seu Parnell català.
Parnell?
Sí, Charles Stewart Parnell, que en aquell moment era el líder del moviment regionalista irlandès pel reconeixement i l'autonomia política d'Irlanda.
I què respon, Balaguer?
Que no. I m'explico: ell veu que des del punt de vista discursiu i cultural, els catalanistes d'Almirall són igual que els republicans federals de Pi i Margall. Però socialment, aquests són vistos com els antisistema, i políticament, no tenen poder. Per tant, ell se n'allunya.
També s'hi enemista?
No, en absolut! Sempre manté una òptima relació amb el món de la cultura i la literatura. És més: va ser precisament ell qui va introduir Àngel Guimerà en els cercles madrilenys, perquè va fer traduir les seves obres. Víctor Balaguer va ser un intermediari cultural, una persona vital que, com tothom, va tenir les seves llums i les seves ombres.
Aquest 2024 han coincidit moltes efemèrides vinculades amb catalans il·lustres: Josep Anselm Clavé, Salvat-Papasseit, Àngel Guimerà... És curiós perquè a tots ells, la literatura els condueix a la política, sigui de forma instrumental o a nivell organitzatiu. És gairebé indissociable una cosa de l'altra...
Era una manera de ser de l'època. Hem d'entendre que el sostre cultural d'aleshores no és el d'avui, en què ens trobem amb especialistes de tot. En aquell moment, la persona culta era aquella que sabia de tot; l'ideal de la Il·lustració. Per això hi havia la cultura enciclopèdica. Ha estat mai a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú?
No...
Doncs vagi-hi, perquè és la seva gran obra magna; exemplifica perfectament la creença i el convenciment que el coneixement ens pot fer un poble millor. I aquest és el llegat universal de VB: la lluita per la cultura i per il·luminar les persones.