Hi ha mags capaços de treure del barret innombrables sorpreses que deixen bocabadat el públic mentre, en el rerefons de l’escena, succeeix la realitat no màgica. Se m’ha acudit la similitud en analitzar el calendari d’anuncis i capteniments del president Sánchez. Els darrers, aquesta setmana. Avui, ens despertem amb la proposta del president espanyol d’eliminar el canvi anual d’horari. Proposta que ja tenia Europa sobre la taula i que, de fet, el govern espanyol hagués pogut aplicar pel seu compte, posant-se d’acord amb els veïns, França i Portugal. Per tant, és un exemple de reciclatge mediàtic d’un tema ja gastat. Però, de moment, no sembla que Sánchez vulgui trencar amb el fus horari que va imposar el dictador Franco, alineant-nos amb Berlín. 

Un altre tema, que personalment em va encendre, són les declaracions del cap de l'executiu, que es va vantar davant de Trump que Espanya és "un dels països més compromesos amb la ciberseguretat del món", amb "capacitats per sobre de la mitjana europea" fruit d'una "estratègia encertada que combina l'anticipació amb el foment de la cooperació entre el sector públic i el privat". Un sistema "recolzat en quatre pilars": un marc legal i de governança organitzativa robust; el "reforç de la protecció d'infraestructures crítiques"; la "defensa del teixit productiu i l'assistència ciutadana"; i l'"enfortiment de l'ecosistema d'innovació tecnològica", com a líders a la Unió Europea en connexió per fibra ràpida i segon país del món amb més centres de ciberseguretat.

Aquest conill extret del barret de copa on tothom ha fixat els ulls, ha permès desviar l’atenció sobre la negativa recent a declarar de l’exdirectora del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI), Paz Esteban, quan va ser citada davant d’un jutjat de Barcelona, emparant-se en la llei de secrets oficials, una llei franquista aprovada l’any 1968. Com escrivia, fa poc, l’exconseller Carles Mundó, el cas Pegasus és el més greu d’espionatge polític de la història recent de l’estat espanyol; i va pel camí de quedar impune. Un software d’espionatge desenvolupat per l’empresa israeliana NSO Group utilitzat per infectar els telèfons de desenes de representants independentistes.

Per cert, en el boicot a Israel anunciat per Sánchez no hi entraria el desvetllament de tota l’operativa de l’empresa israeliana d’espionatge? Sembla que no, i que el Catalangate, revelat el 2022 pel laboratori canadenc Citizen Lab que va documentar almenys 65 infeccions amb el programari Pegasus, quedarà impune perquè l’estat espanyol, no ha reconegut ni tan sols haver adquirit Pegasus i es nega a desclassificar la informació.  Ni Sánchez ha aclarit tampoc les seves declaracions dient que ell també havia estat espiat; segons algunes fonts per Pegasus-Marroc.

Davant les connexions inconfessables del Govern del PSOE amb empreses israelianes per perseguir la dissidència, el Mago Pop de la política espanyola ens ha entretingut liderant la postura europea pro Palestina i anunciant que deixava de comprar material militar israelita (no deu incloure Pegasus) i passava a comprar-lo a Turquia. Mare de Déu, quin il·lusionista! Mentre Sánchez s’embolica la kufia palestina, continua agenollat davant del regne del Marroc que és el puntal clau dels EUA a l’Occident mediterrani, aliat d’Israel i vinculat a tots els polítics i exdirigents del PSOE per interessos econòmics personals. I posa el proveïment de l’exèrcit en mans de Turquia que, amb Erdogan, està promovent el neootomanisme.

Turquia continua interferint a Síria, on ja va participar en la guerra civil amb desenes de milers de morts; actua en un dels bàndols del Sudan (entre 60.000 i 150.000 morts, 12 milions de desplaçats i 30 milions necessitats d'ajuda humanitària); actua en la guerra civil de Líbia (desenes de milers de morts); a la de Somàlia; substitueix el colonialisme francès al Sahel, participant en el suport a algun dels bàndols; i, més a prop, continua massacrant a la població kurda.

