La meva àvia aragonesa va morir que jo encara no tenia edat de pensar en política, però si li hagués preguntat “iaia, ¿usted por qué vino a aquí a vivir?”, segur que no m’hauria contestat “pues yo me vine a levantar Catalunya”. Més aviat m’hauria dit “pa buscarme la vida”, o “pa tener trabajo”, o “pa tener un futuro”. Igual que ella, el milió d’espanyols del sud que van arribar a la dècada dels seixanta i els setanta no van tenir cap atac sobtat d’altruisme. Segur que haurien preferit quedar-se a aixecar Andalusia, Múrcia o Extremadura. De fet, van venir perquè Catalunya ja estava bastant més aixecada que les seves regions d’origen. El propòsit era el de qualsevol migrant econòmic, aquí i a la Xina Popular: sortir de la misèria personal i familiar, optar a un futur millor. Fa vergonya haver d’argumentar una cosa tan òbvia.
També fa vergonya haver d’explicar que en sentit contrari tampoc no n’hi va haver, d’altruisme. Els industrials catalans no es van reunir un dia al Gremi del Tèxtil, sincerament commoguts per la misèria al sud d’Espanya, i van dir “vinga va, anem a dedicar una part dels nostres beneficis a inventar-nos centenars de milers de llocs de treball totalment innecessaris, i així podrem acollir aquesta gent i treure’ls de la pobresa”. L’economia catalana necessitava mà d’obra addicional, i sense aquella injecció demogràfica segurament el país hauria entrat en decadència. Aquí ningú es deu cap favor, doncs.
Fa vergonya, com dèiem, haver d’argumentar aquestes coses, però també fa molta mandra. També ara, arran de l’estrena d’El 47, una excel·lent pel·lícula de Marcel Barrena que narra una veritat universal –els de sota, si s’organitzen i lluiten, avancen– a través d’una història local barcelonina, la d’un conductor d’autobús que va tirar pel dret per fer arribar el transport públic a Torre Baró. El 47 s’ho mereix tot menys aquest debat gastat i trampós que cíclicament ens toca aguantar. Per un costat, una combinació d’espanyolisme cínic i autoodi que sistemàticament caricaturitza el nostre país reduint-lo a una mena de pàtria de burgesos, per la qual cosa hauríem d’anar per la vida demanant perdó. A l’altra banda, una reacció nacionalista en el pitjor sentit del terme: altiva, obtusa i fronterera amb la xenofòbia.
Des d’Alejandro Lerroux, l’espanyolisme ha intentat imposar el mateix marc interpetatiu: burgesos catalans versus proletaris immigrants. Un marc antihistòric, que nega i oculta l’existència d’una classe treballadora autòctona que ja hi era abans de la immigració, que ja era explotada abans de la immigració, que ja lluitava abans de la immigració, i que ja era un subjecte polític abans de la immigració. Un marc que pretén fer creure que la lluita de classes, a Catalunya, no va començar fins que no va arribar la mà d’obra del sud d’Espanya, i que vol que ens pensem que a Catalunya no s’ha suat i no es sua en català: al camp, als tallers i a les fàbriques. Un marc que li té pànic a la idea d’una sola classe treballadora i, sobretot, al projecte d’un sol poble. Però El 47 no és això, de cap manera. Aneu-la a veure.