Hi ha situacions que passaven fa pocs anys de manera totalment normalitzada i que avui dia ens semblen totalment extraterrestres. Parlo, per exemple, de quan es permetia fumar a bars i restaurants. O, encara pitjor, de quan a la feina es podia fumar amb total impunitat: fins i tot puros vaig arribar a veure en alguna redacció. I avui ens sembla increïble.
Anem més enllà. No fa tants anys encara es feien publicitats en què s'exhortava la dona a tenir ben content el marit a base d'un estómac satisfet, un terra immaculat, una corbata planxada i un somriure sempre als llavis.
Encara de tant en tant s'escapa algun anunci d'aquests que suggereix que un bon regal per al Dia de la Mare pot ser un estri tan impersonal com una aspiradora, una planxa o una liquadora, per fer els esmorzars de la família, s'entén. Perquè... què se suposa que pot fer una dona més feliç que tenir l'home i els fills contents?
Aquesta és la premissa sota la qual s'ha inutilitzat històricament la figura de la dona. Se l'ha tractada com a un ésser infantil sense capacitat de decisió i el desig de la qual calia neutralitzar perquè contravenia les aspiracions tradicionals de qualsevol família de bé. Que volia anar a arreglar-se a la perruqueria? És clar, perquè havia d'estar sempre ben presentable per al marit. Que volia treballar? Sí, si no interferia en les tasques de la casa, que el senyor era molt comprensiu i fins i tot "t'ajudava" a desparar taula si estava molt cansada. Perquè, abans de ser una dona, érem esposes i mares. Enteses com a obligacions, és clar, no com a voluntat. Qualsevol pretensió de repte o desig de transformació o realització personal eren prescindibles. Es buscaven dones abnegades amb la família i prou.
I quan una cosa et sembla molt molt llunyana i terriblement superada, et trobes amb l'anunci del Dia de la Mare del Corte Inglés (que ha durat poques hores a web i xarxes davant l'allau de crítiques) en què a sobre d'una dona estupenda i moderna hi trobes sobreimpressionat aquest missatge. "97% entregades, 3% egoisme, 0% queixes, 100% mare" com si fos la fórmula perfecta de la felicitat.
Anem a pams perquè tothom sap que el nivell d'entrega d'una mare no és un 97% sinó que sobrepassa un 150% aproximadament, sovint, perquè no hi ha més remei si vols arribar a tot. Més coses: que el 3% sigui una xifra tan baixa d'egoisme és conseqüència del 150% anterior. No pots ni ser egoista moltes vegades i el dia que ho ets, quasi (o sense el quasi) et sents culpable. Seguim: "0% queixes", diu. Ho llegeixo entre rialles, no cal dir res més. I l'últim percentatge, el de 100% mare ens despulla de qualsevol altra característica que ens descrigui i ens identifiqui com a dones per a singularitzar-nos com a mares; és a dir, com a dependents de les criatures.
En canvi, sabeu aquells altres anuncis que amb sarcasme et recorden tot el dolent que té la maternitat i al final et pregunten si compensa? Els faria servir mil vegades abans que l'altre: sobretot perquè sense cursileria ni ranciesa et permeten pensar que sí, que compensa.
Anem més enllà. No fa tants anys encara es feien publicitats en què s'exhortava la dona a tenir ben content el marit a base d'un estómac satisfet, un terra immaculat, una corbata planxada i un somriure sempre als llavis.
Encara de tant en tant s'escapa algun anunci d'aquests que suggereix que un bon regal per al Dia de la Mare pot ser un estri tan impersonal com una aspiradora, una planxa o una liquadora, per fer els esmorzars de la família, s'entén. Perquè... què se suposa que pot fer una dona més feliç que tenir l'home i els fills contents?
Aquesta és la premissa sota la qual s'ha inutilitzat històricament la figura de la dona. Se l'ha tractada com a un ésser infantil sense capacitat de decisió i el desig de la qual calia neutralitzar perquè contravenia les aspiracions tradicionals de qualsevol família de bé. Que volia anar a arreglar-se a la perruqueria? És clar, perquè havia d'estar sempre ben presentable per al marit. Que volia treballar? Sí, si no interferia en les tasques de la casa, que el senyor era molt comprensiu i fins i tot "t'ajudava" a desparar taula si estava molt cansada. Perquè, abans de ser una dona, érem esposes i mares. Enteses com a obligacions, és clar, no com a voluntat. Qualsevol pretensió de repte o desig de transformació o realització personal eren prescindibles. Es buscaven dones abnegades amb la família i prou.
I quan una cosa et sembla molt molt llunyana i terriblement superada, et trobes amb l'anunci del Dia de la Mare del Corte Inglés (que ha durat poques hores a web i xarxes davant l'allau de crítiques) en què a sobre d'una dona estupenda i moderna hi trobes sobreimpressionat aquest missatge. "97% entregades, 3% egoisme, 0% queixes, 100% mare" com si fos la fórmula perfecta de la felicitat.
La nova campanya pel dia de la mare Foto: El Corte Ingés
Anem a pams perquè tothom sap que el nivell d'entrega d'una mare no és un 97% sinó que sobrepassa un 150% aproximadament, sovint, perquè no hi ha més remei si vols arribar a tot. Més coses: que el 3% sigui una xifra tan baixa d'egoisme és conseqüència del 150% anterior. No pots ni ser egoista moltes vegades i el dia que ho ets, quasi (o sense el quasi) et sents culpable. Seguim: "0% queixes", diu. Ho llegeixo entre rialles, no cal dir res més. I l'últim percentatge, el de 100% mare ens despulla de qualsevol altra característica que ens descrigui i ens identifiqui com a dones per a singularitzar-nos com a mares; és a dir, com a dependents de les criatures.
En canvi, sabeu aquells altres anuncis que amb sarcasme et recorden tot el dolent que té la maternitat i al final et pregunten si compensa? Els faria servir mil vegades abans que l'altre: sobretot perquè sense cursileria ni ranciesa et permeten pensar que sí, que compensa.