[nointext]
La perseverança, la constància i el seu caràcter decidit i resolutiu van acabar donant els seus fruits. Ara mateix, aquesta surienca que actualment resideix a Santpedor, ha aconseguit erigir-se com una de les influencers catalanes més destacades dintre del món de l'alimentació i els hàbits saludables. A banda de compartir receptes, rutines d'exercici físic i reflexions sobre benestar a les xarxes, també té una consulta pròpia on ofereix cursos en línia, el programa Reset dirigit especialment a dones per a dones i on també atén persones que volen recuperar la salut tot establint una nova relació amb el menjar que s'allunyi de dietes miraculoses i restrictives.
- D'on li neix aquest interès per a l'alimentació?
- Jo crec que l'he tingut sempre, el que passa és que el nivell de consciència que tinc ara sobre què vol dir menjar bé, abans no hi era. Més aviat al contrari: per a mi l'alimentació era una eina per aconseguir objectius estètics.
- Per aprimar-se?
- Bàsicament. I és que el que mamava a casa era això: contem calories, mirem què mengem per no engreixar-nos, limitem o eliminem el consum de segons quins aliments... Vaig normalitzar el fet d'estar a dieta permanentment. I això, sumat a altres situacions traumàtiques i difícils de gestionar, em va acabar passant factura.
- Què li va passar?
- Amb l'innocent objectiu de baixar de pes, vaig acabar agafant anorèxia. Hem de pensar, que a més, en aquell moment, va aparèixer el boom de les top models, que estaven extremadament primes. Força influenciada per això, cada dia em pesava, feia esport de manera obsessiva... Em vaig aprimar moltíssim, i mira que jo ja era una persona menuda!
- A casa no li dèien res?
- Veien que m'aprimava però no van dur-me a cap centre ni a cap psicòleg. També és cert que, com acostuma a passar amb aquest tipus de malalties, la capacitat d'enganyar l'entorn és molt elevada. I jo feia creure a tothom el que a mi m'interessava.
- Abans ha parlat de situacions traumàtiques que també va viure durant aquesta etapa...
- Sí. Van ser dues, essencialment. Per una banda, al meu germà gran li van diagnosticar un tumor cerebral, i aquella notícia, òbviament, ens va trasbalsar a tots. Per l'altra, jo feia un temps que havia començat una relació sentimental amb un noi, que va acabar sent molt i molt tòxica.
- Déu n'hi do.
- Vivia sota una tensió tan forta, que quan amb la meva parella vam decidir anar a viure junts, vaig passar de l'anorèxia a la bulímia. Em sentia tan buida i tan anul·lada com a persona i com a dona, que recordo llevar-me a mitja nit per menjar compulsivament. El buit emocional que tenia era immens. I després d'afartar-me, vomitava. I tornem-hi. Al final vaig decidir separar-me i tornar a casa els pares.
Cristina Manyer és una coach de nutrició i hàbits saludables amb més de 14.000 seguidors a Instagram Foto: Arxiu particular
- I enmig d'això, la malaltia del seu germà...
- Sí. Poc temps després de tornar a viure a casa els pares, es va morir. Vaig passar gairebé quatre anys fent el dol; un dol que se sumava al meu transtorn de la conducta alimentària i que encara em feia estar més trista. Va ser una època duríssima que vaig poder superar gràcies a la meva fortalesa mental. Recordo perfectament el dia en què vaig fer el canvi de xip. Vaig mirar-me al mirall i em vaig fer fàsic. No em reconeixia, era com un cadàver vivent! En aquell moment vaig tenir clar que volia retrobar-me amb la Cristina alegre i vital del passat. Tenia, a més, la necessitat de tornar-me a sentir una dona: feia anys que no em venia la regla. I em vaig dir a mi mateixa: "ningú que no siguis tu et farà sortir d'aquest forat".
- Quina edat tenia, en aquell moment?
- Estava a punt de fer els vint-i-set. Era força jove però suficientment madura com per agafar el toro per les banyes i encarrilar la meva vida, que feia aigües per tot arreu.
- Quin va ser el primer pas?
- Reconciliar-me amb el menjar. Si bé és cert que tota la vida els havia demonitzat, dintre meu sempre hi havia hagut la certesa que els aliments podien ajudar a sanar. Així doncs, vaig començar a llegir i a fer canvis d'hàbits amb l'objectiu de trobar-me millor i de reestablir les meves menstruacions. Ho vaig aconseguir. Jo sola i de manera autodidacta. I va ser just en aquell moment quan vaig conèixer el meu actual marit.
- És ben bé que quan estem bé, les coses bones arriben...
- Totalment! Quan jo vaig entendre que la qüestió no són les calories, sinó els nutrients, és quan vaig passar de considerar el menjar com el meu màxim enemic, a concebre'l com el més gran dels aliats. I és que és així: el menjar pot aconseguir equilibrar-nos en tots els sentits!
- Això és el que vol transmetre a les seves consultes privades i a través de les xarxes?
- Sí. M'agradaria que la gent entengués que invertir temps a la cuina és invertir temps, també, en la nostra salut. I temps no vol dir hores i hores! Es poden fer plats riquíssims i saludables amb ben poca estona. Només fa falta tenir-ne ganes i creure-s'ho. I els cursos de cuina que ofereixo van en aquesta línia: ni dietes ni romanços! Hàbits saludables i unes bases clares de què vol dir menjar equilibradament sense caure en obsessions ni restriccions. Un cop tens clar això, és fantàstic perquè saps què necessita el teu cos per nodrir-se. Tant de bo ens ho ensenyessin des de petits...
- Certament, no hi ha cap assignatura a primària que tingui l'alimentació com a protagonista.
- No. I penso que dintre de la programació curricular s'hauria de comptar amb un espai més ampli que el que hi ha ara, que ensenyés com menjar correctament o com tenir uns hàbits de vida saludables i responsables amb el medi ambient. Crec fermament que s'haurien de fomentar fins i tot tallers de cuina amb l'objectiu dotar les noves generacions d'eines i recursos pràctics a nivell nutricional; uns recursos que estic segura que agrairan quan siguin més grans.
La terapeuta nutricional Cristina Manyer ofereix cursos de cuina i consultes personalitzades Foto: Marta Clotet
- Parlant d'educació. Vostè que té un fill petit, com veu la consciència alimentària de la resta de mares i pares?
- Hi ha de tot, com a tot arreu: famílies amb molta consciència i d'altres que no en tenen tanta. El que sí que percebo és que com a societat, degut al ritme de vida frenètic que portem, sempre tendim a buscar la practicitat i les solucions fàcils. I això es tradueix en consumir, sovint, aliments processats que no ens fan cap bé. També he detectat una certa tendència a pensar que no passa res si les criatures mengen poc sa, perquè ho cremen tot molt ràpid. La gent relaciona calories amb alimentació quan hauria de pensar en els nutrients que aporta cada cosa que ingerim. A més, és evident que l'evolució cognitiva dels infants que mengen net és més elevada que el d'una criatura que s'alimenta a base d'aliments buits.
- Aliments buits?
- Sí! Aliments que no tenen nutrients. N'hi ha un munt, començant pel sucre, que és un dels màxims debilitadors del nostre sistema immunitari. I realment, quan comences a eliminar-los de la teva dieta i et comences a cuidar, t'adones que la salut va molt més enllà i que no només ens nodrim del que mengem, sinó que tot el que fem, el que pensem, el que sentim, el que diem... interfereix de manera directa en la nostra salut. Jo ho he experimentat: m'estimo més que mai perquè m'he après a respectar i a cuidar a tots nivells.
[intext1]
[intext2]
