Gemma Palà entrevistant Guillem Solé. Foto: David Garriga

- En la pàgina web oficial expliqueu que el primer contacte de Buhos va ser en un bar de Calafell, en una casual trobada de dos de vosaltres. Va ser realment així d'improvisat o és que ja us rondava aquesta proposta pel cap?
- No, tots teníem altres projectes i altres grups de música però tot va sorgir aquella nit al bar La Calma de Calafell, i vam dir de trobar-nos al bar per tocar cançons. Tampoc sabíem que anàvem a fer tot el que després vam fer, però realment sí que va començar allà. Després d'aquella nit jo i aquell col·lega vam anar buscant més membres per trobar una banda per fer un grup de música. A partir d'allà va ser quan ho vam veure clar.

- I per què el nom de "Buhos"?
- Perquè al principi, quan quedàvem per assajar, jo treballava a la ràdio i hi havia un company que treballava a la televisió, i un altre tenia una feina en un restaurant. Ens trobàvem per assajar a la 1h de la nit els dilluns, dimecres i divendres. A la 1h començava l'assaig i acabàvem a les 4h de la matinada. Havíem de fer un concert i no teníem nom pel grup, i ens preguntàvem com dir-nos. Va haver-hi un company, en Rafa, que va dir "Somos unos putos buhos, estamos ensayando de 1 a 3 cada noche. ¡Somos unos putos buhos!". Com que no teníem nom vam dir-li al noi que feia el cartell del concert que ens posés "Buhos", un grup que assajava d'1 a 3 de la nit no en podia tenir cap altre! Arrel d'això mai més vam pensar en un altre nom; ja van ser els Buhos per sempre.

- L'any 2007 comenceu a col·laborar a OnaFm per "Fora de Joc". Com va sorgir la idea de fer cançons pel Barça?
- Això va ser mèrit d'en Xavi Rodríguez que és molt amic meu, i és director del programa "Fora de Joc" d'OnaFm. Ell sabia de les meves passions, que són la música i l'esport. A més a més, a mi sempre m'havia agradat fer poesies, lletres... Quan tenia més temps cada tarda o cada nit feia un poema. I ell em deia, "tu que fas ritmes tan ràpid de temes actuals per què no agafes i parles del Barça?". Realment al principi va ser molt dur perquè van ser dos anys que no vam guanyar res, els dos últims del Rijkaard. I per això al començament va ser dur, perquè la gent deia "però com pot ser que aquests freakies facin una cançó del Barça cada setmana". Nosaltres ho fèiem com una secció d'un programa de ràdio, però mai haguéssim pensat que tanta gent aniria després a la web a descarregar aquelles cançons. Ho fèiem pensant que potser els amics i coneguts s'ho baixarien, però ni en Xavi Rodríguez ni nosaltres imaginàvem que arribaria a tanta gent. Pensàvem que seria allò de "usar y tirar", una cançó que duraria cinc minuts.

- Es podria dir que la cançó "Messi", que va tenir molt èxit, va ser un punt clau per donar-vos a conèixer?
- Va ser potser dels primers cops que alguns mitjans van parlar de nosaltres. Per dir-ho d'alguna manera, amb la cançó de Messi va ser la primera vegada que Buhos va ser notícia. Fèiem molts concerts, però no érem notícia. I quan vam fer una cançó de Messi (que ara n'hi ha gran quantitat, gairebé el que s'ha de buscar és quin artista no li ha fet una cançó a Messi) no n'hi havia cap altra en tot Catalunya. Va estar molt bé perquè érem els primers que ho veiem. A més, la vam fer quan Messi estava lesionat, perquè sempre deien que es lesionava molt i que era un jugador que no aguantava més de trenta partits seguits. La nostra intenció era fer una cançó per dir "aquest tio és la hòstia, com deixi de lesionar-se serà el millor del món". I per això, com que per ell era un moment dur, li vam voler dedicar la cançó. La cançó va sonar a Argentina, va sortir a la portada del diari Clarín... Realment potser ens van fer més cas a Argentina que aquí, tot i que aquí també ens van convidar a molts programes. Vam al·lucinar una mica perquè no esperàvem que de cop i volta aquesta cançó fos notícia.

- Dieu que el 2010 va ser l'any de Buhos, després que "RadioBuhos" surti al mercat. Com hi arribeu fins aquí?
- Amb el RadioBuhos, quan va començar a sonar "Nen dels 80" a moltes ràdios, va fer que la gent ens fes adonar que havíem de treballar moltíssim, que estàvem recollint més fruits dels que ens imaginàvem amb la poca feina que estàvem fent, en el sentit de què quedàvem pocs dies per setmana perquè era més una trobada d'amics que una trobada d'un grup de música. Ens adonàvem que teníem molts concerts, una cançó que sonava a la ràdio, etc. A partir de llavors vam decidir quedar més sovint, muntar una web de veritat. Va ser com dir "prenem-nos-ho en serio", que si teníem tanta feina ho havíem de valorar, que d'un dia per l'altre no ens quedéssim sense tot això que ens havia vingut gairebé sense adonar-nos-en compte.

