​Joan Pera: «Vaig inaugurar TV3, però he estat 30 anys sense sortir-hi»

Joan Pera (Mataró, 1948) ens rep al camerino número 1 del teatre Condal de Barcelona. "Benvinguts a la meva segona casa!" Un espai que ocupa des del 1992, fa 30 anys, quan el va fitxar la productora teatral més important de l'Estat, Focus. Però la seva afició pel teatre li ve de lluny, quan de petit, en ser l’únic dels cinc germans que li van poder pagar una carrera, va decidir deixar-la per anar a estudiar a l’Institut del Teatre. Ara ens rep tatuat, amb una gorra, un pírcing al nas i amb una samarreta de tirants de color rosa penjada al seu costat. Tot això, per representar Júnior, l'obra escrita per Héctor Claramunt i per Joel Joan que protagonitza fins al pròxim 2 d’abril al Condal. 

En aquesta entrevista a Nació, Pera aborda tota una trajectòria d’èxits i d’una carrera que assegura no veure-hi el final. "Tot el que he fet, sempre ha anat sorgint de forma natural, fluint, sense fer cap esforç ni sense despertar-me i dir; ara seré actor", explica. Pera segueix vivint a Mataró -"el Maresme és dels millors llocs del món!"-, i cuinant paelles per a tota la família, perquè "quan es tenen 6 fills, s’ha d’anar al que és fàcil; macarrons, fideus el dissabte i paella el diumenge". Al seu compte d’Instagram també hi mostra molt la Maria Carme, "el pal de paller de casa", amb qui es va prometre el 1962. "Fem molta pinya contra els nanos", exclama somrient, i la culpa a ella pel fet de dedicar-se a la interpretació. 

- D’on li ve la passió per l'ofici? A casa ja es dedicaven al teatre?

- No, la mare tenia una botiga de comestibles i el pare era empleat de Fecsa. Quan el vaig conèixer, ja patia de tuberculosi. El pare era molt de camp, de bosc, de mar, pescador i també mig pagès. La mare era més literària i tenia unes germanes que feien teatre. A l’època de postguerra, quan era petit, recordo ja anar al teatre. Era una meravella, era màgia, entraves a un món de decorats i de llums! I d’aquí, que anés continuant fins avui dia. En aquell temps ser actor servia per distreure els vespres, no era cap professió i havies de treballar per guanyar-te la vida. N'hi havia molt pocs que s’hi podien dedicar. A Barcelona hi havia quatre teatres, ara n'hi ha 68. Si no eres extraordinari, no sorties. Ara, en canvi, hi surt tothom. La fascinació per l'ofici continua, l'obertura de teló és brutal! En començar la història és d'una majestuositat extraordinària que tu estiguis allà al mig. Tot allò que has assajat ho mostres al públic. Sentir la seva reacció em va meravellar de tal manera, que ja m’hi vaig quedar. 

- Al teatre és on se sent més còmode? 

- A l'escenari, sí. Aquí hi estic des de fa 30 anys, però és provisional, perquè no hi ha ningú més vell que jo! (Riu). Aquestes coses són provisionals i no tenen massa importància. A dalt l'escenari, és on em sento més còmode i on comunico més. Cada funció és especial i a l'escenari és on sorgeix tot. Quan pujo l'escala, ja sé com anirà la funció, d'alguna manera ja hi ha una comunicació amb el públic. Sento el so de la gent i de vegades em sento cascat, que em fa mal tot, però quan estàs dalt l'escenari passa de cop.

"Quan pujo l'escala, ja sé com anirà la funció, ja hi ha una comunicació amb el públic"

- La gent l’ha associat sempre a la comèdia.

- Sí, però tampoc soc un còmic, ni un xistós. El que passa és que la forma que tinc de dir les frases, per dramàtiques que siguin, sempre li trobo el sentit de l'humor, i després els directors em renyen. Per això he quedat com a còmic. A vegades dic: "ara que en sé tant i soc tan bo, ara, soc còmic, macagun! (Riu). Però el meu humor és per fer feliç a la gent, per aconseguir el somriure. Si hagués estat alt, guapo i ros, hauria estat galant i hauria pogut treballar fins i tot al Nacional!

