Ariadna Guitart Pujol. Nascuda l'any 1985 a Manresa. Té un germà, l'Adrià, i una germana, l'Aina (sí, és important posar els noms: per a ella són el més valuós que té). Amb el primer s'hi porta dos anys; amb la segona, setze. "Van posar-s'hi d'hora i van acabar tard, els meus pares", bromeja, fent un somriure melancòlic: "érem una família súper unida que anava plegada a tot arreu". Vacances, caps de setmana, excursions, àpats a fora... I anar a l'esbart, sobretot. A l'Esbart Manresà. Ballar era la passió compartida dels Guitart-Pujol. L'hi van apuntar quan tenia 6 anys, i trenta anys després encara hi segueix vinculada. "Jo crec que vaig néixer amb una espardenya de set vetes en un peu, i amb la resta de sabates de dansa possibles a l'altre", diu.
Va fer la primària a La Flama i la secundària al Lacetània, institut on la seva mare hi feia de professora d'educació física: "m'agradava veure-la pels passadissos", recorda. Però va arribar el batxillerat, una etapa de vital importància per a molts estudiants que "si per a mi ja hagués estat dura de per sí, ho va acabar sent infinitament més del que m'esperava". Els contratemps poden arribar a ser tan devastadors que a vegades ens quedem curts quan diem que la realitat supera la ficció. "Li van diagnosticar un càncer a la mare que -tot i que ella no ens ho va dir mai- tenia molt mal pronòstic". Va aguantar un any. Tres setmanes abans que se n'anés, però, va passar una cosa que ningú s'esperava: el seu pare (sí, el de l'Ariadna) es moria de forma sobtada després de patir un vessament cerebral.
Xoc. Incredulitat. Dolor. Molt dolor. Ràbia. Solitud. Foscor. Tempesta. Orfandat. Poden, aquests sentiments devastadors, transformar-se per esdevenir part del guariment de la ferida de l'ànima? Sens dubte que sí. La protagonista d'avui n'és un clar exemple.
- Tinc el cor encongit...
Recordo que la sensació era de viure en una realitat completament surrealista: no acabava de discernir si el que havia passat era real o no. A les nits m'ho passava molt malament. Durant un any, pràcticament cada cop que em posava al llit, acabava plorant. Tot i tenir una gran xarxa de suport, la sensació de soledat era molt bèstia.
Hi havia alguna cosa que te l'apaivagués?
Principalment, la meva parella d'aleshores. Era el primer amor i ocupava molts dels buits que tenia. A nivell familiar, en canvi, la meva actitud va canviar: vaig passar de ser una Ariadna casolana a qui li encantava fer coses amb els pares i els germans, a no parar per casa i fer el que em rotava. La meva àvia i el meu tiet, que són els que es van instal·lar a viure a casa nostra per cuida-nos, no ens marcaven gaires límits, suposo que perquè després de tot el que havíem passat, els sabia greu dir-nos que no.
És comprensible.
Completament. Fins i tot no em van qüestionar que decisís trencar en sec amb els balls de saló, que fins aleshores havien estat la meva màxima passió!
Ah, que a banda d'anar a l'esbart també feies balls de saló?
Sí! Ballar és el meu estat natural! M'hi van apuntar quan tenia 10 anys i vaig arribar a competir en la màxima categoria. Entrenava moltíssimes hores, els caps de setmana els tenia pràcticament tots hipotecats... I és clar, quan va passar el que va passar, el que jo necessitava no era aquest ritme frenètic, sinó més aviat companyia i escalf. I això m'ho donaven la meva parella i els amics. De fet, va ser un trencament tan radical, el que vaig fer amb els balls de saló, que des de llavors no n'he tornat a fer ni a veure mai més. Suposo que si ho fes se'm remourien coses.
L'esbart, en canvi, no el vas deixar.
No em va passar pel cap en cap moment. L'esbart sempre ha estat una segona casa per a mi. Era un lloc segur on em sentia totalment protegida, on hi tenia els amics i, tant o més important, on aconseguia oblidar-me de tot per una estona.
Què vols dir?
Que ballant allà m'alliberava, deixava de pensar. Crec que va ser llavors quan vaig ser plenament conscient del que m'aportava (i em segueix aportant) aquest món: entres en una altra dimensió que et connecta d'una manera bestial amb l'ara i l'aquí. En certa manera, quan balles deixes d'existir i només flueixes. I tant és que facis ball lliure o coreografiat: tot aporta uns beneficis increïbles, tant físics com, sobretot, emocionals i intel·lectuals.
Haver d'aprendre's una coreografia és un exercici de memòria, certament.
Exacte. Seguir el ritme, recordar-te dels passos, comptar compassos... És una activitat molt global i per això n'estic tan enamorada. Hi ha molta gent enganxada a la dansa, perquè crea addicció.
Si ballar t'aportava tantes coses, com és que després del batxillerat no vas optar per formar-te en aquesta disciplina?
