La vida està plena de pedres en el camí, plena d'obstacles a superar, de reptes per afrontar, plena de moments bonics i altres difícils i profunds. M'agrada posar l'exemple d'una muntanya ben alta, si vols anar avançant t'has de centrar en el camí, en l'aquí i l'ara, per anar fent passos, un rere l'altre, segur i connectat al que sents, amb els sentits posats al que fas.

Sovint solem encarar la vida només mirant l'objectiu final d'arribar a dalt i és esgotador i frustrant, ja que queda molt lluny i ens perdem el procés, l'aprenentatge i el gaudir de les petites coses, que realment són les que ens connecten al sentir que estem vivint la nostra vida de veritat.

Quants de nosaltres ens permetem jugar com un nen sense cap pressa, observar una flor o sentir el cant dels ocells, mirar realment el cel amb les seves tonalitats, les estrelles del firmament o estirar-nos a contemplar com passen els núvols?

Estem tan centrats en el fer, en l'aconseguir, que ens desconnectem de la nostra base. És un problema a nivell global, quanta més desconnexió del present i del ser, més infelicitat. Tenir no és sinònim d'autorrealització i val més ser-ne conscients. Tot en el seu just equilibri és el més sa. Estar connectat al present és el que et pot conduir a sentir que estàs realment viu i potenciar la capacitat d'estar bé, passi el que passi a la teva vida.