El 14 de febrer l'independentisme celebrava una nova victòria gràcies a un electorat resilient que, davant d'unes eleccions convocades pel TSJC després de la inhabilitació del president Torra i malgrat que les condicions adverses provocades per una pandèmia va disparar l'abstenció, aconseguia arribar al 52% de suports i sumava una majoria absoluta de 74 diputats, situant a ERC al capdavant del bloc sobiranista al Parlament de Catalunya, 70 anys després.
Malgrat la victòria del PSC en nombre de vots, l'aritmètica no permetia una majoria alternativa a l'independentisme, i Pere Aragonès com a líder del primer partit independentista en nombre de vots i escons tenia la responsabilitat de cercar una majoria. ERC proposava una via àmplia que superés les fronteres de l'independentisme, però En Comú Podem es va negar en rodó.
Un cop comprovat que la majoria pivotaria exclusivament en escons independentistes, ERC va facilitar l'elecció de la presidenta del Parlament proposada a darrera hora per Junts malgrat les inconveniències sobre el nom expressades per la CUP, i tot seguit va plantejar la negociació intentant falcar les anticapitalistes en primer lloc, esmenant així l'error de la darrera legislatura on la CUP tot i ser decisiva havia estat abocada a l'oposició a partir de la investidura.
Però els republicans no eren conscients de fins a quin punt el canvi del lideratge remouria internament l'espai de Junts, quan van constatar que davant la majoria més aclaparadora assolida mai per l'independentisme en percentatge i en diputats el president Puigdemont no era al mig de l'equació. El resultat d'una batalla interna entre ERC i Junts que Laura Borràs va plantejar com a plebiscit intern, posava en risc el protagonisme de l'espai que havia liderat el procés durant els darrers deu anys amb Mas, Puigdemont i Torra. Això ho canviava tot.
Han passat pocs dies des del primer debat i les dues votacions fallides, i encara no hem escoltat cap argument de pes per entendre el sentit de l'abstenció de Junts a la investidura d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. No vull dir amb això que no hi hagi una raó, segur que n'hi ha una que no ens han explicat, sinó que des de les files de Junts no han estat capaços de traslladar un argument mínimament acceptable, no només a ERC, sinó ni tan sols a la seva pròpia base electoral. Parlo de la que també viu fora de Twitter, és clar.
Hi ha dos aspectes que Junts va esgrimir el 26 de març per bloquejar la investidura que ràpidament van ser resolts. En primer lloc, la petició del president del grup parlamentari de Junts de concreció sobre com fer efectiu un eventual nou referèndum, Aragonès va respondre tot acceptant el redactat literal que proposava el programa electoral de Junts "sol·licitar la intervenció dels organismes europeus per assolir un referèndum acordat i vinculant". Pim pam.
En segon lloc, davant la demanda que l'estratègia del procés fos acordada en el marc del Consell de la República, donat el qüestionament sobre el biaix partidista a favor de Junts al·legat pels republicans, l'ANC primer i el propi Consell per la República després, acceptaven que es reformulés la seva composició. Un altre obstacle apartat.
Si tots aquests arguments van obtenir resposta, per què bloquegen la investidura? Ras i curt: perquè poden. Un cop la CUP ha arribat a un acord amb ERC, Junts té la clau i la vol cobrar.
Durant el debat previ a la segona votació, Junts ha apuntat nous obstacles que calia superar abans de votar Aragonès: l'estratègia a Madrid, la redacció d'un programa de govern, l'arquitectura del mateix i el repartiment de responsabilitats dins del mateix govern.
No cal dir que condicionar l'estratègia dels republicans a Madrid implicaria desvirtuar no només els resultats electorals de novembre de 2019 sinó esmenar d'arrel l'estratègia d'Esquerra i lliurar a Junts una força que els electors no li van donar. Veurem com els republicans poden encaixar aquest plantejament, especialment quan la força de Junts és de 4 diputats per 13 dels republicans, després del trencament de Junts amb el PDECaT.
Pel que fa a la negociació sobre el Pla de govern, l'arquitectura i la configuració de l'executiu, sorprèn que fins ara no s'hagi tractat amb mínima profunditat, senyal que després de l'acord ERC-CUP, des de Junts havien de deixar clar que controlen el tempo. I així ha estat.