Suposo que perquè hi havia molt el discurs de: "has de tenir una carrera". De fet, no em va passar pel cap la possibilitat de poder-me dedicar a la dansa; tothom que coneixia en feia com un a més a més. Per això vaig prendre la decisió d'anar-me'n a la UAB a cursar Magisteri d'Edudació Física. I no me'n penedeixo gens: va ser una etapa tan bonica! En certa manera, la universitat va fer la funció de via d'escapament. Allà ningú no em coneixia, no sabia què m'havia passat. I allò em va anar genial per fer aflorar aquella Ariadna curiosa i vital que havia estat.
Vas poder fer el dol, durant els anys de carrera?
Tancar-lo no. Sí que vaig recórrer un llarg camí cap a l'acceptació, però no vaig fer net. De fet, segueixo sense haver fet net. No crec que pugui acabar de tancar mai el dol. Vaig viure una pèrdua tan gran que sempre tindré aquell rau-rau de voler saber on són; de voler-los veure; de voler que m'abracin quan els necessito...
Et molesta que hi hagi gent que sí que el faci, aquest net?
En absolut. Quan es tracta de sentiments, cadascú té les necessitats que té i ho viu com ho viu. Jo admiro la gent que aconsegueix tancar un dol, perquè al cap i a la fi, el que fa és aplanar-se el terreny. I això no vol dir que perquè jo no l'hagi fet, sigui més infeliç que algú altre o no valori les coses bones de la vida. Per exemple, sempre dic que la mort dels meus pares m'ha fet apreciar enormement el valor de la família. No em cansaré de repetir-ho: tinc la millor família del món i ho donaria tot, per a ella.
Quina sort!
Oi tant, tot i que de vegades, aquesta vessant tan protectora em genera problemes. Soc molt patidora, jo, amb els meus. I necessito saber sempre que estan bé. He agafat un rol de mare protectora (sobretot amb els meus germans) que em costa de gestionar i que em fa patir en excés. Suposo que tot plegat ve d'aquesta por excessiva que tinc a la mort i a la pèrdua, motivada per tot el que he viscut.
Te les has treballat d'alguna manera, aquestes pors?
Sí; m'he anat movent. El que passa és que moltes vegades, quan he anat amb algun professional, no ha estat per tractar expressament les seqüeles derivades de la mort dels pares, sinó que ho feia per problemes concrets que volia resoldre. Resulta, però, que tot acabava desembocant al mateix lloc sempre, malgrat que jo no en fos conscient. Per això dic que potser el dol no l'acabaré de tancar mai, perquè encara ara hi ha coses dels meus pares que he de seguir treballant.
A banda d'aquest vincle tan especial amb la família, hi ha quelcom positiu que creus que t'hagi aportat, la mort dels pares?
Crec que m'ha fet ser més responsable, resilient i sòlida. I m'ha fet veure que la vida es pot acabar en qualsevol moment i que, encara que sembli un tòpic, no la podem desaprofitar atabalant-nos per tonteries ni pensant en els ditxosos "i si...?". Jo mateixa vaig aconseguir transcendir el vertígen d'un futur incert per llançar-me a la piscina i provar de fer el que sentia que havia de fer.
Què era?
Ballar, evidentment! Portava més de set anys treballant en una escola meravellosa on hi estava d'allò més bé, fins que un bon dia vaig començar a notar que hi havia alguna cosa en mi que no funcionava. Em sentia incomplerta, buida, com si això de fer de mestra no m'omplís com abans. De cop, em vaig il·luminar: el que em faltava era ballar molt més del que ho feia, ballar més enllà del divertimento. Encara ara, quan ho explico, me'n faig creus que fos tan valenta com per demanar una excedència a la feina i posar-me a estudiar dansa. Però mirat amb perspectiva, és la millor decisió que he pres a la meva vida.
Quant fa d'això?
Aquest és el meu sisè any d'excedència. Els dos primers els vaig dedicar íntegrament a formar-me en una acadèmia de Barcelona. Quan va arribar el tercer, van oferir-me fer de professora de ball a l'escola Manresa Teatre Musical i obrir un grup de classes de jazz. A partir d'allà no he parat: he estat quatre anys dedicant-me exclusivament al que més m'agrada del món, i tot gràcies a la valenta decisió que vaig prendre.
- Qui no s'arrisca, no pisca, diuen.
- Doncs sí. I soc conscient que costa molt, a vegades, escoltar-nos i ser valentes. Penso que molt sovint deixem de fer coses per les pors que tenim. I jo soc la primera que en tinc moltíssimes, però el fet de tirar-me a la piscina en aquell moment, va empoderar-me i va fer que cregués més en mi. I ara tinc la certesa que quan algú té molt clar què vol i ho persegueix, ho acaba aconseguint. Sempre que crides hi ha algú que, tard o d'hora, t'escolta.