Tornant d’Ucraïna o del Kurdistan, tot es relativitza. Si avui a l’acabar el dia tens un llit on dormir sota un sostre que t’aixopluga i estàs envoltat de la família, has menjat calent, tens accés a la salut, a l’aigua i al sanejament, i disposes dels mitjans de subsistència que et permeten desenvolupar-te amb dignitat, estàs de sort. No tothom pot dir el mateix.
L’estiu del 2015 les imatges de centenars de milers de persones trucant a les portes de la Unió Europea provinents de Síria i d’altres indrets que patien guerra i persecució ens van sacsejar l’ànima i ens vam mobilitzar. Al cap de poc temps, molts de nosaltres vam sortir als carrers de Barcelona cridant “volem acollir” en una de les manifestacions més massives que s’ha fet mai arreu del món a favor dels drets de les persones refugiades. Però no vam ser suficients.
En els darrers deu anys, les polítiques europees de migració i asil han dedicat més esforços a expulsar de les fronteres terrestres i marítimes a les persones migrades i sol·licitants d’asil que a activar una veritable política d’acollida. Aquest fet respon fil per randa al discurs de l’extrema dreta que ha influït poderosament en les polítiques de governs europeus de tot color, criminalitzant les persones en moviment tot projectant en la població migrada la imatge d’enemic, trencant el principi universal de solidaritat amb qui pateix persecució, guerra, vulneració dels drets fonamentals, incomplint els tractats internacionals i europeus en matèria de refugi. L’any 2021 es van denegar el 71% de les sol·licituds d’asil a l’Estat espanyol, i 4.016 persones van morir en 214 naufragis a la costa euroafricana intentant arribar a territori europeu.
Però la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus ens ha tornat a sacsejar l’ànima, i el fet que aquesta es desenvolupés al cor d’Europa i no a l’altra punta de món ens ha interpel·lat fins a trencar l’estereotip creat per l’extrema dreta xenòfoba que vinculava refugiat a enemic potencial i, com art de màgia, s’han activat vies legals i segures i la directiva 2011/95/CE que permet atorgar protecció subsidiària a qui arriscava la vida si tornaven al seu país i que duia 20 anys dormint el son dels justos en algun calaix de Brussel·les, des de la guerra dels Balcans.
En poc més de tres mesos la Unió Europea ha acollit més de 7 milions de refugiats ucraïnesos, la mateixa xifra de refugiats sirians que han estat acollits en 10 anys a diversos països del seu entorn immediat. Són unes xifres que esborronen, certament. Només a Catalunya, la població ucraïnesa que hem acollit multiplica per dues el nombre de persones ucraïneses que ja vivien a casa nostra. Però això ha obert una nova escletxa: la que separa els refugiats ucraïnesos de la resta de sol·licitants d’asil als que els governs de la UE han tancat la porta i mantenen darrere les tanques i els filats, en illes presó o en països veïns que vulneren els drets humans.
I és que la realitat de la major part de persones que necessiten protecció internacional no s’assembla a la dels refugiats ucraïnesos, car no hi ha vies legals i segures per qui ve de guerres llunyanes que no surten als mitjans. La dura realitat és que sota l’amenaça d’obrir l’aixeta de persones migrades veiem governs europeus modificant els seus posicionaments geoestratègics encara que aquests vulnerin els mandats de Nacions Unides per acontentar règims autoritaris que ens fan de policies de frontera, com hem vist fer a Espanya davant del Marroc, en perjudici dels sahrauís que malviuen fa 40 anys en campaments de refugiats.
Avui que commemorem el Dia Mundial de les Persones Refugiades és una bona data per recordar que aquest 2022 ja hem superat la xifra de 100 milions de persones forçades a marxar de casa seva en contra de la seva voluntat, entre desplaçades internes i refugiades, i que més del 80% són acollides a països del Sud Global. Una xifra que ha augmentat els darrers anys, i que l’emergència climàtica que provoca la desertització de terres de cultiu, la proliferació de desastres naturals a tots els continents i la desaparició dels mitjans de subsistència arreu del planeta comportarà que s’incrementi de manera alarmant els propers anys.
El fet migratori és connatural en l’espècie humana i problematitzar-lo, a banda de ser una aberració, és abonar el camí per generar-nos futurs conflictes amb total seguretat. I quan aquestes migracions són forçades, el que hem de fer és abordar-ne les causes per mirar d’evitar-les i no criminalitzar-ne qui en pateix les conseqüències. Fins que no entenguem que migrar és un dret i acollir una obligació, seguirem llençant benzina al foc, un foc que tard o d’hora ens acabarà cremant. Perquè qualsevol de nosaltres pot ser refugiat.
