El 19 de novembre de 1994, s’instal·laven 60 tendes davant el Palau de Pedralbes per demanar a les administracions que dediquessin el 0,7 % dels seus pressupostos a cooperació al desenvolupament. L’objectiu era donar compliment a l’acord adoptat per l’Assemblea de l’ONU feia més de vint anys i que instava els països més desenvolupats a destinar el 0,7% del seu PIB a erradicar la fam al món. Les acampades van proliferar a Girona, Tarragona, Lleida, Terrassa i molts d’altres municipis i a Barcelona acabaria aplegant 1.650 tendes.
30 anys després d’aquestes acampades, el govern de l’Estat tot just arriba al 0,2% del seu PIB a la cooperació al desenvolupament el 2023, malgrat que la llei espanyola de cooperació s’ha fixat arribar al 0,7% el 2030. Pel que fa a la Generalitat de Catalunya, avui hi dedica el 0,3% malgrat haver arribat al 0,45% el 2010. Només en l’àmbit municipal hi ha hagut un cert compliment d’aquest compromís, com es pot veure pels 18 municipis catalans que arriben al 0,7% i que governen sobre el 30% de la ciutadania catalana, segons les dades del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. En l'àmbit internacional, només set països van complir el 2023: Noruega, Suècia, Luxemburg, Dinamarca, Alemanya, Irlanda i els Països Baixos.
Pel que fa a l’evolució del desenvolupament humà, el més calent és a l’aigüera. Les desigualtats no han parat de créixer, ja no només entre el Nord i el Sud Global, sinó dins de cadascun d’aquests hemisferis. I a l’ajuda per al desenvolupament s’han sumat molts d’altres reptes globals com la lluita contra el canvi climàtic, o l’acollida digna de les migracions forçades i les persones que cerquen refugi. En tots aquests anys el paradigma ha evolucionat i avui l’objectiu a assolir és la justícia global.
Durant tots aquests anys han proliferat les cimeres de Nacions Unides i d’altres organismes internacionals amb anuncis ampul·losos i promeses de centenars de milions de dòlars per pal·liar la fam, o de condonar el deute extern dels països més empobrits, o de reducció de les emissions de CO₂ per aturar l’escalfament global que després s’incompleixen per la dificultat de traçar-ne el seguiment i el compliment.
L’Ajuda Oficial al Desenvolupament, tot i ser una agenda antiga basada sobre uns càlculs obsolets, té l’avantatge de marcar un compromís calculable anualment, que es pot pressupostar i del qual es pot avaluar el compliment. Un objectiu que no està subjecte a una xifra absoluta sinó a un esforç relatiu, que és aplicable a qualsevol circumstància que totes les administracions l’han de poder assumir. I el que és més important, un objectiu que connecta directament amb el principi de solidaritat.
Darrerament, hem vist com la ciutadania es mobilitzava a escala internacional contra el genocidi a Gaza, acollint infants sahrauís a l’estiu per passar unes vacances en pau, i en l'àmbit nacional exigint el padró per a totes les persones que viuen al municipi independentment de la seva nacionalitat, o aportant recursos per als afectats de la DANA al País Valencià. Però aquest esforç ciutadà no pot substituir l’obligació de les administracions per aplicar polítiques públiques, a casa nostra com internacionalment, i per això hem de ser exigents i demanar que compleixin amb els compromisos adquirits, compromisos que no han caigut del cel sinó que, gràcies a la pressió ciutadana, avui són lleis i disposicions que cal planificar, pressupostar i aplicar.
El 20 de desembre, dia internacional de la solidaritat humana, és una bona data per recordar que per moltes declaracions de bones voluntats, sense partides pressupostàries concretes i polítiques públiques que les implementin, les declaracions són paper mullat, i que el rol de la ciutadania és fer que es facin efectives mentre ens mobilitzem, avui en solidaritat amb Rojava que pateix els atacs de l’exèrcit turc, i demà amb qui ho necessiti, estigui al costat de casa o a l’altra punta del món.