- No ha trepitjat mai l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya?

- No, i no em desagradaria. Cada lloc i cada gent té la seva manera i la seva història, i a mi m'ha tocat aquesta. Ja n'estic content!
 - I no li ha anat gens malament. A la vida real, Joan Pera és com el personatge que veiem dalt l’escenari? 

- Sí. Imagino que també dec tenir parts fosques, que no ensenyes mai, i errors i contradiccions, com tothom, però soc bastant així. Ara TV3 fa un Sense Ficció de Joan Pera, i em deien: "Volem veure aquelles coses que no sabem de tu". I vaig pensar, què podré dir que no sàpiguen de Joan Pera?

- El públic de TV3 l'estima molt, segur que tindrà molt d’èxit! 

- Vaig inaugurar TV3, però l'endemà ja em van treure. Després vaig estar 30 anys sense sortir-hi. TV3 mai m'ha ajudat, ni hi he sortit mai a part de les entrevistes i un parell de vegades que em va contractar una productora externa. De fet, estàs parlant amb un actor -potser l'únic-, que ni ha sortit mai a TV3, ni ha estat mai al Lliure, ni ha treballat mai al Nacional i, malgrat això, soc el més conegut. Puc dir que no li dec res a ningú. La gran majoria han passat o han tingut una carrera gràcies a TV3, al Lliure o a les institucions i el funcionariat.

"Potser soc l’únic actor que no ha sortit mai a TV3, que no ha estat mai al Lliure, ni ha treballat mai al Nacional i, malgrat això, soc el més conegut!

- La seva trajectòria també ha anat sempre molt lligada al doblatge. És la veu de Woody Allen o de Mr. Bean, entre d’altres. Quines anècdotes ens en pot explicar? 

- El doblatge m'ha mantingut i és el que m'ha permès puja sis fills. Vaig començar als 30 anys i era una cosa en la que no havia pensat mai. Per la veu que tinc, amb 30 o 35 anys feia de nens i nenes de 14 o 15. N’hi ha que neixen estrellats, Escurçó negre, el nen de Juegos de Guerra, el fill de Harry y su hijo, el germà d'ET... I després vaig fer molts doblatges a TV3, perquè en començar la tele només érem quatre que sabíem doblar i que parlàvem bé el català. Les coses més còmiques me les van anar donant a mi i, de cop i volta, em van dir de presentar-me a la prova per fer de doblador de Woody Allen, que escollia les veus des de Nova York i no n'hi acabava d'agradar cap. Vaig provar i li va agradar. Vaig pensar: "Ostres, si jo fos ell, m'agafava!" Semblava ell.

- S’han arribat mai a conèixer?  

- Alguna vegada hem tingut contacte. Ell va preguntar qui era, perquè les seves pel·lícules a Espanya deien que eren les que donaven més diners, i li van dir que era gràcies a qui el doblava. Normalment, els dobladors no suporten el seu doblador, i és lògic. És algú que t'està doblant i, si a sobre té èxit per culpa seva… Però a ell li devia fer gràcia i em van trucar. Em va dir que li havien dit que gràcies a mi, a Espanya era molt més heroi del que era en realitat. I li vaig dir; no, però si el bo ets tu! (Riu). Amb el seu doblatge sí que hi ha un pèl més d'humor del nostre, que això el fa més proper, perquè ell és bastant sòmines i bastant sec. Les seves pel·lícules són extraordinàries, però molta gent no el suporta. 
 
- Què en podem dir d’aquest Júnior, l’obra que està representant aquí al Condal?

- "El somni de tornar a ser jove, serà el seu pitjor malson". És una mica la veritat i, per tant, és molt transversal de públic, perquè presentes a una persona de 70, 80, 90 anys, expresident, amb una manera de fer i amb una vida assegurada, que vol continuar fent coses. I de sobte, va a parar a un món de joves, una mica radicals, molt fluids i, és clar, una persona de 80 anys a un món que ara és com és… També m'hi trobo amb això, tot i que he anat evolucionant perquè tinc sis fills, però hi ha coses que encara no entenc! (Riu) Podríem dir que són les peripècies d'un senyor gran que s'ha tornat jove. 

