junts pactant amb psoe perque es matinguin les ajudes del transport despres de tombar-les ells mateixos una setmana abans em dona la mateixa vibra que trump tombant tiktok america per tornar a restablir-lo al dia següent i fer-se l’heroi davant del jovent lol
— elyn. (@mel0beba) January 28, 2025
Corre la brama que hi ha qui genera problemes per després presentar-se com l’heroi que els resol. Ho fa qui vol guanyar alguna recompensa, sigui protagonisme, validació, o capital polític davant l'opinió pública. Hi ha qui de solucionar els problemes que crea, en fa carrera. O una personalitat. O un partit polític. El cas és que es comporta com la mà que llança una bola al gos perquè corri a buscar-la, i alhora com el gos que va a buscar-la i li retorna. Quan es tracta de mantenir el poder, de vegades l'home ni tan sols necessita ser activament cruel: només egoista. Recollir la boleta que ell mateix s’ha fet llençar i esperar el premi. L'home és un gos per a l'home.
Hi ha el cas d'un gos real que exemplifica aquesta dinàmica amb claredat: l'any 1908, el diari The New York Times informava d'una història insòlita sobre un gos dels afores de París. Un dia, aquest gos va rescatar un nen que havia caigut al riu Sena. El seu amo, per premiar-ne l'heroïcitat, va comprar-li un bistec per esmorzar. Poc després, però, els rescats de nens que queien al Sena es van tornar sospitosament freqüents: es va descobrir que el gos havia après a associar el fet de salvar nens del riu amb rebre un premi per fer-ho. Per assegurar-se d'anar aconseguint bistecs, el gos va començar a empènyer deliberadament nens desprevinguts al riu Sena, per així rescatar-los immediatament i rebre la recompensa.
Així com el gos francès va aprendre a crear problemes per solucionar-los i obtenir un premi sucós, en política sovint s’utilitzen estratègies similars per aconseguir el bistec, el poder. Generen distraccions i desvien responsabilitats, i ofereixen solucions aparentment salvadores que, en realitat, només consoliden el seu control sobre la narrativa pública –que parlarà del gos empeny-rescata-nens com un heroi. Ho vam veure, per exemple, amb el cas la Casa Orsola, amb el que Jaume Collboni va instrumentalitzar la lluita col·lectiva per l’habitatge a favor seu. En el context català, aquesta dinàmica es manifesta especialment en la transició postprocés, on els antics líders esquiven la rendició de comptes mentre el PSC es proclama gestor del buit posterior al col·lapse. Com? Amb la política de distracció.
La política de distracció és un enfocament comú en règims autoritaris, però també s'observa en presumptes democràcies on els governs busquen consolidar el poder o evitar la rendició de comptes. En el govern català, és més viu que mai. O potser només és tan viu com sempre. Els estralls i la ferida de traïció del procés són lents i feixucs de curar, i els seus exlíders no saben o no volen assumir responsabilitats. Qui millor per fer endreça que el germà més desacomplexat i espanyolista de l’autonomisme, el PSC? La filial del partit d’estat actua com a amortidor del putaespanyisme, pretén que deixem estar qui va fer –o no– què, i que redirigim la frustració i la decepció cap a la submissió a la convivència amable, aquella que fingeix que no hi ha cap conflicte, i que normalitza la col·laboració amb el règim i els seus maquilladors. La política de distracció no només omple el buit, també condiciona com aquest buit es percep i es gestiona, fent que l’alternativa sembli inexistent o inviable: d’aquí el comodíssim relleu encapçalat per Salvador Illa. L'autonomisme de després del primer d’octubre de 2017 no serà el mateix que el d’abans: serà més explícit i més ineludible –tot i que no més fort, ni més espanyol– perquè l’alternativa és el no-res. La part bona del col·lapse és que deixa pas al buit, i el buit no és buit per sempre, el buit es pot omplir. Ara: quan vens amb el càntir ple de casa, com el PSC, omplir el buit és molt més senzill, ràpid i instintiu. Per això és tan important pels catalans entendre i aprofitar aquest entretemps polític com una època de guaret i de sembra, per anar omplint els càntirs i regant el sotabosc: per poder, quan arribi el cicle de collita, omplir el buit amb els fruits. I que no l’ompli mai més qui l’ocupa per deixar la terra infèrtil.
