Roda el món i torna al Born. Possiblement no hi ha un cas més clar que doni sentit a aquesta dita que la vida de Gonçal Portabella Molist (Barcelona, 1963), descendent directe de la nissaga que va estar més anys al capdavant de la Fàbrica dels Panyos de Manresa, la fàbrica de riu més antiga de Catalunya que encara manté la seva estructura original. Tres generacions dels seus avantpassats van ser els amos d'aquesta indústria durant més de 80 anys, des de 1860 fins a passats la dècada dels quaranta del segle passat.
Però ell no en sabia res fins fa quatre anys. Sabia que el seu avi, a qui no va arribar a conèixer, havia sigut propietari d'una fàbrica tèxtil, i recordava que de molt xic venia a una casa a les afores de Manresa a passar-hi èpoques d'estiu. Però abans d'arribar a Manresa havia viscut a Olot, i abans a Barcelona. Entenia, per la pròpia experiència, que, com dirien, venia d'una família bona.
Però el destí el va portar a treballar a Manresa fa quatre anys. I tampoc a qualsevol lloc, sinó a una de les fundacions que més treballen amb el patrimoni local. Entrava a la Fundació Aigües de Manresa - Junta de la Séquia com a responsable de comunicació i màrqueting. La Fundació que guarda les essències de la Séquia de Manresa (1339-1383), que gestiona el Museu de l'Aigua i el Tèxtil i Can Font, i que, per tradició, està amatent al conjunt patrimonial relacionat amb l'aigua.
Descobrir l'herència
"Em va cridar l'atenció que els segons amos de la fàbrica fossin Portabella, com jo, i amb be alta, quan és un cognom més popular amb be baixa", reconeix. Havia començat a treballar al Parc de la Séquia i va esclatar la crisi de la pandèmia. "Em va donar l'oportunitat d'investigar, i de treure-li el tema al meu pare i la meva tieta, que encara són vius", explica. Després va conèixer l'historiador i escriptor bagenc, Lluís Virós i Pujolà, especialista en la primera industrialització i estudiós dels orígens de la Fàbrica dels Panyos i d'altres fàbriques de riu del Cardener.
No li va quedar cap dubte. Era rebesnet de Manel Portabella Cantarell, que el 1860 va adquirir la fàbrica de la família Miralda. La relació de la seva família amb la preindústria i amb la protoindústria abraçava, però, al menys cinc generacions abans de la del seu rebesavi, i sempre era una activitat molt lligada a l'aprofitament de la força de l'aigua. "La nostra família tenim l'arbre genealògic descrit des de 1489, o sigui fins a 19 generacions enrere", exposa.
La Fàbrica Miralda va ser construïda entre 1818 i 1820, "però ja abans d'acabar les obres van començar a fabricar-hi". Era qüestió de començar a amortitzar la inversió de seguida. "De fet, els primers amos, els Miralda, van haver de comprar els drets d'aprofitament d'aigua d'altres activitats que hi havia a la vora del Cardener, ja que no els n'hi concedien", explica Portabella, que en els darrers anys s'ha convertit en un erudit de la fàbrica.
Manel Portabella va adquirir la fàbrica als Miralda el 1860. No era una activitat nova per a l'inversor. Les generacions anteriors ja havien impulsat activitats relacionades amb el tèxtil i el vestir, i fins i tot el propi Manel Portabella tenia altres indústries més petites Cardener amunt. D'aquella època, i dels primers anys de la nissaga Portabella a la Fàbrica dels Panyos se'n tenen poques referències documentades. Pel pas dels anys i perquè la riuada de 1907 va malmetre molt material d'oficina.
Gonçal Portabella en un lateral de la nau central de la Fàbrica dels Panyos, de cent metres de llargada. Foto: Pere Fontanals
Fortuna abans del declivi
Després de viure la seva època daurada durant la Primera Guerra Mundial -"es van fer d'or amb el filat", avisa Gonçal-, la fàbrica va entrar en declivi. "Hi van coincidir diversos factors", explica el descendent. Per una banda, la fi de la guerra, "que els devia enxampar en plena roda de producció, amb molta matèria prima i molt personal i, de cop, una baixada sobtada de comandes". Data d'aquells anys quan la família es va haver de vendre la casa que tenien al Passeig de Gràcia de Barcelona.
