L’Executiva Nacional d’Esquerra ha donat a conèixer un preacord per investir Salvador Illa com a president de la Generalitat de Catalunya. Les bases del partit l’han de validar, o no, en una consulta divendres, 2 d’agost. Un cop revisat el text, i com l'interpreten, a Catalunya i a la Moncloa, toca avaluar la relació de costos i beneficis tot valorant també la seva credibilitat. Perquè en la gestió de les expectatives polítiques, la confiança és fonamental.
Sempre he defensat que per fer avançar el país cal arribar a amplis consensos amb el nombre més gran possible d’organitzacions polítiques i socials, i també amb el PSC. Però en la meva opinió, les aliances tenen sentit si es pot compartir un projecte de país. I malgrat els acords a Madrid, avui no existeix cap projecte compartit per Catalunya entre l’independentisme i el PSC. Aquí rau el primer problema.
Sobre el text del preacord, he de dir que és una bona proposta per reforçar l’autogovern, ja que la pedra angular és una reivindicació històrica del sobiranisme: un sistema de finançament que permeti a la Generalitat recaptar i decidir la gestió dels recursos generats a Catalunya. El problema sorgeix en constatar que per a la seva aprovació, no només cal el compromís del PSOE, sinó també que es mantingui l’actual correlació de forces a Madrid durant com a mínim els pròxims dos anys, una condició que no està només en les nostres mans.
Pel que fa a la resta del text, és més un pla de govern que un acord d’investidura: entra en l’estructura organitzativa de la Generalitat i es fonamenta en la continuïtat de les polítiques públiques impulsades pel Govern Aragonès. I aquí apareix el tercer problema, perquè estant molt d’acord amb la continuïtat d’aquestes polítiques no veig de quin mecanisme disposarà ERC per garantir-ne el compliment si no forma part del Govern sense hipotecar la seva tasca d’oposició durant tot el mandat.
El quart problema està vinculat l’escenificació i a la percepció resultant. Al meu entendre ni el PSC ni el PSOE han comunicat un compromís clar i una valoració política del que implica el preacord, més enllà d’un breu comunicat donant-lo per vàlid i unes declaracions complaents que no analitzen ni el contingut, ni les contradiccions que pugui generar. I això ens resta elements de valoració. El silenci del candidat a la investidura ha estat especialment eixordador.
Finalment, sorgeix la qüestió de la confiança. I de la mateixa manera que costa confiar en els compromisos del PSC-PSOE, per posar un exemple només cal recordar les inversions no executades dels pressupostos generals de l’Estat, també costa confiar en una Esquerra afectada pel denigrant episodi dels cartells de falsa bandera. Amb aquest preacord, Esquerra arrisca molt fiant el seu crèdit polític al PSC-PSOE, després de perdre unes eleccions en les quals es va comprometre a no investir Salvador Illa com a president de la Generalitat.
Sospito que amb aquest acord es pretén trobar una sortida políticament explicable per evitar una repetició electoral que es veu amb por, en lloc de fer una anàlisi acurada sobre les expectatives de les persones que han votat Esquerra.
I amb això arribem al cap del carrer. Som en un final d’un cicle llarg, on Esquerra es pot apuntar haver arrossegat la resta del catalanisme polític a l’independentisme. Un independentisme que gràcies a la capacitat mobilitzadora d’una ciutadania activa i una societat civil organitzada, va créixer fins a límits desconeguts, va superar les fronteres partidistes per esdevenir hegemònic als carrers i majoritari a les urnes, i va fer possible el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017. Uns actius que no podem amortitzar.
Des d’aleshores l’independentisme només ha estat capaç de mantenir una certa unitat a l’hora de respondre a la repressió desbocada de l’Estat. Els governs resultants des de 2018 no han recosit la unitat d’acció, ni ha sabut proposar un projecte compartit, un fet que ha dut la base electoral a passar de la desorientacióal desencís, i de l’enuig a la desmobilització, i que no ha permès captar un nou electorat. No hi ha botiflers ni traïdors, hi ha desconnexió.
En aquestes circumstàncies, cal reconèixer la bona feina de l’equip negociador i la potència del contingut del preacord, així com l’oportunitat que l’independentisme pugui tornar a condicionar l’agenda malgrat haver perdut la majoria, però honestament crec que no va d’això. El que es proposa als militants d’ERC no és un projecte compartit, ni la garantia inexistent d’un salt endavant en l’autogovern, sinó si cal investir Salvador Illa president de la Generalitat de Catalunya per evitar unes noves eleccions.
La meva resposta és que no. Perquè l’objectiu no ha de ser evitar unes noves eleccions de resultat incert, sinó bastir un projecte que respongui als problemes reals de la gent i recuperar la iniciativa, tot començant per recosir l’independentisme.
I el primer pas implica perdre la por a les urnes.