Barcelona ha d’exercir la seva capitalitat d’estat si volem que el procés cap a la independència de Catalunya sigui un èxit. Sense tebieses, sense complexes. Aquesta ciutat ja va patir massa anys d’allunyament polític amb el país. Massa anys patint les dues velocitats del discurs nacional, els discursos canviats en la no sempre fàcil relació capital-país.

Diumenge ens juguem que Barcelona es consolidi com el motor del procés democràtic més ambiciós de la nostra Història, un procés revolucionari, pacífic, modèlic, transparent, grandiós, ciutadà. I la capital ha d’estar-ne al costat. No hi ha canvi més radical que convertir una capital en minúscules en una capital en majúscules, que dir que som capital a exercir de capital.

Barcelona no pot tornar a semblar-se amb allò que desitjaven els invasors del gener del 1939: una ciutat provinciana, encerclada, amenaçada, poruga i limitada mentalment. Aquella ciutat disfressada d’urbs socialment injusta que anhelava parlar com una senyora quan no passava de ser la minyona de Madrid. Aquella ciutat que era capaç d’atreure talent i creativitat, però sempre, i amb comptades i honroses excepcions, dins dels límits intel·lectuals que marcava l’espanyolitat. Aquella ciutat on els gauche divine deien que vivien i bevien en llibertat dins un cosmos curull de gins a Tuset Street; aquella ciutat revoltada que lluitava per canviar el món, però atrapada pels murs competencials de l’estat espanyol. Amb esforç, vam passar de ser la segona ciutat grisa d’Espanya a ser la segons ciutat guai d’Espanya. Res més.

No podem anomenar capital a una ciutat si la capitalitat no és complerta, plena i sobirana. Una capital de província no és res al món. Una capital d’una autonomia no té pes enlloc. Mentre Barcelona es feia gran, olímpica i neta, el món continuava girant, admirant Barcelona sí, però una Barcelona-ciutat dins d’Espanya, la mateixa Espanya que encara avui protegeix la barbàrie contra els toros i és incapaç d’escombrar la caspa que cobreix els expedients franquistes.

Barcelona i els barcelonins van viure narcotitzats en una realitat atrapada per una administració sotmesa o dependent d’una altra, en una urbs amb visió mundial, però sense capacitat de dialogar amb el món. En el món de l’esport, com passa a la vida, ser els segons no té èpica ni grandesa. I repetir durant dècades que som la segona ciutat més important de l’estat és, vista l’Espanya coetània, l’Espanya de Rajoy, Sánchez i Iglesias, altament humiliant. Ser els segons no és agradable, però ser-ho d’un estat que històricament ha bombardejat Barcelona com no ha fet cap altre nació del món és esperpèntic. Tinguem-ho en compte aquest diumenge.