Parin les rotatives, que Hayao Miyazaki no es retira: les cinc pel·lícules indispensables del geni japonès

El Festival de Sitges estrenarà el seu nou projecte, que se suma a una filmografia que ha marcat generacions i ha establert el segell de qualitat de l'Studio Ghibli

  • Tres de les millors pel·lícules de Miyazaki -
Publicat el 13 de setembre de 2023 a les 12:30
Actualitzat el 04 d’octubre de 2023 a les 15:55
Hi ha gent que morirà treballant. És així, no ens enganyem —una malaltia que tenen molts creadors, molta gent que es dedica a l’art. Allò de, sí, demà, demà ho deixo. I demà no arriba mai. Steven Spielberg, per exemple, no sembla que hagi de retirar-se a una illa deserta anys abans de la seva mort i deixar tot un potencial de pel·lícules sense fer. No fa la pinta que el seu company de batalletes, Martin Scorsese, comparteixi gandula amb ell a les Maldives. Tots sabem que Jordi Basté segurament estarà rere els micròfons fins que la salut li ho permeti. I déu no ho vulgui, però si m’hagués d’apostar diners, diria que George R. R. Martin no arriba a acabar la saga Game of Thrones.

Alguns d’aquests eterns procrastinadors de la jubilació ho assumeixen. Et preavisen. Ei, que, tal. Que demà últim dia. Que l’estiu que ve ja no faig el programa. Que aquesta peli, l’última. I després, evidentment, no. Això és el que durant anys ha fet Hayao Miyazaki, el geni de l’animació japonesa que s’ha convertit en un referent i tota una institució no només al país del Sol naixent, sinó arreu del món. És un dels tres fundadors de Studio Ghibli —que aquí pronunciem "guibli" però que en japonès es diu "jibli", informació de servei— i el responsable que aquí tota una generació cresqués amb Heidi i Marco, perquè tant ell com el seu soci, Isao Takahata, van treballar en les sèries d’animació que van canviar un país.

[noticia]262120[/noticia]
El cas és que Miyazaki, que aquest any ha bufat 82 espelmes, estrena una pel·lícula i l’endemà assegura que es retirarà. I, pocs anys després, n’estrena una altra. I el resultat és que cada vegada que ho diu, li donem un copet a l’esquena i li diem sí, Hayao-sensei, ésclar que sí, ara posi’s a fer el guió de la següent. I d’aquí ha nascut la seva última pel·lícula, The Boy And The Heron, que aquests pròxims dies s’estrena al Festival de Donosti i, d'aquí a unes setmanes, arribarà al Festival de Sitges.

Amb la diferència que, aquest cop, Miyazaki no ens ha intentat enganyar. Ha vist que la pel·lícula ha triomfat tant entre el públic com entre la crítica que ha dit no, encara em queda gas per una mica més. I per si no ho havíem assumit, el geni japonès no se separarà mai de l’animació. Amb ella fins al final. O sigui que no, demà no ho deixa. I sort per nosaltres. Si mai heu entrat en l’univers Miyazaki, en primer lloc, em sap greu per vosaltres. Però més val tard que mai, que diuen. Si hi voleu entrar amb l’excusa de la nova pel·lícula, servidora us ofereix un rànquing de les cinc pel·lícules imprescindibles de la seva filmografia —extensa, molt extensa— que heu de veure abans del nou film.

5. El meu veí Totoro (1988)

La pel·lícula i el símbol per excel·lència de l’estudi. El Totoro no només és un dels tatuatges més freqüents entre els fans de l’anime, sinó que també és la mascota i el logo de Studio Ghibli. La història de dues germanes que es muden a una nova casa on descobreixen el Totoro, un ésser enorme a mig camí entre un gat i un gos viverrí, va enamorar tota una generació l’any de la seva estrena i ho ha continuat fent, amb una màgia i una simpatia veritablement inigualable.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=BjeBG8Xrci8[/youtube]
A més, és la síntesi perfecta dels valors que promou i en els que creu Ghibli: una animació detalladament cuidada per explicar una història petita, familiar, plena de fantasia, que serveix per reflectir les preocupacions del Japó postnuclear. Una oda a la vida, a la natura, i a la història del país que commociona petits i grans. La millor carta de presentació possible.

