Fa quatre mesos encara no, Júlia Pascual Bordas (Manresa, 1994) rebia una trucada d'allò més il·lusionant: la seva tesi doctoral, que li havia portat més de tres anys de feina i recerca exhaustiva, havia estat premiada en els prestigiosos guardons que cada any atorga l'Observatori Català de la Justícia en Violència Masclista (OCJVM) als millors treballs d'investigació orientats a erradicar les violències masclistes en l'àmbit de la justícia.
Aquell reconeixement tan explícit i celebrat -que se sumava al Cum laude que va posar-li el seu tribunal avaluador- encara s'ha fet més gros amb el recentíssim anunci d'un nou premi: l'Antoni Maria Badia i Margarit (convocat per la Universitat de Barcelona) a la Millor Tesi en Català sobre Igualtat de Gènere. Tota una satisfacció per a aquesta jove psicòloga manresana que està enfocant la seva carrera en l'estudi, la prevenció i l'abordatge de les violències masclistes i la LGTBIQ+fòbia.
L'enhorabona!
Moltes gràcies! La veritat és que estic contenta, però tinc una barreja de sensacions estranya...
Què vols dir?
Per una banda, em sento molt satisfeta i orgullosa de la feina que he fet. I també agraïda que se m'hagi reconegut, perquè ja és tot un què que es doni veu a temes com el que aborda la meva tesi, que encara segueixen estant als marges de la recerca. Per altra banda, però, sento una mica d'indignació.
Per què?
Doncs perquè tot i l'esforç -i el posterior èxit- que m'ha comportat la tesi, em segueix sent molt difícil mantenir-me de manera estable en una feina directament relacionada amb el tema amb el qual m'he especialitzat. Poder treballar fent recerca a la universitat amb un contracte digne i estable és pràcticament una quimera...!
"Les universitats públiques catalanes se sustenten molt contractes temporals i precaris i aconseguir una plaça fixa és molt complicat"
Costa molt accedir-hi?
A una plaça fixa? Molt. Moltíssim. La situació a la universitat és molt precària i competitiva, i això fa que persones com jo, amb una tesi i un bagatge, no puguem aportar el nostre coneixement a la docència i seguir fent recerca. Les universitats públiques catalanes se sustenten molt de contractes temporals i precaris i aconseguir una plaça fixa és molt complicat.
I tu ho has viscut de primera mà.
Correcte. Ara mateix, per exemple, formo part de l'equip d'investigadores del projecte Intermaps; un projecte interdisciplinari que busca estudiar com afecten les desigualtats i discriminacions a les persones segons el seu gènere, ètnia o classe social -entre d'altres-, i veure, també quin paper hi juguen, en tot plegat, els diversos espais quotidians i de socialització. La investigadora principal del projecte és la Maria Rodó, també de Manresa.
Si no m'erro també va ser una de les directores de la teva tesi, oi?
Sí, juntament amb la Mireia Baylina, que justament també viu a Manresa.
Carai! Tot queda a casa, doncs.
Totes dues van ser professores meves quan vaig cursar el màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania. Per tant, ¿qui millor que elles per dirigir-me una tesi que justament està focalitzada al Bages, un territori que també coneixen molt?
1/6🧵dimecres 19/6 defenso la tesi doctoral titulada ‘Obrint les portes de casa: Experiències i resistències de joves LGBT+ del Bages a l’espai domèstic’ que mostra com la casa és un espai polític de reproducció i transgressió de les normes socials de sexe i gènere. #HiloTesispic.twitter.com/xR6YTTkipE
— Júlia Pascual Bordas (@JPascualBordas) June 14, 2024
En quin moment vas decidir que volies ser Doctora?
No va ser una decisió premeditada; va sortir tot de manera molt natural. Recordo que mentre feia pràctiques al SIAD i al SAI LGTBI de Manresa, vaig adonar-me que faltava molta informació sobre com estaven les persones LGTBI de Manresa i del Bages en general.
Com estaven en quin sentit?
Quines necessitats tenien, quines discriminacions patien, quins espais no trobaven a Manresa i al Bages que feien que se n'anessin a viure a fora... Perquè el cert és que, generalment, la recerca en temes LGTBI es fa a Barcelona o a ciutats grans. I el fet que els territoris que quedem fora de l'àrea metropolitana estiguem tan orfes d'informació, ens dificulta poder fer intervencions locals que donin resposta a les necessitats reals de la gent.
La teva tesi se centra en les discriminacions que les persones LGTBI del Bages pateixen dintre de casa, en l'àmbit domèstic. Per què aquest enfocament?
