Manual de la «doctrina Junqueras»

Quan Oriol Junqueras dubta, tendeix a ser "amic del silenci" i difícilment perd la serenor. Així el descriu Sergi Sol (Barcelona, 1970), un dels estrets col·laboradors i amic del líder d'ERC. El llibre que presenta aquest dijous a Sant Vicenç dels Horts -Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures (Ara Llibres)- recull precisament els moments de dubtes, de certeses, d'errors, d'encerts, d'eufòria i també de pors de l'octubre de l'any passat. L'autor reconeix que està escrit des de l'emotivitat del moment i que pretén ser "un tribut" a la figura de Junqueras.

Sol reconeix en el seu llibre la "determinació" tant de Carles Puigdemont com de Junqueras per tal que el referèndum de l'1 d'octubre fos possible. De fet, tot i admetre sense pal·liatius les greus dificultats del Govern per "anar a la una" fruit de la lluita per l'hegemonia entre els republicans i l'antiga CDC, subratlla el paper clau que van tenir els dos dirigents a l'hora de fer possible l'"acte de desobediència civil més gran d'Europa" assumint que podien acabar empresonats.

Res va evitar, però, el deteriorament d'unes relacions que tot just ara intenten refer via cartes i intermediaris des de la presó i l'exili. "Contraposar presos i exiliats ha estat un exercici lamentable", diu sobre aquelles veus que han acusat els que estan empresonats d'haver-se "rendit".

"Contraposar presos i exiliats ha estat un exercici lamentable"

S'atura, però, especialment en el "desconcert" d'aquell dilluns 30 d'octubre després que, tres dies abans, s'hagués fet una declaració d'independència a la qual es va arribar entre empentes i rodolons.

"Ens vam sentir febles", admet. De fet, en el seu relat planteja una dicotomia que no resol: va ser una "fugida endavant" o bé un "gest imprescindible però innocu"? "No ho sé, però jo vaig verbalitzar obertament que, vista la pressió, es fes una declaració d'independència seguida d'una convocatòria d'eleccions", explica.

I és que després de la barreja d'eufòria de l'1 i el 3 d'octubre des del punt de vista de la mobilització popular i la commoció per la repressió de l'Estat, Sol admet que van venir setmanes de tensions i dubtes sobre si s'havia de "prémer l'accelerador", com l'independentisme demanava al carrer o bé, convocar eleccions.

Tot un remolí de decisions polítiques barrejades amb emotivitat i desconfiances que l'autor retrata de forma molt clara. "De vegades no és tant què vols fer, si no què t'obliguen a fer inevitablement", argumenta. Acte seguit, però, admet que la conveniència o no de fer la declaració d'independència és una "reflexió que s'haurà de fer".
 
Amb el 43% de participació en l'1-O i el 47,5% de suport obtingut a les eleccions del 21-D, argumenta Sol, "no es pot sostenir una posició d'implementar la República" en una Europa reticent que reconeix Espanya com "un dels seus". És aquí quan assenyala l'aliança transversal i mestissa de Sant Vicenç dels Horts, municipi de Junqueras, com a camí a seguir.

"Un front nacionalista no ens porta a una victòria de país, ens porta a una victòria parcial dins dels blocs", afirma. La fórmula passa, afegeix, per "cohesionar i no fragmentar" i això implica reconèixer que s'ha "enervat" una part del país, situació que cal revertir si el que pretén ERC és que el seu projecte ocupi la centralitat del país. Toca, diu el col·laborador de Junqueras, prescindir de la "taverna digital" que assenyala "traïdors" i que només alimenta una espiral caïnita, admetre que potser "s'ha abusat de l'estelada" -recorda que el líder d'ERC mai la va penjar a Sant Vicenç perquè li semblava més integradora la senyera- i penetrar en aquell votant que té una "cosmovisió espanyola" a partir d'un treball per "compartir referents culturals". O, com diria la "doctrina Junqueras" que abonen els amics del líder d'ERC, "guanyar-se els seus cors".

Les polítiques socials són, en aquest sentit, un instrument molt potent. Però Sol reconeix que governar implica "assumir contradiccions", com ara que, governant amb Junts per Catalunya, que per 12.000 vots va ser la força independentista més votada, els republicans no tenen marge per presentar uns pressupostos que contemplin una reforma fiscal agosarada.

La nit de les eleccions del 21-D, recorda, van rebre amb eufòria com van fer forat en llocs difícils de l'àrea metropolitana. Tot i que no es van complir les expectatives de ser la formació sobiranista més votada, assenyalen que aquest ha de ser el camí per avançar en el seu projecte.

La reflexió la fa Sol, un militant independentista de tota la vida que venia del "boti, boti, boti espanyol qui no boti" i que s'havia lligat l'estelada a la cintura. "Carod-Rovira és la primera persona que teoritza sobre el fet que per ser independentista no cal deixar de ser espanyol, i Junqueras és la persona que desenvolupa i posa en pràctica això", argumenta.

Saber interpretar el país en aquests moments, precisa, implica admetre que ningú se'l podrà guanyar "a base d'agitar banderes" i un projecte merament identitari. De fet, retreu que l'error de la Crida Nacional que impulsen Puigdemont i Jordi Sànchez és que "confonen la idea d'unitat amb la de partit únic". 

"En un moment donat, vaig participar en decisions que van greixar la maquinària cap a l'1-O. Per tant, em sento responsable d'haver empès els meus amics en això"

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures és una crònica de l'any més difícil del procés des dels ulls de qui ha acompanyat i ha estat l'ombra del líder d'ERC. De fet, a més de pretendre ser un "tribut", també busca ser un acte de "coresponsabilitat".

"Sempre havia frivolitzat sobre la presó, havia dit moltes vegades que no passaria res. En un moment donat, vaig participar en decisions que van greixar la maquinària i que van ajudar a posar una direcció cap al referèndum. Per tant, em sento responsable d'haver empès els meus amics en això", diu sobre l'organització de l'1-O, i afegeix: "Em fa ràbia, és la primera vegada que en un procés així la infanteria no ho paga, sinó que són els generals els qui han assumit les conseqüències".