Som a l'època dels espòilers. A l'era de voler anticipar-nos a tot el que passarà. A voler i a poder, perquè la sobrecàrrega de dades i inputs que rebem diàriament, a nivells d'infoxicació, ens porta a tenir –o a pensar que tenim– un coneixement vast sobre el nostre entorn i sobre el que passarà. A avançar-nos i explicar abans d'hora el final de la pel·lícula.
De vegades passa que aquest espòiler te l'empasses pels mateixos protagonistes de la ficció, com quan la setmana passada una coneguda actriu de televisió que sempre paga els seus deutes es va acomiadar via Instagram dels seus espectadors, molts dels quals encara no havien tingut temps de veure el penúltim i intens capítol de la sèrie. I passa que quan ja tens coll avall què passarà, no et calen ni crispetes.
Més dolorós deu ser, però, quan aquest final te l'esguerres a tu mateix. Quan vas provocant el final d'una pel·lícula a base de passes enrere fermes i gegants, desempallegant-te de la teva essència i fent dubtosos i segurament poc duradors amics de viatge. Miquel Iceta sotmetent-se a la votació per intentar ser el president del Senat era un final infeliç tan esperat que costa d'entendre que tinguessin esperança que la cambra catalana li aplanés el camí.
Anem a pams. Si tant d'interès tenia a presidir la cambra alta espanyola, per què no es va presentar en primer lloc a les llistes? Amb una plaça com a senador, hauria tingut via directa per ser-ne el president. Però com que no hi tenia l'escó, s'ho havia de jugar tot a una carta, la del Parlament de Catalunya. I quan esperes que algú et faci confiança, com havia de ser el cas, cal mirar enrere i veure què has fet els últims mesos.
I en l'època dels vídeos, l'Iceta de l'últim any i mig se'l recorda, curiosament, per les fotos. Per aquella del debat de TVE previ a les eleccions del 21D en què, junt amb Inés Arrimadas, fan la burla d'esquena a Jordi Turull, que acabava de sortir del primer període de presó preventiva; la famosa selfie amb "companys" del PP com Enric Millo, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol, o la més dura de totes, aquella en què girava l'esquena als familiars dels presos polítics al març de l'any passat al Parlament l'endemà d'haver tornat a la presó preventiva.
Diuen que no solament s'ha de ser honest, sinó també semblar-ho i Iceta ha llençat per la borda uns quants ideals del socialisme català. D'una banda amb les fotos esmentades, però també amb declaracions com les de fa pocs dies assegurant que tornaria a implementar el 155 (des del Senat ho hauria tingut més a l'abast, en això té raó) o utilitzant un pretext històric com la guerra de Bòsnia per criticar la seva no designació com a president del Senat recordant que a Sarajevo (volia dir Mostar) la primera cosa que va caure va ser el pont.
De ponts, ja fa mesos que se n'han trencat uns quants a casa nostra. Però ara sembla més dramàtic, més indigne i més injust que Iceta no pugui presidir el Senat que no les porres de l'1O o els mesos d'empresonament injust dels presos polítics o les demandes milionàries als alts càrrecs processats pel jutjat 13. I això sí que és una pel·lícula de ficció.
De vegades passa que aquest espòiler te l'empasses pels mateixos protagonistes de la ficció, com quan la setmana passada una coneguda actriu de televisió que sempre paga els seus deutes es va acomiadar via Instagram dels seus espectadors, molts dels quals encara no havien tingut temps de veure el penúltim i intens capítol de la sèrie. I passa que quan ja tens coll avall què passarà, no et calen ni crispetes.
Més dolorós deu ser, però, quan aquest final te l'esguerres a tu mateix. Quan vas provocant el final d'una pel·lícula a base de passes enrere fermes i gegants, desempallegant-te de la teva essència i fent dubtosos i segurament poc duradors amics de viatge. Miquel Iceta sotmetent-se a la votació per intentar ser el president del Senat era un final infeliç tan esperat que costa d'entendre que tinguessin esperança que la cambra catalana li aplanés el camí.
Anem a pams. Si tant d'interès tenia a presidir la cambra alta espanyola, per què no es va presentar en primer lloc a les llistes? Amb una plaça com a senador, hauria tingut via directa per ser-ne el president. Però com que no hi tenia l'escó, s'ho havia de jugar tot a una carta, la del Parlament de Catalunya. I quan esperes que algú et faci confiança, com havia de ser el cas, cal mirar enrere i veure què has fet els últims mesos.
I en l'època dels vídeos, l'Iceta de l'últim any i mig se'l recorda, curiosament, per les fotos. Per aquella del debat de TVE previ a les eleccions del 21D en què, junt amb Inés Arrimadas, fan la burla d'esquena a Jordi Turull, que acabava de sortir del primer període de presó preventiva; la famosa selfie amb "companys" del PP com Enric Millo, Dolors Montserrat i Xavier García Albiol, o la més dura de totes, aquella en què girava l'esquena als familiars dels presos polítics al març de l'any passat al Parlament l'endemà d'haver tornat a la presó preventiva.
Diuen que no solament s'ha de ser honest, sinó també semblar-ho i Iceta ha llençat per la borda uns quants ideals del socialisme català. D'una banda amb les fotos esmentades, però també amb declaracions com les de fa pocs dies assegurant que tornaria a implementar el 155 (des del Senat ho hauria tingut més a l'abast, en això té raó) o utilitzant un pretext històric com la guerra de Bòsnia per criticar la seva no designació com a president del Senat recordant que a Sarajevo (volia dir Mostar) la primera cosa que va caure va ser el pont.
De ponts, ja fa mesos que se n'han trencat uns quants a casa nostra. Però ara sembla més dramàtic, més indigne i més injust que Iceta no pugui presidir el Senat que no les porres de l'1O o els mesos d'empresonament injust dels presos polítics o les demandes milionàries als alts càrrecs processats pel jutjat 13. I això sí que és una pel·lícula de ficció.