Quan la gent li demana que per què no es jubila, ell sempre els respon el mateix: "Per què ho he de fer si em trobo bé i la feina m'apassiona?". Ignasi Ferrer Sala (Manresa, 1948) porta més de mitja vida dedicant-se en cos i ànima al negoci que la tardor de 1972 va decidir posar en marxa als baixos d'un pis de propietat familiar del carrer de la Pujada del Castell. Des que havia començat la carrera de Veterinària, sis anys abans, que al protagonista d'aquesta història se li havia posat entre cella i cella obrir un centre veterinari especialitzat en gossos i gats a la capital del Bages. Mai abans n'hi havia hagut cap, i és que els professionals d'aleshores treballaven, bàsicament, en el sector ramader. Puntualment, si s'esqueia, feien visites a domicili per tractar animals de companyia, però res més enllà d'això. A la resta de municipis de Catalunya passava el mateix, excepte a Barcelona, que comptava amb quatre centres privats.
Aquell Consultori-Clínica Veterinària del Bages que Ferrer va inaugurar el mes d'octubre de fa cinquanta-un anys, doncs, es va convertir en el primer centre veterinari de Catalunya fora de la ciutat comtal. De feina, com us podeu imaginar, en tenia per donar i per vendre. I de ganes de pencar, encara més. És per això que el 1985 va traslladar el negoci en un local de 360 m2 del carrer Circumval·lació 72, l'actual, que va permetre-li atendre més pacients i comptar amb més professionals. A dia d'avui, han passat per les seves mans més de 200.000 gossos i gats. En efecte, l'existència d'aquest manresà de 75 anys no s'entendria sense la feina que l'ha ocupat i apassionat més de mitja vida; una feina, però, que no l'ha privat de dedicar-se, també, als seus altres dos amors: l'art de Josep Masriera i les plantes crasses.
Per què va decidir estudiar Veterinària?
La veritat és que no ho sé. Potser hi va influir el fet que el meu pare treballés amb xais: els comprava a Extremadura i Castella La Manxa i llavors els venia per la comarca. El cert és, però, que quan vaig començar la carrera érem poquíssims, a la facultat!
Ah sí?
Sí. Es veu que uns quants anys abans hi va haver un excés de veterinaris, i això va fer que la feina baixés en picat. Quan els de la meva promoció vam començar primer, d'estudiants de quart curs només n'hi havia dos; imagina't!
I això no el va desanimar una mica?
En absolut. De fet, quan vaig matricular-me jo no ho sabia, tot això; m'ho vaig trobar un cop instal·lat a Saragossa, que és on vaig fer la carrera. Suposo que com que jo no vaig decidir estudiar això per les sortides professionals sinó perquè m'interessava, no em va espantar la -teòrica- falta de feina. Al contrari: tenia molt clar què faria...
Obrir una clínica per a gossos i gats!
Exacte! I no una clínica qualsevol: la primera de Catalunya fora de la ciutat de Barcelona! Ara mateix, som el centre veterinari més antic del país, perquè els quatre consultoris que hi havia a la ciutat comtal quan jo vaig engegar, ja fa temps que van tancar.
Quin honor!
La veritat és que sí, però no t'enganyaré: ha estat una vida de lluita, de perseverança, de molta inversió...
I d'una quantitat ingent de feina.
Sí, evidentment, però si no hagués estat per això, segurament no m'hauria atrevit a traslladar la clínica en un local tan gran.
Què vol dir?
Doncs que des del començament vaig tenir molt clar que si volia estabilitat econòmica, el que havia de fer era treure'm les oposicions de veterinari titular. Per tenir un sou fix que m'assegurés uns ingressos mensuals.
El propietari de la Clínica Veterinària del Bages al laboratori del centre Foto: AFT
Per tant, a banda de a la clínica, també era funcionari?
Correcte: durant 33 anys (del 1974 al 2007) vaig combinar la feina a la consulta amb les inspeccions sanitàries en indústries alimentàries i en restaurants. Ah! I molt important, també: sempre, sempre que hi havia un congrés, hi anava. Crec que no m'equivoco si dic que soc el veterinari de l'Estat que a més congressos nacionals i internacionals ha assistit.
Carai!
M'agrada molt estar al dia de tot el que va sortint, tant a nivell tècnic com de recerca. De fet, a la clínica sempre tenim els millors aparells del mercat. I saps què tenim que també és una passada?