"Woody Allen és bastant sòmines i bastant sec"

- Joan Pera tornaria a ser jove? 

- Em faria molta por tornar a ser jove. Si ara fos un nano de 20 o 30 anys i em presentés a un càsting, no m'agafarien. Els joves d’ara estan molt més preparats, saben de tot. A la meva època, els que érem actors era molt vocacional, ens feia molta il·lusió. Ara es fa molt professional, i jo no he estat mai professional. Però tampoc tinc la sensació que se m'acabi, penso que podré continuar treballant d’això, per tant, no cal tornar enrere. 

- El president Folgueroles porta malament fer-se gran. Vostè també? 

- Sí, no m'agrada gens! L'edat no la porto gens bé. Ara he d'anar al metge perquè m'ha sortit una pansa al nas i, quina merda! Físicament, m'emprenya ser gran i després, perquè la gent no para de preguntar-me l'edat que tinc i com em trobo. Collons, com sempre! M'haig de trobar malament? (Riu). 

- I amb la mort, hi pensa gaire? Perquè a l’obra també hi és força present…

- De moment no tinc gaire temps! (Riu) Però sé que en algun moment o altre em tocarà. M'agradaria que no fos massa sagnant, que no s'hagi de patir massa i, si pot ser, amb il·lusió!

- L’obra està dirigida per Joel Joan, a qui estem habituats a veure com a actor, però que no coneixem com és la seva faceta de director. Li ha posat fàcil? 

- Te'l criticaré una mica! Amb en Joel havíem fet El pare de la núvia, que ho vam suspendre per la pandèmia, i va tenir molt èxit. És un home que estima molt el teatre de sempre, el de paraula, de comunicació, de decorat, cosa que no és gaire habitual perquè la gent jove prefereix fer una pel·lícula o un curt. I això juga molt a favor seu. Una altra cosa bona és que té molt de talent. Això si vols posa-ho o no. (Riu). I és molt treballador. El talent, l'amor, l'estima i que ho hagi escrit ell, és d'una exigència extrema, està a sobre del mínim detall.

I com que jo ja soc grandet i ho faig més per intuïció que per talent, a vegades em descol·loca una mica. No hauria de treballar tant, i ell em fa treballar... Hem passat tres mesos durs d’assajos, en Joel mai té una hora de plegar i la meva dona em trucava i em deia: "Que no vens?" No estic encara! (Riu). Però després el resultat és extraordinari. Tot el que el mataria als assajos, el glorificaria en veure el resultat. I penses, tenia raó. Ara bé, tots els directors, d'entrada, són enemics mortals dels actors. Això no ho posis de titular. Els directors són uns dictadors de merda, només volen que facis el que ells volen, són de Vox! (Riu)
 
- Sempre ha centrat la seva trajectòria a Catalunya, això es deu a una decisió pròpia o a falta d’ofertes?  

- Ofertes de l'Ebre cap enllà, no n'he rebut mai. I mira que pensava tota la vida que en rebria, de tant bo que era! (Riu). En aquella època havia fet Estudios unos, en castellà i amb protagonista. Era un personatget, per això la gent gran em té afecte, perquè ens hem vist tota la vida. Llavors va venir el doctor Caparrós, que era el del Capri, la primera sitcom que es va fer a Espanya i el primer programa en color. Va tenir molt d'èxit i vaig quedar marcat durant molts anys. El teatre no em venia a buscar perquè jo era el nebot del Capri que, per tota la intel·lectualitat catalana, era rebutjat. 

"Els directors són uns dictadors de merda, només volen que facis el que ells volen"

- I no les ha trobat a faltar aquestes ofertes?

- No, i tampoc hi he tingut gaire interès. Un parell de vegades ho vaig intentar i va durar dos mesos, un desastre. Si hagués tingut la força del públic del Mago Pop -que el vaig apadrinar a Terrassa-, probablement m'hauria comprat aquest teatre i ja no seria de Focus, però la situació teatral del país no dona per això i tampoc he tingut mai tanta força per omplir un teatre sencer. Tota la indústria i l'evolució teatral ha anat cap a empreses i indústries culturals ajudades per les institucions i, aquestes, mai em donaran subvencions a mi perquè no tinc estructura. Tampoc he nascut per ser empresari. A Madrid no m'han cridat mai i a Focus, quan els he plantejat anar-hi, no m'hi han deixat anar. Entenc que la meva manera de fer encaixa més aquí. 

