Tens dos opcions: dir que els vegans som "radicals" o posar-te un vídeo de com es fan els nuggets o les hamburgueses 😉

— Tevo de l'Horta Sud (@tevodelhorta) December 13, 2024

Corre la brama que ser radical és qüestionar per què continuem causant dany quan no cal fer-ne. Si ser radical és xocar frontalment amb la indiferència dominant envers el dolor aliè, aleshores els vegans som radicals. Jo considero que som més aviat radicalment incorruptibles, ja que la inèrcia de la crueltat quotidiana no ha aconseguit fer-nos arrel a l’ànima. Fins avui dia, no m’he atrevit a mirar cap d’aquests vídeos on es mostra com es fan els nuggets o les hamburgueses. No crec que ho faci mai: sé que sóc incapaç de suportar tant aquelles imatges, com el fet que siguin una realitat. Només d’imaginar-me-les, el cor em batega més fort, però alhora sembla que s’aturi, comprimit per l’angoixa. Per això no puc entendre que algú les vegi, decideixi continuar consumint animals i, a més, titlli de radical als qui rebutgem aquesta dessensibilització. Sí, l’antiveganisme prepotent em genera ràbia i frustració. Però l’omnivorisme apàtic em fa molta pena. Perquè triar que pots conviure amb tu mateix tolerant i finançant el patiment d’altres éssers és una tria apàtica. I si alguna cosa m’entristeix i em fa por és l’apatia, perquè la impassibilitat davant del coneixement que hi ha un tercer que pateix és símptoma de desconnexió de la nostra humanitat i d’una part fonamental de la nostra essència com a éssers morals.

L’apatia, en aquestes circumstàncies, és un rebuig a l’empatia, i la seva missió és intensificar la desconnexió emocional amb el món que ens envolta. Perquè, morts en vida, caminant emboirats com ombres sense fonaments ni batec, deixem que la pell s’endureixi, que el cor es faci petit i que els ulls es tornin cecs al dolor més obvi i a la bellesa més imperceptible. Perdem la capacitat de commoure’ns, d’indignar-nos, de plorar per la ferida de l’altre; l’apatia és un verí subtil que ens roba l’emoció i ens fa còmplices muts d’una violència tan naturalitzada que ja no ens sacseja. Com cadàvers. Com els cadàvers que mengem. L’apatia ens fa cadàvers emocionals davant de cadàvers físics. I en una societat especista, l’apatia és la norma: l’empatia es converteix en una caricatura selectiva, reservada només per als humans. La manca de sensibilitat davant el dolor dels altres animals és una mostra de la incapacitat de reconèixer la responsabilitat individual –com a persona– i col·lectiva –com a espècie humana– en la violència exercida sobre els més vulnerables. Em pregunto, doncs, qui és més radical: ¿qui qüestiona la tradició per evitar el patiment aliè o qui defensa mantenir certs hàbits tot i conèixer-ne l’impacte en l’altre?

La pregunta és molt senzilla de respondre si, per començar, no considerem que un animal pot ser "l’altre". Si només el considerem un producte de consum al nostre servei, ens serà fàcil utilitzar-lo. "Utilitzar-lo": com un mocador, un ascensor, o una cadira. No com una vida, que és el que era abans que la superioritat humana li canviés el verb “ser” pel verb “servir”. Tinguem-ho clar: el fet que la societat normalitzi l’explotació animal no la fa menys problemàtica; crec que, en el fons, tot omnívor ho sap, però ho reprimeix a la seva manera. Com diu l’activista Ed Winters, que no puguem evitar tot el mal del món no justifica no fer res, el que importa és fer tot el que puguem per minimitzar el sofriment. I el veganisme és la manera més coherent de reduir el patiment animal dins de les nostres possibilitats.

Hi ha qui diu que mengem animals per supervivència. Però la supervivència és una lluita activa per continuar existint en condicions adverses o extremes, evitant la mort o la desaparició davant d’amenaces. I en un context en què no ens hem de refugiar de depredadors, i on moltes societats contemporànies s’han optimitzat, adaptat i han madurat prou per no necessitar recórrer a caçar animals de l’entorn per alimentar-se… quin sentit té continuar fent mal? Quin sentit té continuar matant? Aquesta és la pregunta clau que planteja el veganisme: si no necessitem matar per viure, per què ho fem, encara? La resposta des de la psicologia és la inèrcia: hi ha una gran inèrcia en les creences i comportaments heretats que no qüestionem.

Ens pensem lliures, però a l’hora de materialitzar la llibertat a través de decisions, no la posem en pràctica, sinó que cedim a costums o pressions socials. La llibertat autèntica implica prendre decisions de manera conscient i coherent amb els valors i pensaments propis. Si ens diem lliures, però només fem el que s’espera de nosaltres o el que sempre s’ha fet, sense reflexió, sense escollir-ho, i només reproduint el que fa el nostre entorn, ens estem autoenganyant. I el que estem fent, en realitat, és renunciar a la nostra autonomia, presoners de l’hàbit, l’herència cultural, i la pressió social. Quan no som capaços de trencar amb la inèrcia i actuar d’acord amb els nostres principis, tan sols duem una "màscara" que garanteix l’encaix social. Ser lliure no és només tenir opcions, sinó atrevir-se a escollir-les amb criteri individual. Més que l’absència de restriccions externes, la llibertat és la capacitat de viure d’acord amb els valors i conviccions personals. És clar que, si no els desenvolupem, si no en definim els nostres o avaluem els que rebem, és molt fàcil caure a la trampa d’adscriure’ns acríticament, per contagi, en els de l’entorn.