Hom es planteja si un cop resolts aquests nous obstacles apareixerà algun altre escull per allargar l'interinatge, o si la resposta a la proposta de condicionar l'acció política d'ERC a Madrid serà rebutjada per Junts i s'iniciarà una nova campanya de desgast del candidat Aragonès.
La pregunta que qualsevol analista es faria a continuació és si en el càlcul de costos i beneficis aquest bloqueig surt a compte a Junts. Sobretot perquè aquesta posició de força s'esgota el 26 de maig, i si Aragonès accepta el pols, només ha d'esperar que l'enuig independentista davant d'una eventual nova convocatòria d'eleccions sobre els que l'han provocat s'expressi a les urnes. Una situació que a curt termini pot beneficiar ERC, però que arrisca a desmobilitzar l'electorat independentista i no faria més que eixamplar l'esquerda amb Junts, fent gairebé inviable un acord postelectoral si encara sumessin, al que caldria afegir la CUP. Arriscat.
Durant tres anys molts hem defensat que calia un acord estratègic de l'independentisme, que necessitava una diagnosi compartida i d'una proposta consensuada de com abordar aquest període d'acumulació de forces necessari per poder afrontar un nou embat. Entenc que això necessita temps. Però no es pot confondre l'estratègia compartida amb un joc d'equilibris provocat per la mala digestió del resultat amb l'excusa de "no deixar de banda cap lideratge". Ni es pot esmenar d'arrel l'estratègia de qui ha guanyat el plebiscit intern tot parlant d'empat tècnic i exigir que t'acceptin la teva estratègia amenaçant de no investir qui t'ha passat al davant.
Un cop han parlat les urnes cal acceptar el resultat, posar fil a l'agulla i abandonar la dinàmica de desgast, perquè amb aquesta competició només hi podem sortir perdent tota la base electoral independentista en conjunt, car en unes noves eleccions no tindrem gaire incentius per tornar-los a votar. Perquè ningú no s'empassarà que si sumen faran govern, que és l'única cosa que poden fer a hores d'ara de la pel·lícula, ja que no disposem de la força ni de les complicitats per fer efectiva la independència ara mateix, com tothom sap.
Malgrat la victòria del PSC en nombre de vots, l'aritmètica no permetia una majoria alternativa a l'independentisme, i Pere Aragonès com a líder del primer partit independentista en nombre de vots i escons tenia la responsabilitat de cercar una majoria. ERC proposava una via àmplia que superés les fronteres de l'independentisme, però En Comú Podem es va negar en rodó.
Un cop comprovat que la majoria pivotaria exclusivament en escons independentistes, ERC va facilitar l'elecció de la presidenta del Parlament proposada a darrera hora per Junts malgrat les inconveniències sobre el nom expressades per la CUP, i tot seguit va plantejar la negociació intentant falcar les anticapitalistes en primer lloc, esmenant així l'error de la darrera legislatura on la CUP tot i ser decisiva havia estat abocada a l'oposició a partir de la investidura.
Però els republicans no eren conscients de fins a quin punt el canvi del lideratge remouria internament l'espai de Junts, quan van constatar que davant la majoria més aclaparadora assolida mai per l'independentisme en percentatge i en diputats el president Puigdemont no era al mig de l'equació. El resultat d'una batalla interna entre ERC i Junts que Laura Borràs va plantejar com a plebiscit intern, posava en risc el protagonisme de l'espai que havia liderat el procés durant els darrers deu anys amb Mas, Puigdemont i Torra. Això ho canviava tot.
Han passat pocs dies des del primer debat i les dues votacions fallides, i encara no hem escoltat cap argument de pes per entendre el sentit de l'abstenció de Junts a la investidura d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. No vull dir amb això que no hi hagi una raó, segur que n'hi ha una que no ens han explicat, sinó que des de les files de Junts no han estat capaços de traslladar un argument mínimament acceptable, no només a ERC, sinó ni tan sols a la seva pròpia base electoral. Parlo de la que també viu fora de Twitter, és clar.