- Creieu que el vostre èxit es deu en bona part per la coincidència amb el gran moment de joc del Barça?
- Si el Barça juga bé i nosaltres fem cançons del Barça és normal que les nostres cançons sonin a la televisió i la ràdio i llavors més gent ens conegui. Però si quan fas un concert no funciona és impossible que l'any passat facis setanta concerts i aquest any els tornis a fer. Sortir a la televisió no garanteix agradar a la gent, perquè hi ha molta gent que apareix als mitjans cada dia i després mires la seva agenda i no tenen feina. Per tant, nosaltres sempre diem que el més important de tot és el moment en què sortim a l'escenari, encara que ens estiguin veient cinc-centes o dues-centes persones. Sí que és veritat que si nosaltres fem cançons del Barça i aquest va bé tenim més aparicions i, per tant, més gent ens coneix. Però que la gent et conegui no vol dir que li agradis, i no vol dir que paguin una entrada per veure't. Per tant, el moment en què més seriosos ens hem de posar és quan pugem a l'escenari que és el que ens permetrà continuar endavant. El nostre santuari, la nostra litúrgia és a l'escenari.

- Ho heu de donar tot, com diu la cançó, no?
- Clar. És el moment en què ens ho hem de prendre molt seriosament, hem de ser rigorosos. Si després el Barça va bé i surts per la televisió, perfecte, però això ha de ser com una anècdota, no és el nostre objectiu final perquè ara mateix això és anecdòtic. És una circumstància que passa, benvinguda sigui. Nosaltres amb el que realment ens passem hores no és fent les cançons del Barça sinó preparant el concert, perquè la gent que ha pagat una entrada i et ve a veure sí que t'està jutjant. Si surts als mitjans la gent es crea unes expectatives que després s'han de poder complir.

- Entrant en qüestions d'actualitat... El panorama de la música està canviant, i molts artistes es queixen de les dificultats que hi ha per tirar endavant els projectes. Com us afecta a vosaltres?
- Nosaltres tenim molta sort, no podem plorar. Si nosaltres ploréssim no hi hauria dret. Sempre hi ha gent que sí que diu que és molt difícil però jo crec que sempre ho ha estat, sempre hi ha hagut molts bons grups i bones cançons. Tothom en el seu moment ha dit que era molt difícil, i jo crec que ara encara ho és més pel moment econòmic que passa el país, però en el fons nosaltres no ens podem queixar perquè fem molts concerts i ens conviden a molts llocs. Hem tingut sort, ho hem de dir així, i hem de gaudir del moment. Sí que hi ha gent que li pot costar més o menys però jo crec que tota la vida ha estat així. Els grups que van tenir la sort de poder fer concerts és perquè realment s'ho van merèixer i segur que s'ho van currar, segur que s'hi van passar hores per treballar-ho. Només al diccionari l'èxit va abans que el treball.

- En quant a noves formes de comunicació, penses en les xarxes socials com una bona plataforma per promocionar-se?
- Sí, realment és impressionant. Si ens ho arriben a dir fa uns anys no ens haguéssim pogut imaginar que un grup pogués tenir un espai on tota la gent que el seguís pogués connectar-s'hi, comentar-hi i incidir-hi, fins i tot, per aconsellar o donar la seva opinió sobre les coses. Això fa que estiguis molt més a prop de la gent, vulguis o no vulguis, perquè vénen i et diuen el que pensen sobre allò que has fet. És molt enriquidor. Estaria bé, fins i tot, que aquests nous sistemes es poguessin anar introduint dins la política per fer referèndums i la gent pogués donar la seva opinió. La nostra generació ho ha de fomentar, perquè ens diuen que el que tenim és democràcia però no ho és: no ens deixen participar. De la mateixa manera que en les xarxes tot un seguit de persones poden participar en la història i la vida d'un grup de música, no ens hem de quedar aquí i utilitzar-ho només per l'entreteniment sinó ser ambiciosos i fer-ho servir per canviar les coses que creiem que no estan bé.

- Dissabte passat Manresainfo.cat va fer dos anys. Tenint en compte que es tracta d'un diari únicament digital, no en paper, aprofitem per demanar-te quin futur li veus a aquest tipus de mitjà.
- Crec que el digital és el futur. És el present i el futur. Ara mateix, quan em llevo al matí i quan arribo a la feina, o fins i tot abans, si em vull informar agafo el telèfon mòbil per poder entrar ràpidament als diaris que m'interessen sense gastar-me ni un duro. I la publicitat ha d'entendre que això ho veuen milers de persones, perquè encara hi ha qui pensa que pel fet de sortir en paper té més valor que no pas si apareix en la web, quan en realitat per aquí ho veu més gent. Això mica en mica s'anirà posant al seu lloc i la gent s'adonarà que el que val la pena és sortir allí perquè és on ho pot veure tothom i sense gastar paper. Els diaris en paper tenen el futur complicat, perquè quan tothom amb el seu telèfon pugui mirar els digitals, comprar el diari serà una tonteria. En el vostre cas concret, tractant-se del diari Manresainfo, té un punt d'exclusivitat: allà s'hi troba la notícia exclusiva, que és la grandesa dels mitjans locals. Si tu vols trobar allò, només ho pots trobar a allà. Cada cop heu de mirar de ser més propers, que és allò bo la premsa local, que la gent se la senti molt seva. I espero que en pugueu celebrar no dos, sinó molts més.

- I per acabar, la porra per les semifinals de la Champions, anada i tornada...
- Al Bernabéu empatarem a 1, i al Camp Nou guanyarem 3-0.