Per l'altra, la mort del besavi. Però més enllà d'això, hi va influir "el fet d'enviudar jove de la seva primera dona, la meva besàvia, i haver-se tornat a casar i tenir fills, també, amb la segona esposa". "No en tinc més dades", adverteix Gonçal, "però gairebé segur que la diversificació que hi va haver amb l'herència, va influir encara més en el declivi".
Després de la sotragada, però, els Panyos, redimensionats a la nova situació, van continuar funcionant darrere les tres-centes finestres de la nau central amb la tercera generació dels Portabella, "el meu avi".
Arcs a la planta del soterrani de la Fàbrica dels Panyos, en una imatge d'arxiu. Foto: Pere Fontanals
Col·lectivitzacions, embargaments, recuperació i venda
A l'avi, però, li va tocar la part menys agraïda de la història. Després d'uns primers anys més o menys tranquils, amb l'arribada de la República l'Estat embarga la fàbrica als Portabella "per deutes d'impostos" i la col·lectivitza. "Va ser poc temps, perquè en el trienni liberal la van recuperar, però tampoc no va durar", aclareix. Són temps convulsos. Arriba la Guerra Civil i l'exèrcit republica requisa la indústria per fer-la servir de magatzem. La família Portabella fuig de Manresa.
Amb la victòria franquista, la fàbrica torna a mans dels amos, ara ja sense problemes, però també amb l'activitat estroncada després d'anys de passar de les mans d'uns a les dels altres. "Alguns llibres expliquen que a principis del Franquisme els Portabella es venen la fàbrica a la berguedana Hilados de Estambre del Alto Llobregat, però jo revisant papers he vist que la venda va ser més enllà, el 1945", aclareix Gonçal. "L'àvia, en nom de l'avi, que era molt malalt, va vendre la Fàbrica dels Panyos després de 85 anys de propietat familiar".
A partir d'aquí, la indústria va sobreviure en una Manresa eminentment tèxtil mentre l'autarquia la va suportar. El 1976, després de 158 anys d'existència, tancava les portes acollint-se al Pla de reindustrialització.
Vista frontal de la nau central de la Fàbrica dels Panyos, de 206 anys. Foto: Pere Fontanals
Néixer a la fàbrica
"El meu pare, que té 94 anys, va néixer a la casa de l'amo de la Fàbrica dels Panyos de Manresa", explica Gonçal Portabella. Era el quart de cinc germans. Només la seva germana petita també hi va néixer dels altres quatre. De fet, seguint la seva pròpia cronologia, el seu pare devia viure a l'entorn de la fàbrica fins a 1936, quan amb l'esclat de la guerra, van fugir. Més tard, al final de guerra van recuperar la fàbrica, però ja no s'hi van tornar a establir com a residents.
Amb la posterior venda, van anar perdent el contacte amb Manresa, excepte per la casa d'estiueig, propietat que es va allargar fins a la joventut d'en Gonçal. Una oferta laboral, ara fa quatre anys, va tornar a portar-lo, com si estigués escrit en el seu destí, davant d'un mirall de pedra i finestres, a la vora del Cardener, com a hereu desposseït de la fàbrica de riu més antiga de Catalunya.
La Fàbrica Miralda
La Fàbrica Miralda és la fàbrica de riu més antiga de Catalunya que encara conserva les seves característiques originals. Can Miralda, coneguda popularment com la Fàbrica dels Panyos fou construïda entre 1818 i 1820. És un edifici representatiu de l'època de la primera industrialització de Catalunya i té un reconegut prestigi internacional.
Va ser construïda per iniciativa d'una de les empreses industrials més dinàmiques de la Catalunya de principis del segle XIX. L'impulsor va ser en Pau Miralda, que formà societat amb alguns emprenedors locals. La construcció de la fàbrica simbolitza l'arrencada de la revolució industrial a Catalunya.
Pel seu valor patrimonial, la Fàbrica Miralda va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per acord del Govern de la Generalitat de Catalunya, arribant així a tenir la mateixa protecció com a element rellevant del patrimoni cultural espanyol.
Per la seva singularitat, ja en el seu dia, l'Ajuntament de Manresa va incloure Cal Miralda en el catàleg d'edificis protegits com a bé patrimonial de caràcter local i també va merèixer ser inclosa en el Plan Nacional del Patrimonio Industrial com a un dels quatre edificis industrials de major interès de Catalunya.