Doncs perquè tot el que passa de portes endins, ens ho mirem de resquitllada. Històricament, hi ha hagut la concepció que l'Estat no pot intervenir en el que succeeix en els espais més privats, perquè no en té competències, per entendre'ns. Però com ja hem anat veient en els darrers anys, és evident que el que passa a dins té molt a veure amb el que passa a fora: només cal que ens fixem amb les violències masclistes.
I tu el que pretenies era demostrar que la LGTBIfòbia també es pateix a la pròpia llar.
Els objectius de la tesi es van anar definint mentre l'anava fent, però sí, una de les voluntats principals era explorar i aportar dades reals al voltant de les experiències de joves LGTBI del Bages a l'espai domèstic.
Vas fer entrevistes, entenc.
Sí. Vaig fer trobades individuals amb 37 persones d'entre 18 i 29 anys que havien viscut o crescut al Bages -aprofito per agrair-los enormement el seu temps i la seva generositat!-, que constaven de dues parts: la primera, que era una petita entrevista per tenir un context general de la persona, i la segona -i essencial per a la tesi- que consistia a repassar, habitació per habitació de casa seva, com vivien la seva orientació sexual, el gènere i l'edat.
I amb què et vas trobar?
Doncs la veritat és que amb relats interessantíssims i també molt durs. I vaig constatar una cosa que ja intuïa: és a la pròpia llar on s'aprèn, es reprodueix i també es transgredeix el gènere. No et pots imaginar la mà de coses que m'explicaven quan arribàvem al lavabo!
Per exemple?
En relació amb el mirall, practicant gestos, corporalitat, inspeccionant-se, intentant modificar el cos... El lavabo és com el backstage del teatre del gènere. Allà dins, tu assages i practiques el que representaràs després a fora.
El dormitori també deu ser un espai segur.
En general sí, perquè a diferència de les zones comunes, no hi domina la cisheteronorma. Què vull dir? Doncs que el més probable és que les fotos que la teva família té al menjador siguin de parelles heterosexuals i de persones cis. En aquest sentit, quan una jove LGTBI creix en un context així, s'ha de confrontar constantment amb la dualitat de si reproduir la cisheteronorma per no alterar l'ambient familiar o si transgredir-la i assumir el risc de les conseqüències.
I marxar de casa, tal com estan els preus de l'habitatge, també és complicat...
Una de les mancances que té el Bages i que poso en relleu a la tesi és que a la comarca no hi ha cap casa d'acollida per a joves LGTBI que vulguin marxar de la llar familiar perquè no aguanten més. També insisteixo molt en el fet que cal posar la banya en fer polítiques d'habitatge per a persones d'aquest col·lectiu. I és que si una cosa és clara és que quan arriba l'emancipació, la nova llar esdevé un espai de llibertat i exploració de la identitat sexual i de gènere.
Em dona la sensació que cap de les persones que vas entrevistar estava bé a casa seva... Tan malament estem?
Crec que és important destacar que vaig començar la tesi en plena pandèmia; un moment en què moltes joves que s'havien emancipat van haver de tornar a la casa familiar, i van experimentar una pèrdua de llibertats considerable. Evidentment que hi ha famílies que donen suport i acompanyen, però generalment, la realitat que es viu és que no hi ha visibilitat ni referents. I això fa més difícil que pugui haver-hi una expressió sense tabús ni pors.
"Una de les mancances que té el Bages és que no compta amb cap casa d'acollida per a joves LGTBI que vulguin marxar de la llar familiar perquè no aguanten més"
Què els diries a aquells pares i mares que ara, llegint l'entrevista, sentin que no volen contribuir a aquesta perpetuació de la cisheteronorma en l'espai familiar?
Els diria que es formin en termes de diversitat sexoafectiva; que busquin tallers, que vagin a xerrades, que mirin reportatges, que llegeixin sobre el tema... I, sobretot, que ofereixin referents als seus fills i filles. Perquè potser nosaltres no podem ser un referent no heterosexual, però sí que podem explicar contes, mirar pel·lícules o freqüentar espais on hi hagi aquesta diversitat.
Has tingut oportunitat de compartir tot aquest pou d'informació adquirit durant la tesi amb el SIAD o el SAI LGTBI de Manresa?
Ho tinc pendent. M'agradaria fer algun tipus de presentació a la comarca per agrair al territori tot el que m'ha donat i per divulgar de manera accessible els resultats de la recerca; uns resultats que estaré encantada de compartir amb les administracions perquè en puguin fer ús.