Dues noies catalanoparlants adreçant-se en castellà a una caixera, també catalanoparlant, perquè abans ha parlat en castellà a una clienta.

El cercle viciós de submissió lingüística, que els espanyols s’esforcen a catalogar com a “normalitat”.

— Oriol Puchol (@oriolpuchol) May 31, 2025

Corre la brama que una de les dinàmiques més subtils i alhora més devastadores de la societat catalana és la submissió lingüística. És una escena malauradament habitual –però intencionadament provocada i inconscientment normalitzada– de la quotidianitat a Catalunya, i amaga una relació profunda amb com els humans perpetuem els mateixos cicles. No només perquè tinguem un estat en contra de la nostra existència, sinó també perquè continuem triant allò que ens resulta familiar –la submissió, l'evitació del conflicte– per sobre del que seria saludable i honraria la nostra existència –l’assertivitat i la sobirania. Voldríem un resultat nou, però continuem prenent, inconscientment o menjats per la por, les mateixes decisions de sempre.

De la psicologia col·lectiva a la llengua: aprenentatge vicari i adaptació hegemònica

El català, tot i ser la llengua de Catalunya, queda relegat per la inèrcia social que s’ha anat imposant durant dècades. Aquesta "normalitat" no és fruit de l'atzar, sinó d’un procés de pressió política, d’una banda, i d’una deixadesa política i sociocultural, de l’altra, que ha convertit la renúncia a la llengua pròpia en un gest gairebé automàtic, com un tic a l’ull o fer el cafè només llevar-se. Aquesta dinàmica no és exclusiva de la llengua. És la manifestació col·lectiva de dos conceptes psicològics: l’aprenentatge vicari i l’adaptació hegemònica. L’aprenentatge vicari és la tendència a repetir allò que ens han ensenyat que és “segur”, tot reproduint conductes que hem vist o après de l’entorn, especialment si són considerades “socialment acceptables” encara que no siguin beneficioses a llarg termini. L'adaptació hegemònica és el procés pel qual una societat o col·lectiu interioritza com a "normals" les conductes o valors imposats per una força dominant, fins al punt que s’internalitza aquesta norma i es reprodueix automàticament.

D’aquí neix una de les fonts d'estrès, frustració i desencant internes de qualsevol catalanoparlant domesticat per l'espanyolisme imperant: desitgem canvis, però rebutgem la incomoditat que comporta fer-los. La submissió lingüística és, en el fons, una resposta de supervivència davant un entorn que ha castigat històricament l’ús del català. Ens han ensenyat a evitar el conflicte, a buscar l’acceptació, a no incomodar. Quan hi cedim, perpetuem el cercle viciós. A escala individual, ens costa sortir dels patrons que ens han fet sentir segurs: ens aferrem a la familiaritat de la culpa –ai, seré antipàtic i egoista si no abandono preventivament la meva llengua, la llengua de Catalunya, per cedir a la mandra, supremacisme o *inserir inèrcies, raons o excuses diverses* de l’altre. Ens aferrem a l’evitació de malestars –ai, no vull molestar, no vull fer-la grossa, ara. I ens aferrem a la recerca d’un salvador extern –ai, ja parlarà el català fora de la meva zona de confort algú altre. L'espanyolisme ha inoculat als catalans una supervivència d'ai, ai, ai. Una supervivència que, disfressada de respecte per l’altre, i basada en l'autoanul·lació pròpia, ens va matant la llengua –que és el primer pas per matar una nació. Molts catalanoparlants prefereixen la comoditat de la submissió –parlar en castellà–, que no pas la incomoditat –puntual– de mantenir la llengua pròpia –i fer-la viure a llarg termini. Tant per tant, dissolem la nostra identitat per no molestar a ningú, no? És el que voldrien. El canvi real, però, requereix tolerar el malestar, deixar de buscar excuses i fer els petits canvis diaris incòmodes, però necessaris.

Cal ser molt perspicaç amb la detecció de la repetició, perquè crea motlles rígids, tant en l’àmbit personal com col·lectiu. I si no abordem l’arrel del conflicte que es repeteix —la por, l'autodegradació, la manca de referents assertius—, continuarem atrapats en el mateix guió: el de la submissió, el de la renúncia, el de la invisibilitat i la desaparició. El primer pas, tant per a una persona com per a una nació negligida i oprimida, és reconèixer el patró. El següent, començar a trencar-lo, encara que sigui amb petits gestos: parlar en català a la caixera, encara que abans hagi parlat en castellà; "atrevir-se" a ser qui som, encara que ens faci por perquè ens han ensenyat –falsament– que rebrem un càstig per ser-ho: rebuig, tensions, acusacions contra la nostra moral i simpatia, i altres etcèteres en forma de xantatge.

