Noves masculinitats seria dir als teus amics que són uns bavosos, més que no deixar parlar d'un mateix i de totes les emocions i sentiments que tens com a home pendent de revisió.
— Patrick Urbano (@PatrickurbanoR) June 18, 2025
Corre la brama que intel·lectualitzar les emocions és l’excusa per no afrontar els comportaments nocius que generen. Però parlar menys ens obligaria a callar per escoltar i afrontar les nostres emocions incòmodes, fet que conduiria irremeiablement a canvis de conducta amb impacte a la vida real, i… oh, no! Això provocaria que no poguéssim posposar més la transformació real, ni fer servir “les noves masculinitats” de generador de contingut per a pòdcasts, llibres, tertúlies i etcèteres contemporanis. Parlar molt dels dubtes que generen les emocions personals negatives pot ser una manera de desviar l’atenció del que realment les faria esvair progressivament: és a dir, de fer la feina de detectar, qüestionar i canviar actituds i dinàmiques nocives quotidianes, en lloc de simplement fer-ne un llistat.
El problema de fons: voler ser "nou" sense saber per què ets vell
Les converses sobre “noves masculinitats” no haurien de ser només un relat construït des de l’aparador estàtic de la comoditat, sinó també, i sobretot, una pràctica activa incòmoda de responsabilitat –individual i col·lectiva– per transformar allò que no és del tot sa. Malauradament, no tothom està preparat per, o disposat a, superar les seqüeles intergeneracionals heretades. Ni tan sols per a detectar-les. El problema de fons que albiro en la idea de “noves masculinitats” és que es posa més èmfasi en la part de "masculinitats" que en la de "noves". I m’atreviria a dir que, precisament, no es defineixen tant per la part de "masculinitats", com per la part de "noves". Per què? Doncs perquè crec que les "noves masculinitats" es limiten a voler ser noves sense arribar a ser-ho. Perquè la reformulació de les "noves masculinitats" sovint l’encarnen i l’escampen homes que desconeixen l’alt grau d’incidència dels patrons personals i relacionals que han integrat de manera inconscient. No es pot apuntar contra el que no es veu. No es pot ser nou i conscient sense conèixer el vell i l’inconscient. I les “noves masculinitats” no tenen tant a veure amb redefinir què vol dir ser home, com amb entendre com hem definit què ha de ser un home, per què, per a qui, i per què no és ideal per a ningú reproduir segons què. Després, fer-ne alguna cosa al respecte. Les "noves masculinitats" cobrarien sentit si fessin arqueologia emocional per identificar què és propi i què és heretat, i així poder destriar què és conservable, què cal eliminar, i què es pot retocar. I aquí ve el problema, un dels bloquejos de la masculinitat "clàssica": que justament gira entorn de protegir-se de la idea que un no té el control absolut de què creu, pensa i fa. La realitat és que una part importantíssima dels nostres comportaments, decisions i funcions diàries es regeixen per processos inconscients adquirits de l’entorn familiar, social i cultural. Per això, ser un home "de la nova masculinitat" hauria de requerir una visita de llarga estada al taller del qual un és el mecànic i el motor avariat alhora: un mateix. Farien falta valentia i honestedat, que no són el mateix que xerrera sense rumb. Implicaria enfrontar-se a la incomoditat de reconèixer que molts dels nostres límits, pors i reaccions són nostres, però també formen part d’una història més gran que nosaltres. Citant Jean Jaurès: "el coratge és anar cap a l’ideal i comprendre la realitat".
L’"amanida de paraules" i la trampa de la intel·lectualització
Qui no afronta la por, però, s’escuda rere paraules. Ho deia, de nou, Jaurès: "quan els homes no poden canviar les coses, canvien les paraules". Quan algú no pot modificar els fets, tendeix a modificar el discurs o el llenguatge per adaptar-se a la situació o per dissimular la manca d’acció real. En anglès es fa servir el concepte "word salad", que traduirem com a "amanida de paraules" perquè és exactament el que un esperaria: deixar anar moltes paraules i tecnicismes, tot amanint la realitat semànticament, sense detectar o assumir responsabilitats reals. L’amanida de paraules s’utilitza per confondre, desorientar, o esquivar fer-se càrrec de la motxilla pròpia. Bàsicament, és una estratègia –més o menys deliberada– de comunicació per manipular l'interlocutor, i es pot donar en qualsevol situació en què una persona vulgui evitar ser confrontada, o vulgui mantenir la posició de “víctima” que l’inhabilita a passar a l’acció: és el respirador de l’excusa.
En el context del tuit del Patrick, l’amanida de paraules consisteix a parlar molt sense adoptar responsabilitats que mobilitzin la conducta, utilitzant un jo narratiu i el llenguatge de la "deconstrucció" per evitar l’acció i la confrontació necessàries per transformar les actituds patriarcals personals i col·lectives. Cada vegada més, veiem a homes recórrer a discursos sobre emocions i introspecció que poden sonar profunds, però que són vagues o poc útils per al canvi personal i social, ja que no es tradueixen en cap maniobra; no assumeixen riscos ni compromisos personals. Tampoc són capaços d’assenyalar-se a ells mateixos, i si ho fan és per arrebossar-se d’autocomplaença. La culpa o la rendició de comptes, quan brollen, es transformen en excuses, justificacions o la tendència a responsabilitzar factors externs —la societat, l’educació, les circumstàncies— sense assumir la part pròpia. Aquesta incapacitat per sostenir la culpa fa que molts homes busquin ràpidament una sortida que els alliberi del malestar, projectant-lo cap enfora o minimitzant-ne la importància. Desplacen el focus de l’autocrítica real cap a un pla narratiu on la responsabilitat personal queda diluïda, tot perpetuant el mateix patró de conducta que caldria transformar. La cantarella de les “noves masculinitats” acaba sent una amanida de paraules on es barregen termes de moda, llenguatge terapèutic mal emprat, i reflexions sobre les emocions que no desemboquen en cap acció transformadora: només en la SomEvització de la indulgència i la paràlisi.