Hi ha dos aspectes que Junts va esgrimir el 26 de març per bloquejar la investidura que ràpidament van ser resolts. En primer lloc, la petició del president del grup parlamentari de Junts de concreció sobre com fer efectiu un eventual nou referèndum, Aragonès va respondre tot acceptant el redactat literal que proposava el programa electoral de Junts "sol·licitar la intervenció dels organismes europeus per assolir un referèndum acordat i vinculant". Pim pam.
En segon lloc, davant la demanda que l'estratègia del procés fos acordada en el marc del Consell de la República, donat el qüestionament sobre el biaix partidista a favor de Junts al·legat pels republicans, l'ANC primer i el propi Consell per la República després, acceptaven que es reformulés la seva composició. Un altre obstacle apartat.
Si tots aquests arguments van obtenir resposta, per què bloquegen la investidura? Ras i curt: perquè poden. Un cop la CUP ha arribat a un acord amb ERC, Junts té la clau i la vol cobrar.
Durant el debat previ a la segona votació, Junts ha apuntat nous obstacles que calia superar abans de votar Aragonès: l'estratègia a Madrid, la redacció d'un programa de govern, l'arquitectura del mateix i el repartiment de responsabilitats dins del mateix govern.
No cal dir que condicionar l'estratègia dels republicans a Madrid implicaria desvirtuar no només els resultats electorals de novembre de 2019 sinó esmenar d'arrel l'estratègia d'Esquerra i lliurar a Junts una força que els electors no li van donar. Veurem com els republicans poden encaixar aquest plantejament, especialment quan la força de Junts és de 4 diputats per 13 dels republicans, després del trencament de Junts amb el PDECaT.
Pel que fa a la negociació sobre el Pla de govern, l'arquitectura i la configuració de l'executiu, sorprèn que fins ara no s'hagi tractat amb mínima profunditat, senyal que després de l'acord ERC-CUP, des de Junts havien de deixar clar que controlen el tempo. I així ha estat.
Hom es planteja si un cop resolts aquests nous obstacles apareixerà algun altre escull per allargar l'interinatge, o si la resposta a la proposta de condicionar l'acció política d'ERC a Madrid serà rebutjada per Junts i s'iniciarà una nova campanya de desgast del candidat Aragonès.
La pregunta que qualsevol analista es faria a continuació és si en el càlcul de costos i beneficis aquest bloqueig surt a compte a Junts. Sobretot perquè aquesta posició de força s'esgota el 26 de maig, i si Aragonès accepta el pols, només ha d'esperar que l'enuig independentista davant d'una eventual nova convocatòria d'eleccions sobre els que l'han provocat s'expressi a les urnes. Una situació que a curt termini pot beneficiar ERC, però que arrisca a desmobilitzar l'electorat independentista i no faria més que eixamplar l'esquerda amb Junts, fent gairebé inviable un acord postelectoral si encara sumessin, al que caldria afegir la CUP. Arriscat.
Durant tres anys molts hem defensat que calia un acord estratègic de l'independentisme, que necessitava una diagnosi compartida i d'una proposta consensuada de com abordar aquest període d'acumulació de forces necessari per poder afrontar un nou embat. Entenc que això necessita temps. Però no es pot confondre l'estratègia compartida amb un joc d'equilibris provocat per la mala digestió del resultat amb l'excusa de "no deixar de banda cap lideratge". Ni es pot esmenar d'arrel l'estratègia de qui ha guanyat el plebiscit intern tot parlant d'empat tècnic i exigir que t'acceptin la teva estratègia amenaçant de no investir qui t'ha passat al davant.
Un cop han parlat les urnes cal acceptar el resultat, posar fil a l'agulla i abandonar la dinàmica de desgast, perquè amb aquesta competició només hi podem sortir perdent tota la base electoral independentista en conjunt, car en unes noves eleccions no tindrem gaire incentius per tornar-los a votar. Perquè ningú no s'empassarà que si sumen faran govern, que és l'única cosa que poden fer a hores d'ara de la pel·lícula, ja que no disposem de la força ni de les complicitats per fer efectiva la independència ara mateix, com tothom sap.