Ni salvadors, ni fugides: el repte d’assumir la pròpia vida

Sentim i diem que volem canvis, però quan la responsabilitat truca a la porta, de vegades ens refugiem en els mètodes que esmentava abans. El més curiós és que ni tan sols ens adonem que actuem així —no és fàcil reconèixer-ho quan són conductes que hem integrat des de fa anys. Una persona o un col·lectiu que ha patit negligència de qualsevol mena sovint es col·loca, sense saber-ho, en el paper de víctima. Es troba en situacions en què defuig la responsabilitat sobre un mateix, busca constantment un salvador, i fins i tot evita responsabilitzar-se de la vida pròpia convertint-se ell en "salvador" dels altres –exemple: quan canviem el castellà per "salvar" a l’altre d’una presumpta incomoditat que li pot generar el català. De fons, però, continuem sentint-nos ferits perquè hem construït la nostra identitat al voltant de ferides que mai s’han pogut curar del tot –com la minorització de la nostra llengua i la negació històrica de la nostra nació. La paradoxa és que, quan algú ens suggereix possibles petits actes d'autoreivindicació que podem aplicar en el dia a dia, ho vivim com una amenaça perquè, en el fons, no ens sentim preparats per deixar anar la negligència a la qual ens han acostumat. Ens hem habituat a amagar-nos i posar-nos en segon pla per sobreviure.

Fins i tot que algú ens faci una pregunta assenyalant directament el problema pot ser un desencadenant, perquè… ¿Vols dir que he de sentir i reflexionar sobre l’impacte de les meves accions? No tenir al voltant persones que ens guiïn i ens ensenyin com sostenir la dignitat i la identitat en aquest context, o fins i tot haver estat sobreprotegits amb justificacions de l’estil “no molestis, cedeix i prou”, ens afecta, i explica per què sovint ens costa obrir-nos a fer les coses d’una altra manera. Per a molts, no és que siguem mandrosos o negligents: és por. Por del que significaria ser realment, ni que sigui una mica, responsables de la nostra vida, i que les nostres accions hi impactin. Por de deixar anar els mecanismes de defensa que ens protegien de les pors que ens han generat, encara que ara ens estiguin destruint. Però és que ningú pot rescatar-nos d’una gàbia on ens tanquem nosaltres mateixos: ni un "salvador", ni una parella, ni una nova feina, ni amagar la nostra identitat i el català al fons d’un calaix. Cap versió de nosaltres mateixos que continuï vivint segons les mateixes regles de sempre, els mateixos relats i maneres de fer, portarà a cap canvi real. No necessitem fugides temporals. Necessitem seure amb la incomoditat prou temps per aprendre el que ens intenta assenyalar: que amagar-nos ens protegeix momentàniament i individualment, però ens destrueix a la llarga i col·lectivament.

Psicologia de la repetició: la gàbia invisible

Hem de preguntar-nos: ¿quina part de mi continua triant l’estratègia d’amagar allò que soc i per què? Aquest és el primer pas. Si podem aturar-nos i respondre’ns aquesta pregunta ja és molt valuós, perquè inaugura l’oportunitat de trencar amb els patrons que ens impedeixen ser. El següent pas seria trobar alguna cosa que puguem  fer  diferent. La  crua  realitat  és  que  el  cicle  en  què  ens  trobem –amagar-nos– és la nostra part domesticada per l’espanyolisme, repetint els mateixos patrons, i esperant un final diferent sense canviar el guió, perquè ens han fet entendre que canviar-lo té conseqüències negatives o vol dir coses negatives sobre nosaltres. El cicle de submissió lingüística és una qüestió política que explota una qüestió psicològica: la política espanyolista coneix i utilitza la psicologia per reforçar-se i ficar-se ben endins de la nostra ment per incidir en com acabem actuant.

La llibertat —individual i col·lectiva— comença quan identifiquem allò que ens manté atrapats i ens paralitza com un botó que estreny el coll d’una camisa. Però la llibertat no és només una qüestió de reconeixement; és, sobretot, una pràctica diària. Es fa real quan decidim atendre la incomoditat, ens permetem sentir-la sense fugir-ne i, finalment, ens comprometem a fer alguna cosa diferent del que hem fet fins ara. És en aquest espai on comença el veritable canvi. No es tracta d’una revolució espectacular i immediata, sinó d’un procés constant i pacient que requereix coratge i perseverança. Si volem tenir una ment i, per extensió, un país lliure, hem de començar per alliberar-nos dels patrons que ens han estat imposats o que hem assumit sense qüestionar. Aquesta primera presa de consciència és fonamental perquè ens permet posar nom a les cadenes invisibles que ens condicionen; abans que es manifesti en les places, en els carrers o en les institucions, la revolució es gesta en l’interior de cadascú de nosaltres. És des d’aquest espai íntim que podem construir una llibertat veritable, que no depengui només de condicions externes, sinó que sigui una força que ens impulsi a actuar i a transformar el món que ens envolta. La revolució sempre s’inicia a l’interior abans de manifestar-se en el món exterior.