L’amanida de paraules està relacionada amb mecanismes de defensa com la intel·lectualització i la racionalització. S’utilitzen discursos complexos, abstractes o teòrics per evitar connectar amb les emocions reals, afrontar la immaduresa emocional, o reconèixer i treballar ferides i traumes (entre alguns dels motius, perquè es perceben com massa intenses, desconegudes o amenaçadores, però no entrarem aquí). D’una banda, la intel·lectualització aborda situacions o emocions desagradables des d’un punt de vista purament racional o teòric, evitant el contacte amb el malestar emocional de les situacions que analitza. D’altra banda, la racionalització ofereix explicacions lògiques o justificacions acceptables a comportaments, sentiments o pensaments que, en realitat, tenen un origen emocional o inconscient. Així, no cal responsabilitzar-se emocionalment d’un mateix: només externalitzar o endolcir allò que no es tolera internament. Quan intel·lectualitzem o racionalitzem, ho fem per no haver d’acceptar malestar, ferides internes, etc., i reprogramar-los. Per sort, es pot aprendre a fer, però no es fa buscant refugi per l’ego a través de les paraules: és possible habitar el cos i les emocions, i el canvi real necessita coratge per sentir i actuar, no només per parlar o pensar. La vulnerabilitat autèntica és acció, no només discurs. En cas contrari, a més de perpetuar la inacció, aquests mecanismes de defensa del jo alimenten una falsa sensació de progrés. Es crea una bombolla on la reflexió constant es confon amb la transformació real, quan en realitat només donem voltes sobre el mateix lloc, i on la "vulnerabilitat" –la xerrera– és un recurs retòric més que no pas una porta oberta a ampliar la finestra de tolerància emocional i el canvi. Mentrestant, els comportaments tòxics i les dinàmiques de poder es mantenen intactes, protegides per una capa d’autocomplaença.
La manca d’exigència emocional i la perpetuació de la inacció
Hi ha un mem que m’encanta que diu una cosa semblant a què "els homes creuen descobrir veritats que les noies coneixem des dels tretze anys". Crec que aquesta peça es podria resumir així. Però vull assenyalar, abans d’acomiadar-me, la veritat nuclear que comparteix: que a molts homes no se’ls ha exigit ser emocionalment responsables com a les dones, així que han après a sortir-se sempre amb la seva. A no tocar mai la ferida, només a apartar-ne la vista. Quan per fi aconsegueixen entendre que han de ser responsables, amb anys i panys de desavantatge respecte a les dones i el desequilibri en la maduresa emocional que això causa, encara –encara!– volen sortir-se amb la seva enduent-se el mèrit de la "revelació". Tens trenta-cinc anys, Esteve, i fa tres mesos que has entès que "em sap greu que et sentis així" després de fer mal no és una disculpa, sinó omissió de socors. El mem, doncs, sintetitza i posa en evidència que el discurs masculí sobre les emocions i la masculinitat es queda en la superfície, en “descobriments” que per a moltes dones són evidències des d’abans que ells aprenguessin a diferenciar les ganes de pixar de les d’anar de ventre. Fins que no se superi aquesta barrera, la conversa sobre “noves masculinitats” serà una amanida de paraules d’aquelles fetes d’enciam amb gust de plàstic i crostons amb gust de ciment.
Camí a la nova "nova masculinitat"
Em preocupa que s’escampi la idea que fan falta instruccions de l’IKEA per ser un ésser humà decent, independentment del gènere. ¿Quant costarà, travessar la boira semàntica i posar el focus en l’autoconeixement crític, però comprensiu, i en l’acció quotidiana, per petita que sigui? Sumats, configurarien una nova manera de relacionar-se amb un mateix i amb els altres. Només quan la paraula es converteixi en compromís, i la reflexió en moviment, les "noves masculinitats" deixaran de ser un eslògan i passaran a ser una realitat tangible. Perquè, ara com ara, s’assemblen massa a la immaduresa de sempre. No en la forma externa, però sí en els mecanismes i motivacions internes. La veritable novetat no és parlar més o millor sobre masculinitat, sinó atrevir-se a fer el que sempre ha estat incòmode: mirar honestament al fons d’un mateix, tot i la por al que hi pugui trobar, reconèixer el pes de l’herència emocional i la responsabilitat personal, i no deixar anar les mans del timó de la nau. El camí cap a una masculinitat més sana no passa per la sofisticació del discurs, sinó per la transparència i la valentia d’actuar amb cura i coherència. I per a això no cal inventar grans teories: només cal deixar de disfressar la por amb paraules i començar a fer, a poc a poc, la feina que toca. Les noves masculinitats seran qualsevol home compromès a mostrar canvis i no només a mencionar que fa falta fer-los.
