❗ L'Ajuntament de Barcelona manté el menyspreu als drets lingüístics i justifica que talleristes de centres cívics facin els tallers en castellà
— Plataforma per la Llengua 📢 (@llenguacat) April 6, 2025
❌ Deixa a la mercè de la seva voluntat fer els tallers en català incomplint el Reglament d'ús de la llenguahttps://t.co/WMn2dj0cr9
Corre la brama que els atacs frontals i explícits ja no fan de bon veure. I que, per continuar perpetrant-los sense les represàlies de cometre’ls, s’han remodelat en atacs passius. ¿I quina forma pren l’abús disfressat de "coses-que-passen"? El menyspreu.
La violència desacomplexada ja no està ni socialment ni políticament acceptada en moltes autoproclamades democràcies –tot i que l’octubre de fa vuit anys, l’estat espanyol sacrifiqués la imatge pública a favor de la Unidad, amb càrregues policials i cops de porra contra qui introduïa papers en urnes. Autodeterminar-se, encara que es faci de manera pacífica a través del vot, és un acte "perillós" per a l’opressor, perquè atempta directament contra el control –la seva font real de poder, ja que és l’únic que sosté la relació d’opressió, unilateralment consentida. La llibertat és un crim per a qui vol submissió i domini, definint amb els perímetres d’un el lligam de dos, i fent passar la dependència entre dos per l’única opció que garanteix la supervivència d’un. Fusió de les identitats, por a la pèrdua, i justificació de la dependència com a necessitat imperiosament vital: totes elles, definicions de manual de "codependència". Perquè la codependència és precisament un dels pilars fundacionals de l’espanyolisme, intrínsec en la catalanofòbia que persegueix l’extinció de la nació catalana. Però no ens allunyem del tema i tornem al menyspreu.
La fi de les mostres públiques de violència no posen fi als abusos governamentals; simplement han canviat de forma. Ara, per camuflar-se entre l’ètica i les pràctiques acceptables de la contemporaneïtat, recorren a tàctiques més subtils o indirectes per mantenir el control i reprimir la dissidència. Pràctiques com la vigilància massiva, les campanyes de desinformació, la manipulació del sistema judicial i la persecució de col·lectius vulnerables mitjançant lleis o l’aplicació selectiva de la justícia. Hi ha eines modernes que vulneren drets i llibertats sense la violència explícita de la guerra i repressió tradicionals: tècniques que permeten als governs continuar abusant del poder sota el marc de la legalitat i la voluntat aparent de garantir el benestar i la seguretat, i fer-ho amb menys reacció pública immediata que una agressió física. Així avança la falsa normalitat, que duu a acceptar i justificar comportaments nocius que abans feien saltar les alarmes, dificulta el reconeixement de la necessitat d’alliberament, desemboca en la negació i la minimització de les intuïcions i coneixements… i, a poc a poc i subtilment, va perpetuant i enfortint el cicle d’abús. Que, com exposa Plataforma per la Llengua, l’Ajuntament de Barcelona justifiqui que els tallers dels centres cívics es facin en castellà, n’és un dels múltiples exemples.
De la desnormalització de la violència activa i la normalització de la falsa normalitat se’n desprèn el menyspreu com a forma d’abús passiu. El menyspreu és una d’aquestes eines socialment i política acceptables que actuen com a repressors encoberts, de la mateixa manera que hi ha persones que no criden, tot i que la seva ira sigui palpable: un microgest facial, un to burleta en paraules neutres o amables, o la manera com miren a l’altre com si hagués fracassat abans d’obrir la boca. No és intimidació, perquè la intimidació és una maniobra ofensiva; el menyspreu és rebuig silenciós, passiu. El que fa que el menyspreu sigui tan poderós és que no és agressiu, sinó que és despectiu: no mostra desacord, sinó que directament assumeix superioritat. Davant de la naturalització del menyspreu a la teva existència, és molt fàcil començar a qüestionar-se a un mateix gairebé sense adonar-se’n. De fet, el psicòleg social Kipling Williams defineix el menyspreu com una forma habitual d’ostracisme i que, per tant, té la intenció d’aïllar algú o alguna comunitat. No cal dir que, com tota estratègia silenciosa que corca les bigues que sostenen el jo, és una tècnica de manipulació emocional que utilitzen en màrqueting, programació d’algoritmes de les aplicacions mòbils, i un patró característic en les dinàmiques de relacions de codependència i d’abús narcisista.
