ERC i Junts han arribat gairebé en temps de descompte a un preacord de govern per garantir el debat d'investidura de Pere Aragonès a 10 dies d'acabar el termini legal per convocar automàticament noves eleccions al Parlament de Catalunya. S'ha evitat el mal major. Però el problema segueix allà.
L'octubre de 2017 els partits i les entitats independentistes van donar a entendre que si es feia el referèndum d'independència es compliria el resultat. I si bé la celebració de la votació va ser l'acte de desobediència civil més gran vist a la Unió Europea, l'1-O no va tenir efectes reals pel que fa a la constitució d'una República, tal com s'havia anunciat i l'Estat va respondre amb acarnissament. A partir d'aquell moment, una part de l'independentisme va acceptar que la correlació de forces era la que era i va reorientar l'estratègia, mentre que una altra continua aferrada al record del passat.
D'aquesta incapacitat d'acceptació de la realitat en deriva el malestar d'una petita part de l'independentisme que esclatava el 10 de maig davant la seu d'ERC. Una fracció que dia rere dia insisteix a treure valor a les institucions d'autogovern, tot i que ha estat gràcies a elles i no malgrat elles que el sobiranisme ha crescut els darrers anys, com vam poder comprovar amb la reacció ciutadana en resposta a la sentència del TC de 2010 contra l'Estatut.
Però al desacord en la diagnosi, cal afegir la profunda desconfiança que s'ha larvat entre ERC i Junts durant els darrers tres anys d'enfrontaments dins del Govern, un fet que ha esdevingut el pitjor obstacle per poder repetir l'acord durant els darrers tres mesos des de la celebració de les eleccions del 14-F.
Finalment, després de sonors estires i arronses i amb més esgarrinxades que abans, els principals protagonistes d'aquest pols han decidit fer les paus per evitar una nova convocatòria electoral. Ambdós han acceptat posposar la batalla per l'estratègia per garantir la seva presència al Govern de la Generalitat, complint així el pacte d'investir Aragonès en justa correspondència a la investidura de Laura Borràs. L'acord entre ERC i Junts i la CUP ha decidit fer valdre el 52% de suport electoral a l'independentisme.
Però malgrat l'acord d'avui, és clar que la desconfiança continua formant part de la relació. Els partits independentistes sabien que la repetició electoral hauria trencat tots els ponts, i l'electorat ja no s'empassaria més les sumes i els percentatges. I fent de la necessitat virtut, han decidit guanyar temps i evitar la confrontació dels relats. En pocs dies sabrem si això permetrà recosir la relació o només servirà com un pacte de no-agressió durant els propers dos anys.
I és que durant els propers dos anys és on ens juguem el futur, aquest temps ens ha de permetre afrontar d'una vegada per totes el debat pendent sobre la diagnosi i l'estratègia que cal aplicar, amb totes les previsions que calgui, vist el context, canviant del moment actual. I no només parlo del context electoral a Espanya, sinó del context econòmic i social que pot fer créixer el malestar on pesca el populisme emergent. I és que malgrat les batalles internes del sobiranisme, patim una crisi política, social, econòmica que no espera.
Per això, un cop el govern de Pere Aragonès comenci a caminar, caldrà buscar temps i l'espai per abordar els deures pendents i no tornar a esperar dos anys més per acordar una diagnosi compartida i una estratègia comuna si no volem embarrancar. Superat el que era urgent, toca encarar el que és important.
L'octubre de 2017 els partits i les entitats independentistes van donar a entendre que si es feia el referèndum d'independència es compliria el resultat. I si bé la celebració de la votació va ser l'acte de desobediència civil més gran vist a la Unió Europea, l'1-O no va tenir efectes reals pel que fa a la constitució d'una República, tal com s'havia anunciat i l'Estat va respondre amb acarnissament. A partir d'aquell moment, una part de l'independentisme va acceptar que la correlació de forces era la que era i va reorientar l'estratègia, mentre que una altra continua aferrada al record del passat.
D'aquesta incapacitat d'acceptació de la realitat en deriva el malestar d'una petita part de l'independentisme que esclatava el 10 de maig davant la seu d'ERC. Una fracció que dia rere dia insisteix a treure valor a les institucions d'autogovern, tot i que ha estat gràcies a elles i no malgrat elles que el sobiranisme ha crescut els darrers anys, com vam poder comprovar amb la reacció ciutadana en resposta a la sentència del TC de 2010 contra l'Estatut.
Però al desacord en la diagnosi, cal afegir la profunda desconfiança que s'ha larvat entre ERC i Junts durant els darrers tres anys d'enfrontaments dins del Govern, un fet que ha esdevingut el pitjor obstacle per poder repetir l'acord durant els darrers tres mesos des de la celebració de les eleccions del 14-F.
Finalment, després de sonors estires i arronses i amb més esgarrinxades que abans, els principals protagonistes d'aquest pols han decidit fer les paus per evitar una nova convocatòria electoral. Ambdós han acceptat posposar la batalla per l'estratègia per garantir la seva presència al Govern de la Generalitat, complint així el pacte d'investir Aragonès en justa correspondència a la investidura de Laura Borràs. L'acord entre ERC i Junts i la CUP ha decidit fer valdre el 52% de suport electoral a l'independentisme.
Però malgrat l'acord d'avui, és clar que la desconfiança continua formant part de la relació. Els partits independentistes sabien que la repetició electoral hauria trencat tots els ponts, i l'electorat ja no s'empassaria més les sumes i els percentatges. I fent de la necessitat virtut, han decidit guanyar temps i evitar la confrontació dels relats. En pocs dies sabrem si això permetrà recosir la relació o només servirà com un pacte de no-agressió durant els propers dos anys.
I és que durant els propers dos anys és on ens juguem el futur, aquest temps ens ha de permetre afrontar d'una vegada per totes el debat pendent sobre la diagnosi i l'estratègia que cal aplicar, amb totes les previsions que calgui, vist el context, canviant del moment actual. I no només parlo del context electoral a Espanya, sinó del context econòmic i social que pot fer créixer el malestar on pesca el populisme emergent. I és que malgrat les batalles internes del sobiranisme, patim una crisi política, social, econòmica que no espera.
Per això, un cop el govern de Pere Aragonès comenci a caminar, caldrà buscar temps i l'espai per abordar els deures pendents i no tornar a esperar dos anys més per acordar una diagnosi compartida i una estratègia comuna si no volem embarrancar. Superat el que era urgent, toca encarar el que és important.