La capacitat d’improvisació del mag Sánchez és encomiable. Quan el presumpte corrupte exministre i encara diputat, Ábalos, apareix en proves de l’ús dels fons irregulars per a llogar prostitutes, el president treu del barret la prohibició de la prostitució. Un tema que assumeix la bandera d’un sector del feminisme enfrontat amb l’altre, i de la dreta catòlica, mentre xoca contra la tradició laica, no calvinista, del progressisme republicà que aposta per la regulació i la protecció dels drets laborals de les persones treballadores del sexe, que farien aflorar l’extorsió de les màfies. Però l’esquer, ja ha servit per desviar l’atenció.

En el cas del finançament just per Catalunya, el president supera les habilitats dels mags per a convertir-se en un triler de les Rambles. A cada nova notícia sobre finançament es rebaixa l’expectativa precedent, mentre l’execució dels pressupostos continua castigant els territoris amb dèficit fiscal amb percentatges entorn del 50%; quan Madrid, el feu de l’Ayuso, és regat amb execucions que superen el 100% del previst. Una realitat que evidencia que, més enllà de l’interès partidista immediat, el PSOE practica una política d’Estat a favor del Madrid macrocefàlic. 

En el tema de l’habitatge, l’anunci de la perdigonada de mesures que no s’acaben aplicant a temps, encobreix un dels principals problemes de les classes populars. Unes dades publicades recentment expliquen com bona part de Catalunya i altres zones turístiques de l’estat figuren entre els territoris d’Europa on cal dedicar més percentatge dels ingressos mensuals a llogar un espai de 100 metres quadrats. I que aquest fet es correlaciona amb la caiguda de la natalitat. Per això, el creixement del PIB, basat en bona part en la inflació dels béns materials i l’augment de consum de la bombolla demogràfica fruit de l’enorme immigració, són el nou conill de màgia que no ens permet observar que el PIB per càpita està estancat i que aviat Espanya serà superada per Polònia en aquesta dada. 

Per no allargar-ho més, destaquem que una de les carnasses més substancioses llançades per Sánchez i els seus delegats territorials, és el de ser els murs de contenció de Vox i PP. En realitat, moltes de les polítiques que fan o que deixen de fer preparen el terreny per al retorn del postfranquisme al govern: reforç del nucli repressor de l’estat profund, defensa de l’statu quo en legislació restrictiva de les llibertats, connexió amb els estats autoritaris de la Mediterrània, actituds calvinistes en alguns àmbits, continuïtat de l’espoli sobre Catalunya, aposta per un model de país de serveis on creixerà una immigració explotable, exèrcit de reserva al servei del capitalisme oligàrquic i rendista. Una catifa vermella per a la ultradreta. 

Però gràcies a l’il·lusionisme, aquest PSOE ha pres la mida als partits que li han donat suport, brandant banderes simbòliques per a captar la seva atenció, mentre, en el dia a dia, es continua comportant com l’alternança del règim del 78. Lenin fa qualificar l’esquerranisme com la malaltia infantil del comunisme. Doncs, és evident que l’il·lusionista és capaç d’hipnotitzar les formacions infantils d’un esquerranisme dispers en mil batalles culturals i ideològiques corporatives i molts cops divisòries dins de les pròpies files. L’esquerranisme ideològic i, fins i tot, el centredreta nacionalista emotiu, es deixen enlluernar per mirallets simbòlics que els allunyen de les demandes bàsiques de les classes populars. Un camp que ocupen les ultradretes. 

Així que el pragmatisme de la política obliga a pactar amb aquest PSOE i amb aquest Sánchez que, malgrat tot, permetria obrir alguna finestra d’oportunitat. Però el que és exigible és que els qui hi pactin, ho facin esberlant el barret de copa de Sánchez i no blanquejant la seva màgia que persegueix buidar de vots els seus aliats, sense guanyar-ne cap a la dreta. Que s’acabi amb l’espectacle infantil.