Potser sonarà utòpic, però somio amb el dia en què no faig res a la meva vida que no neixi de la mateixa energia amb la qual un nen petit alimenta un gos afamat.
— Joan Soler (@SolerSucarrats) October 11, 2024
Corre la brama que aquesta manera de donar és precisament la que molts adults perden amb el temps. Quan un nen alimenta un animal, ho fa mogut per una empatia espontània, sense esperar res a canvi, pel reconeixement intuïtiu de l’altre com a ésser viu, connectant-hi pel simple fet de formar part del mateix món, i comprenent que tenen una necessitat bàsica similar –alimentar-se. El nen entén que pertanyen al mateix lloc, i que ell contribueix a fer que la pertinença de l’animal al món sigui plàcida. No hi ha càlculs, ni estratègies, ni la idea que aquest gest li reportarà un benefici futur: només generositat.
La generositat és un valor universalment aclamat, però sovint se’n malinterpreta el veritable significat. Com diu en Joan a la piulada, a algú li pot semblar platònic aspirar a actuar amb l’energia pura amb què un infant dona menjar a un gos. Jo hi afegeixo: només ho resultarà per a qui no entén la diferència entre donar desinteressadament i donar de manera transaccional.
A mesura que creixem, tot sovint l’entorn ens condiciona a actuar des d’una lògica transaccional: compres, favors, contractes laborals… cadascuna d’aquestes transaccions implica un intercanvi de propietat o serveis. Aquesta relació es basa en la reciprocitat més immediata o més a llarg termini, i en la recerca d’un benefici mutu, garantint que cada part que dona, també rep. Més enllà de la simple compravenda de béns, les lògiques del sistema econòmic també tenen paral·lelismes amb algunes lògiques de les relacions socials. Ho il·lustra un concepte com el de "capital social", que reflecteix com, igual que en l’economia s’acumulen béns i diners, en l’àmbit social una de les parts pot proporcionar contactes, favors i influències. Aquestes serveixen com a penyora perquè després, a canvi, l’altra part també en pugui demanar de tornada.
És una mena de préstec social. I exemplifica que diferent és donar anticipant reciprocitat, de donar sense esperar res a canvi. En el segon cas, la generositat és un fi en si mateix; en el primer, es converteix en un mitjà per aconseguir alguna cosa. Donar esperant rebre és un acte motivat pel benefici propi, mentre que donar, a seques, neix del desig de benestar de l’altre. És a dir, quan la generositat ve amb expectatives, deixa de ser realment generosa: és una transacció encoberta.
La diferència entre aquests dos tipus de generositat no és només teòrica. Quan donem de manera desinteressada, com fan els nens en alguns casos –tot i la paradoxa que un nen encara viu en un estat egocèntric del desenvolupament psicosocial–, generem confiança i autenticitat. Perquè és des d’on generem el que donem, el "do" —del llatí dōnum, que vol dir "regal" o "cosa donada". De fet, quan diem que algú té un "do", com ara un do per la música, ho fem pensant en el do a través d’aquesta definició de generositat altruista. Ens sembla que la persona que té el do l’ha "rebut" sense oferir res a canvi gràcies a la facilitat aparent amb què desenvolupa l’activitat, com si li hagués estat entregat sense pagar-ne cap preu –ni esforç, ni temps, ni sacrificis.
En canvi, si donem sempre esperant alguna cosa a canvi, la relació amb l’altra part és només el vehicle d’un intercanvi calculat. En aquest cas, l’acte de donar es converteix en un moviment estratègic que no es fa pel valor intrínsec del gest, sinó com una aposta per rebre alguna mena de recompensa, sigui material, emocional o simbòlica. Donar condicionalment –només si donar em proporcionarà X–, és més aviat una inversió o un negoci. Donar d’aquesta manera erosiona la confiança i l’autenticitat dins de qualsevol relació, ja que l’altra part pot percebre que el suport o afectes que rep no són sincers, sinó motivats per un interès ocult. És aleshores que es genera una dinàmica de dependència o de deute emocional, on cada gest amable es converteix en una moneda que s’haurà de tornar. I en aquesta situació, les persones poden sentir-se pressionades a correspondre, no per desig o gratitud, sinó per obligació, provocant malestar, fredor i, probablement, distanciament.
Això no vol dir que hàgim de passar-nos la vida donant sense rebre –que seria una forma d’autoabandonament–, sinó que no podem viure únicament donant per rebre. Automàticament, això implica que hem de saber triar quan fer cadascuna de les dues, i quan no. Saber quan actuar des de la generositat més pura, i quan protegir-nos per no esgotar-nos. En el pas de nens a adults, aprenem a racionalitzar els nostres actes i a considerar les possibles conseqüències del que fem. I aquesta racionalització –que no maduresa–, tot i que ens protegeix de possibles decepcions, desequilibris i enganys, també ens allunya de la generositat sense reserves i tot allò que genera: el plaer de saber-se humà i part d’una relació de col·laboració i suport mutu. De contribuir. Els humans som éssers socials, una de les nostres necessitats més bàsiques és sentir-nos part d’un grup, d’una comunitat. Aquesta confiança en l’entorn és un dels nuclis del nostre benestar emocional: ens fa sentir arrelats al món, vius, i sabem que no estem sols i que podem comptar amb els altres. Donar perquè ens ve de gust, pel sol motiu de fer-ho i saber que serà beneficiós per a algú, reforça la confiança en nosaltres i en els altres, i en conseqüència, la sensació de pertànyer al món i de fer-ho en un entorn sense perills.
Practicar la generositat més altruista no vol dir ser ingenus, sinó integrar una qualitat humana fonamental que sovint ens condicionen a oblidar a mesura que ens fem grans. Quan un nen comparteix la seva joguina preferida o dona una part del seu berenar a un company sense pensar-s’ho dues vegades, no ho fa per obtenir lloances ni favors a canvi, sinó perquè sent la necessitat d’ajudar o fer feliç a algú altre. Només. Els infants ens recorden que donar pot ser un acte purament guiat per l’empatia i la connexió directa amb l’altre. Un nen neix entenent-ho i sabent atendre-ho i, depenent de molts factors, se l’acompanya més o menys per a conservar-ho, o per a enterrar-ho. Seria important que els adults no obliguem a ningú a perdre el que nosaltres hem oblidat.
Per tant, potser cal preguntar-se: quan fem un favor, oferim temps, diners o afecte... ¿Ho fem realment per l’altre, o ho fem per nosaltres mateixos? ¿A qui volem beneficiar? La resposta pot ser incòmoda, però també la primera porta de tornada a donar amb el cor lliure de taules d’Excel.