Què?
El programa informàtic. El vaig crear jo a principis del 2000 sense tenir ni idea d'informàtica!
Com s'ho va fer?
Doncs viatjant molt! Per Anglaterra i, sobretot, per França. Allà, cada veterinari tenia el seu propi programa informàtic. Cadascú m'explicava com l'havia dissenyat i jo em vaig quedar amb les coses que em van agradar més. El resultat d'aquella recerca va ser el Vetplus, un programa súper funcional i eficient que és el que actualment encara fem servir aquí a la clínica. Fins i tot, durant un temps, el vaig comercialitzar, però ho vaig deixar estar perquè ja tenia prou feina.
Té família?
Tinc tres fills i sis néts, i fa molts anys que estic separat. De fet, penso que a la vida tot m'ha anat molt bé.
Quina sort!
Crec que la vida és una constant recerca de l'equilibri. Cadascú ha de trobar allò que li genera pau, i aquesta fita només s'aconsegueix fent el que t'agrada d'una manera harmoniosa tant amb tu com amb el teu entorn. És evident, però, que a vegades aquest equilibri el perdem.
Té algun punt febre que el faci desequilibrar?
Potser el meu caràcter a vegades massa apassionat i obsessiu és el que més em fa la guitza: quan m'arriba un cas a la clínica que no aconsegueixo resoldre, per exemple, puc passar-me dies i mesos trencant-m'hi el cap. Per no parlar dels errors que vaig cometre fa anys, que els recordo com si fos ara. I encara em dolen, i hi continuo donant voltes.
Com ha canviat, en els darrers cinquanta anys, el negoci veterinari?
El que més he detectat és que avui en dia hi ha molts veterinaris que són molt bons en una especialitat concreta, i que n'hi ha poquíssims que siguin generalistes. Què vol dir, això? Doncs que anem mancats de professionals que siguin polivalents i que sàpiguen una mica de tot. Està molt bé dur el gos o el gat a l'especialista, però s'ha de tenir en compte que, probablement, ell no veurà la globalitat del problema; no tindrà una visió general de l'estat de salut integral de l'animal.
Vostè sí que la té?
Jo no soc el número 1 en res però sé força de tot. I és que encara ara estudio cada dia; m'encanta aprendre; necessito cultivar-me! Saps amb què gaudeixo molt?
Amb què?
Amb les revisions geriàtriques.
Ah sí?
Sí, perquè la majoria d'animals grans tenen moltes patologies que t'obliguen a mantenir aquesta mirada holística. A un gos de 12 anys no li pots fer un hemograma i punt; li has de fer moltes altres proves. I és apassionant donar la importància justa a cadascun dels problemes, prioritzant la medicació, quina és la que convé més... De fet, m'agraden tant les revisions geriàtriques, que els informes els faig a primeríssima hora del matí, quan encara no ha arribat ningú a la clínica, i això em permet dedicar-m'hi detingudament.
Parli'm de les seves altres dues aficions.
La dels quadres del Josep Masriera i de les plantes crasses?
Això mateix.
Del Josep Masriera només puc dir que quan vaig conèixer-ne la seva obra, em va captivar fins a tal punt que a casa tinc una col·lecció de quadres seus boníssima. Derivat d'això, i amb la voluntat d'apropar-lo a Manresa, l'any passat vaig muntar una exposició seva al Casino que em consta que és de les que més visites ha registrat de tota la història de l'equipament.
No s'hi va posar per poc!
No! I amb les plantes crasses tampoc m'he quedat curt: fa 15 anys que, amb el desig de poder tenir un jardí particular ple d'aquestes plantes, vaig comprar un pis al carrer Sant Salvador de Manresa. No per viure-hi jo, eh! Només per poder disposar d'un jardí ben ampli on donar ales a aquesta passió.
Quantes n'hi té?
Gairebé 500. Semblen moltes, però n'hi ha més de 10.000 a tot al món! Llavors, un cop l'any (acostuma a ser pels volts de setembre) organitzo un berenar amb amics i família perquè vegin el jardí. I això em fa feliç.
De moment no ho té previst i esperem que així sigui per molts anys, però què passarà amb la clínica quan vostè es jubili?
Home, a mi m'encantaria que continués. Em sabria molt greu que, després de tant esforç, algú se la decidís vendre. De fet, el personal que hi tinc està preparat per continuar sense mi.