- Com porta la fama?

- La gent que m'atura pel carrer ho fa amb molt d’afecte. Quan acabo la funció i surto, ningú m'ha dit mai "oh que bo, que bé que ho ha fet, és un gran actor". Sempre em diuen: "Que bé que ens ho ha fet passar, moltes gràcies, feia temps que no reia tant". Sempre és gent que feia tres mesos que no reia tant, i ho agraeixen. M’he trobat amb gent que em coneix de tota la vida i que no recordo qui són. Un senyor que es deia Prat Pera i estava convençut que érem família i no érem res. Tmbé tinc una carta a casa on em deien que havíem de ser parents perquè teníem el mateix nas. Un altre dia, em ve una senyora i em diu, "aquesta, és filla seva!" Mare de Déu, que deu haver passat ara! (Riu). El que va passar, és que de tant riure a una funció, va expulsar la criatura.

"M'agradaria fer una sèrie que no he fet mai a TV3 de Joan Pera"

- Un dels seus fills, en Roger Pera, ha seguit els seus passos. Fa uns dies, al Planta Baixa de TV3, va dir que ell tenia més talent que vostè. Ho creu així? 

- Sí, però és que això és fàcil de tenir! (Riu). El Roger és molt bèstia dalt l’escenari i jo no soc talentós. Si ho fos, hauria treballat a Madrid, tindria Òscars i tot això. Ell és un nano amb molt de talent. Amb nou anys va rebre el premi nacional de doblatge amb la pel·lícula del Imperio del sol, on el va triar l'Spielberg. Després me'l van començar a demanar al Romea i l'aplaudien cada dia en sortir, va ser un desastre. Em venien els directors dient que ho feia tan bé… Anem de mal en pitjor (Riu). Als 12 o 13 anys el nano anava a totes i, amb l'aprovament de tothom, que el veien extraordinari. I ho és.
 
- El mateix Roger va fer pública la seva història de superació amb les drogues. Com ho viu la família i quin consell donaria a tothom qui pateix situacions similars?

- És dur. Una cosa és parlar-ne i l'altre el dia a dia, sobretot quan hi ha moments que no tens l'esperança que se'n surti. És aquella cosa que t'ha tocat i que gestiones com pots. Sap molt de greu que una persona amb el seu talent i amb el seu carisma, perquè és curiós, en Roger té una cosa que tinc jo, que la gent l'estima. A mi per 70 anys de feina, però a ell l'estimen pel carisma, que és intangible. I que això es perdés, és duríssim. Tots hi hem estat molt a sobre i ho hem anat resolent. Ara estem en un moment molt esperançador, que no m'ho pensava gens. Ell sap que té a cinc persones a banda de la seva mare i de mi, que estem al seu costat. Quan no hi ha esperança i no es pot fer res més, estima'l moltíssim. És l'única cosa que el pot frenar. 

- Pensa en la jubilació o està treballant en nous projectes de cara a un futur? 

- Tinc un futur llarguíssim! (Riu). Ja hauria d'estar jubilat, però em sento com un jove de 30 anys. Ara estem triomfant al Condal i després hi haurà gira. Però encara estic de gira amb Master Xof, que va molt bé. Estic amb el Sense Ficció que em vol fer TV3 i que s'emetrà aquest estiu i després sempre escric alguna cosa que m'agradaria fer per Nadal. Però no us puc avançar res, només que és Joan Pera! (Riu) Com que sempre em passen coses divertides… També m'agradaria fer una sèrie que no he fet mai a TV3 de Joan Pera. Perquè a TV2 em vaig presentar i em van treure, com que tot ho decideixen a Madrid... Però pensa que ara, a la meva edat, em fa por fracassar o no complir expectatives. Ja no tinc gaires opcions, és el meu testament!