L’estiu del 2015 les imatges de centenars de milers de persones trucant a les portes de la Unió Europea provinents de Síria i d’altres indrets que patien guerra i persecució ens van sacsejar l’ànima i ens vam mobilitzar. Al cap de poc temps, molts de nosaltres vam sortir als carrers de Barcelona cridant “volem acollir” en una de les manifestacions més massives que s’ha fet mai arreu del món a favor dels drets de les persones refugiades. Però no vam ser suficients.
En els darrers deu anys, les polítiques europees de migració i asil han dedicat més esforços a expulsar de les fronteres terrestres i marítimes a les persones migrades i sol·licitants d’asil que a activar una veritable política d’acollida. Aquest fet respon fil per randa al discurs de l’extrema dreta que ha influït poderosament en les polítiques de governs europeus de tot color, criminalitzant les persones en moviment tot projectant en la població migrada la imatge d’enemic, trencant el principi universal de solidaritat amb qui pateix persecució, guerra, vulneració dels drets fonamentals, incomplint els tractats internacionals i europeus en matèria de refugi. L’any 2021 es van denegar el 71% de les sol·licituds d’asil a l’Estat espanyol, i 4.016 persones van morir en 214 naufragis a la costa euroafricana intentant arribar a territori europeu.
Però la invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus ens ha tornat a sacsejar l’ànima, i el fet que aquesta es desenvolupés al cor d’Europa i no a l’altra punta de món ens ha interpel·lat fins a trencar l’estereotip creat per l’extrema dreta xenòfoba que vinculava refugiat a enemic potencial i, com art de màgia, s’han activat vies legals i segures i la directiva 2011/95/CE que permet atorgar protecció subsidiària a qui arriscava la vida si tornaven al seu país i que duia 20 anys dormint el son dels justos en algun calaix de Brussel·les, des de la guerra dels Balcans.
En poc més de tres mesos la Unió Europea ha acollit més de 7 milions de refugiats ucraïnesos, la mateixa xifra de refugiats sirians que han estat acollits en 10 anys a diversos països del seu entorn immediat. Són unes xifres que esborronen, certament. Només a Catalunya, la població ucraïnesa que hem acollit multiplica per dues el nombre de persones ucraïneses que ja vivien a casa nostra. Però això ha obert una nova escletxa: la que separa els refugiats ucraïnesos de la resta de sol·licitants d’asil als que els governs de la UE han tancat la porta i mantenen darrere les tanques i els filats, en illes presó o en països veïns que vulneren els drets humans.
I és que la realitat de la major part de persones que necessiten protecció internacional no s’assembla a la dels refugiats ucraïnesos, car no hi ha vies legals i segures per qui ve de guerres llunyanes que no surten als mitjans. La dura realitat és que sota l’amenaça d’obrir l’aixeta de persones migrades veiem governs europeus modificant els seus posicionaments geoestratègics encara que aquests vulnerin els mandats de Nacions Unides per acontentar règims autoritaris que ens fan de policies de frontera, com hem vist fer a Espanya davant del Marroc, en perjudici dels sahrauís que malviuen fa 40 anys en campaments de refugiats.
Avui que commemorem el Dia Mundial de les Persones Refugiades és una bona data per recordar que aquest 2022 ja hem superat la xifra de 100 milions de persones forçades a marxar de casa seva en contra de la seva voluntat, entre desplaçades internes i refugiades, i que més del 80% són acollides a països del Sud Global. Una xifra que ha augmentat els darrers anys, i que l’emergència climàtica que provoca la desertització de terres de cultiu, la proliferació de desastres naturals a tots els continents i la desaparició dels mitjans de subsistència arreu del planeta comportarà que s’incrementi de manera alarmant els propers anys.
El fet migratori és connatural en l’espècie humana i problematitzar-lo, a banda de ser una aberració, és abonar el camí per generar-nos futurs conflictes amb total seguretat. I quan aquestes migracions són forçades, el que hem de fer és abordar-ne les causes per mirar d’evitar-les i no criminalitzar-ne qui en pateix les conseqüències. Fins que no entenguem que migrar és un dret i acollir una obligació, seguirem llençant benzina al foc, un foc que tard o d’hora ens acabarà cremant. Perquè qualsevol de nosaltres pot ser refugiat.