4. El vent s'aixeca (2013)

L’última pel·lícula que Miyazaki va estrenar a les sales abans d’aquesta nova. Sí, jo també m’he quedat en xoc quan he vist que fa 10 —10!— anys des de la seva aparent jubilació amb el que era la seva gran obra més personal. És la biografia fictícia de Jiro Horikoshi, el dissenyador d’un dels avions més utilitzats pel Japó durant la Segona Guerra Mundial.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=feGrrs3X36c[/youtube]
Es deia que era la seva obra més personal pel profund compromís antibel·licista que Miyazaki sempre ha atorgat a les seves pel·lícules, però també perquè des de petit ha viscut una fascinació impressionant pels avions. El resultat és un film absolutament rodó, diferent a la resta de la seva filmografia, que ofereix una reflexió sobre la corrupció de la bellesa que glaça.

​[noticia]261991[/noticia]

3. Princess Mononoke (1997)

La podria haver intercanviat, perfectament, per Porco Rosso, l’obra antifeixista més explícita del mestre japonès, però Mononoke sempre m’ha remogut el cor d’una manera especial, i no n’he sortit mai. Potser perquè és on més clara està la metàfora summament actual que els humans ens estem carregant el planeta per explotar-lo egoistament. O potser és perquè la protagonista, la San, és una de les primeres referents d’heroïna independent, valenta i compromesa amb els seus ideals que vaig veure.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=U5J178sB4XE[/youtube]
En qualsevol cas, la cinta et transporta a un món extraordinari, de mitologia i d’una pau i una serenor que contrasta implacablement amb la història: una lluita d’ideologies irrevocablement polítiques que arriben a fer sang. De visionament obligatori, no només per entendre millor el món de Miyazaki, sinó també el nostre.

2. El castell ambulant (2004)

La preferida de la majoria de fanàtics de Ghibli. Estic segura que molts ara m’esteu escrivint tuits perquè no l’he posat la primera, i us entenc. És indiscutible que l’adaptació de la novel·la de Diana Wynne Jones es mereix sempre el podi. D’un sentit de l’humor especial, que barreja personatges icònics —el mateix Howl, però també el Calcifer, i la Sophie— que representen especialment una generació, un període vital concret, i unes aspiracions —i, de retruc, també unes frustracions— amb les que la majoria de joves s’identifiquen.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=TioZt2aBZVE[/youtube]
Són detalls que ajuden a construir una narrativa, de nou, crítica amb la guerra —com a resultat de l’afectació que va tenir en Myazaki la guerra de l’Iraq— i amb el masclisme de la societat japonesa. Un poti-poti que toca absolutament totes les tecles d’una partitura complicadíssima d’assumir.

1. El viatge de Chihiro (2001)

No és només la meva pel·lícula preferida de Miyazaki, sinó segurament la meva pel·lícula preferida de tots els temps. Poc es pot dir que no s’hagi dit ja de l’obra mestra absoluta del sensei, però és que mai es pot lloar prou una pel·lícula absolutament perfecta. Des de la història de la maduresa de la Chihiro, una nena malcriada que és transportada a un món mitològic quan els seus pares es converteixen en porcs, Miyazaki formula una odissea per transformar un personatge estúpid en una veritable heroïna.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=5Fgq4Osh6XQ[/youtube]
Tot, mentre es marca un triplet personal criticant el tractament de la natura per part dels éssers humans, i reflexionant sobre la pèrdua de valors de la societat japonesa contemporània. Amb una banda sonora de Joe Hisaishi per la qual em quedo sense adjectius —bellíssima, encisadora, miraculosa, exquisida, apoteòsica— que ajuda a construir un guió immillorablement tancat i uns personatges que se t’incrusten al cor per sempre més. Si a la vida només heu de veure una pel·lícula —de Miyazaki, o en general— que sigui aquesta. Us canviarà i ni us n'adonareu.

[plantillavirals]