El poder del menyspreu és que es cou a foc lent: no es presenta com una agressió oberta puntual, sinó com una omissió persistent del reconeixement i validació de la teva existència: té un impacte profund perquè, fins i tot sense necessitat de paraules, nega la teva vàlua i legitimitat. Ataca la dignitat de la persona o comunitat, la fa sentir insignificant, i dinamita l'autoestima i genera la sensació de no ser mereixedor d'atenció, d’afecte, o fins i tot d’existir. El menyspreu continuat extremadament perillós: amb el temps, la lliçó que t’ensenya és que ser tu mateix, existir, és el que provoca la reacció de rebuig, superioritat i fàstic en l’altre. Així que, o deixes de ser tu, o continuaràs sent repudiat i apartat. Curiosament, el missatge de menyspreu polític per part de la part opressora –"o et mimetitzes amb mi o desapareixes"–, és molt semblant al de l’abús narcisista: imagineu dues persones. L’abusador, a l’inici, tracta l’altra persona meravellosament: és la fase d’idealització. Però no l’omple d’afectes perquè l’estima i la veu com la persona ideal, sinó perquè la veu com algú que manté intacta la seva projecció i autoimatge. De cop, però, l’energia canvia: si la persona idealitzada el decep, actua diferent de com l’abusador espera, o simplement deixa d’alimentar la versió de l’abusador que aquest vol projectar i mantenir d’ell mateix, ¿com reacciona ell? No marxa de la relació: inicia la fase de menyspreu. La sensació que crearà en l’altre serà que ha passat de ser superespecial, a ser simplement ridícul. Perquè, en realitat, mai havia valorat l’altre per qui era: sota l’adulació, sempre hi havia la creença que ell era més important, que tenia més raó i més control. Quan l’altre trenca o intenta trencar amb aquesta idea, la màscara de l’abusador cau, i el que es revela és el que realment sentia des de l’inici: superioritat, preeminència, domini. Menyspreu.
Ara, imagineu que en lloc de dues persones, són dues comunitats polítiques com l’estat espanyol i la nació catalana. En algun moment, l’estat va reconèixer i tolerar les peculiaritats de la nació catalana –només i sempre sota la seva supervisió. Però quan aquesta es va voler autodeterminar, l’estat va mostrar la seva cara real, la que només accepta a Catalunya si no trenca amb la imatge d’Espanya que l’estat ha maldat a construir: la España de la Unidad. El menyspreu als drets lingüístics dels ciutadans n’és una mostra: quan una institució com l’Ajuntament de Barcelona no els protegeix ni garanteix, i a sobre justifica que activitats públiques es facin sistemàticament en castellà, es tolera i incentiva l’omissió persistent de la identitat lingüística i cultural de la ciutadania. És una forma de menyspreu col·lectiu que implica considerar la llengua i la identitat dels catalanoparlants com a indignes de respecte o atenció, i els situa per sota del respecte i atenció que sí que atorga al castellà. I mostra com, quan la comunitat minoritzada –la catalanoparlant– no s’adapta o no renuncia a la seva identitat per encaixar amb la majoritària –castellanoparlant i seguidora de la lògica estatal–, només rebrà menyspreu. Farà sentir la minoria afectada com insignificant, ridiculitzada o exclosa. I qui dia passa, any empeny: amb pràctiques –o no-pràctiques– així, es va erosionant l’autoestima col·lectiva i s’alimenta la percepció que la mateixa existència –llengua, cultura, identitat– és motiu del rebuig institucional i existencial. El menyspreu estructural ataca passivament la dignitat i la legitimitat de la comunitat afectada, i continua generant conseqüències emocionals, socials i polítiques que serveixen als objectius de l'opressor: és a dir, mantenir el control, el poder, la superioritat.
El menyspreu institucional sistemàtic i històric cap al català i els catalans, així com la tolerància de la seva marginalització, no només reflecteix una jerarquia de poder: perpetua una ferida col·lectiva basada en la invisibilització, la ridiculització i la negació de l’existència legítima de la nostra nació. Com diu la definició de "trauma" del psiquiatre Gabor Maté: "trauma és el que va passar i no hauria d’haver passat, però també el que no va passar i hauria d’haver passat". Així s’esdevé el “trauma” polític a Catalunya: se sumen la falta d’accions que han de garantir la nostra existència i preservació –“el que no va passar”– i les pràctiques que deslegitimen la nostra identitat –“el que va passar”–, i converteixen la relació estat espanyol-nació catalana en un espai de violència simbòlica. L’opressor necessita que la comunitat oprimida internalitzem la idea que la nostra supervivència depèn de renunciar a parts de nosaltres mateixos fins a renunciar a nosaltres del tot. La cura, doncs, no només implica aturar o reaccionar al menyspreu, sinó construir allò que mai ha existit: una relació no basada en jerarquies. I això, en relacions d’abús, tant entre persones o comunitats polítiques, només s’aconsegueix d’una manera: alliberant-se de l’opressor.