Però no ens distraiem del tema: la política de distracció. Alguns governs, ajudats per l’altaveu dels mitjans i d'altres canals i agents d’influència, creen o emfatitzen problemes per distreure a la població dels problemes sistèmics subjacents que maltracten la societat –en el cas de Catalunya, l’opressió nacional o el pervers sistema econòmic. La distracció política manté el focus en qüestions puntuals en lloc dels problemes estructurals. Perquè s’entengui: vivim dins d’una gran gàbia, i a dins s’hi van col·locant dianes perquè nosaltres hi llancem dards. Aquesta estratègia intenta desviar l'atenció pública cap a lluites més concretes –com ara la crisi de l’habitatge– o cap a crisis fabricades, evitant l'escrutini de les estructures preexistents de fons que les provoquen. D'aquesta manera, d’una banda, els ciutadans tenim realitats tangibles contra les quals protestar i manifestar-nos, molt més fàcils d’identificar i d’assenyalar que les polítiques, institucions i sistemes que les causen, permeten o incentiven. D’altra banda, encertar la diana ens genera sensació de victòria –fugaç– quan aconseguim un mínim avenç o resolució en aquestes reclamacions, i ens consolem amb un "millor això que res" sofert i dúctil.
I això els va molt bé, als qui practiquen la política de distracció: a canvi d’una mica d’enrenou, ens concedeixen quatre engrunes no del tot solvents, que no eviten que les nostres vides continuïn sent miserables, però que ens regalen una mínima percepció d'èxit col·lectiu temporal. Gràcies a petites victòries polítiques més immediates i visibles, ens pugen una mica l’autoestima i ens redueixen una mica el descontentament, i finalment ens desmobilitzen durant una estona un cop "aconseguit" l’objectiu. És un win-lose, lose-win: el que per nosaltres és un win a curt termini gràcies al seu lose momentani, per ells és un win a llarg termini que propagarà el nostre lose a l’horitzó. Tenen la mirada llarga: saben quines batalles perdre per tal d’acabar guanyant la guerra. Molts hi cauen i abaixen la guàrdia. I en realitat, el que estem fent és encertar dianes tancades dins d’una gàbia.
Posant el focus en problemàtiques concretes, com la crisi del cost dels aliments o de l'habitatge, i assenyalant grups o fenòmens externs –per exemple, els immigrants–, els destaquen com a problemes urgents mentre que les causes estructurals més profundes i arrelades romanen sense abordar. Són experts a sobrecarregar els ciutadans amb controvèrsies o debats simultanis, sovint lligant-los a lluites socials, ja que saben que és difícil no sentir-s’hi interpel·lat o adscriure-s’hi. I, per tant, saben que segurament prioritzarem donar suport a la defensa d’aquestes causes, deixant en segon pla la tasca d’assenyalar i atacar les opressions implícites que les causen. No vol dir que no siguin lluites necessàries, però sí que sovint ens porten a atacar només els símptomes d’una malaltia estructural. I el causant del virus n’embarga la vacuna.
Ara bé, no està tot perdut: la política de distracció no és invencible, tot i ser una eina poderosa per mantenir el control. A Catalunya, la frustració acumulada pel processisme i el seu desenllaç és tètrica, però per qui sàpiga i vulgui mirar, també ofereix l’oportunitat d’encendre foc nou i replantejar el futur polític. Cal omplir el buit amb diagnòstics i projectes sòlids i incisius, no amb engrunes ni distraccions. Si volem evitar que el poder continuï jugant a empènyer-nos al riu per a després "salvar-nos", cal que aprofitem aquest moment de guaret per rearmar-nos ideològicament, pensar i construir alternatives reals que permetin reactivar la construcció nacional, i preparar-nos per trencar la porta de la gàbia. Només així podrem deixar de ser la pilota que llencen als gossos o el nen que el gos empeny al riu, i començarem a salvar-nos, ara sí, nosaltres sols.