Cal recordar que el cervell humà és un cervell primari, com el dels animals –nosaltres només som animals sofisticats. Al cervell no li importa res més que mantenir-nos vius. Per això són tan crucials la moral o els objectius significatius: perquè si deixem al cervell fer la seva, només se centrarà en la pulsió de supervivència i la por al desconegut. El cervell hi és per protegir-nos, no per fer-nos feliços, ni coherents. Això depèn de nosaltres. I és per això que és fonamental prendre consciència dels nostres actes i creences, i revisar els valors i propòsits que guien les nostres decisions. Això ens permetrà qüestionar i desafiar automatismes, mandats socials i costums heretats i, si cal, canviar de rumb quan descobrim incoherències entre el que pensem i el que fem.

El veganisme amplia la mirada més enllà dels interessos exclusivament humans, i s’adona que l’existència i la nostra responsabilitat van molt més enllà de l’entorn immediat. Aquesta perspectiva universalista o holística, com vulgueu dir-ne, contempla que tothom té dret a ser on és. Conviure vol dir compartir l’espai, reconèixer l’altre com a subjecte amb dret a la seva pròpia existència i benestar. Tothom té el mateix dret a viure a la Terra pel simple fet de ser-hi. A existir per existir. ¿Des de quan hem de justificar l’existència?

¿I l’existència de la diversitat d’espècies? ¿Per què cal justificar l’existència dels que considerem que estan per sota nostre? ¿I per què considerem que els animals no humans estan per sota nostre? L’evolució no situa l’ésser humà com a fi últim, i la superioritat moral basada en l’espècie és, simplement, com diu el filòsof Peter Singer, arbitrària. L’egocentrisme fa molt difícil acceptar que la nostra llibertat acaba on comença el patiment aliè, perquè considera que les pulsions del jo prevalen per sobre de la resta. Pensar des de l'egocentre ens impedeix veure més enllà del nostre propi benefici. Però el problema és que qui pensa des de l'egocentre no s’adona que ho està fent, perquè no té la capacitat de pensar fora de les seves parets, ni sobre ningú que es trobi fora d’aquestes.

Per això cal recordar que podem ser bones persones fent coses malament. I és que quan reconeixem la capacitat de patiment en els animals, fer-los mal és automàticament malvat, cruel, pervers. I no, no s’hi val l’excusa de “però jo no els mato”, perquè participar en el seu sofriment, encara que sigui de manera indirecta, ens fa igualment responsables. Si "responsables" us sembla una paraula massa pròxima al crim contra el subjecte oprimit, podeu dir “còmplices”. Però cada cop que consumim productes d’origen animal, estem donant suport a un sistema que explota, fa patir i mata éssers sensibles sense una necessitat real al darrere. Delegar la responsabilitat en altres o amagar-la en la distància amb el plat no ens eximeix de les conseqüències de les nostres accions. Tampoc no s’hi val l’excusa de la “criança ètica” dins la indústria ramadera: és un oxímoron. La realitat és que implica un patiment sistemàtic i innecessari per als animals: independentment de com visquin, tots són sacrificats, molts quan encara són joves, i en el moment de morir tots senten por i dolor. Tots són una vida estripada. No es tracta de millorar-ne les condicions, sinó de qüestionar la necessitat mateixa de causar patiment i mort.

Per tot plegat, el veganisme no és només una opció alimentària: és una resistència activa contra l’apatia, una convicció profunda que defensa la idea de comunitat estesa a tots els éssers sota l’atmosfera terrestre. És el compromís de no contribuir, en la mesura del possible, al patiment evitable d’altres. És reconèixer que la comoditat, el gust o la tradició no són prou justificacions per perpetuar la crueltat. I això requereix coratge i honestedat: el coratge de mirar més enllà del que ens resulta còmode o familiar, i l’honestedat de reconèixer quan actuem per simple inèrcia. Fer-se vegà convida a assumir responsabilitats i adonar-nos que ens hem estat autoenganyant o contradient durant anys. Però que encara som a temps de rectificar el nostre sistema de creences i de canviar aquells costums que anul·len l’existència de l’altre a canvi d’un plaer propi fàcilment substituïble per un d’inofensiu. Per tot això, el veganisme creu en la convivència amb la resta d’espècies basada en el respecte mutu i la consideració dels seus interessos, no en la dominació o l’explotació. Quan sabem que hi ha alternatives respectuoses, continuar girant l’esquena al patiment animal és una elecció frívola, un caprici supremacista. Tots els éssers que habiten aquest planeta mereixen existir, no per la utilitat que puguin tenir per a nosaltres, en relació a l’espècie humana, sinó pel simple fet de ser-hi, sense subjugar-se als desitjos d’una altra espècie.

El veganisme ens impulsa a posar en pràctica una ètica que no es limita a les paraules, sinó que es reflecteix en actes quotidians. I això pot estendre’s més enllà de les decisions alimentàries, arribant a canviar la nostra manera de sentir, pensar i comportar-nos al món: busquem viure en una coexistència pacífica amb tots els éssers sensibles i el món natural. Perquè el veganisme es basa en el principi de justícia i no-violència, en el desig d'harmonia social i ecològica, on les persones reconeixem les interconnexions de la vida i ens esforcem per fomentar relacions basades en el respecte mutu en lloc de l'explotació. Ens alineem amb l'amor incondicional a la vida, la compassió i la positivitat amb l'objectiu de minimitzar el patiment i viure en equilibri amb la natura. I així, en triar el veganisme, destriem l’apatia.