M’imagino que el sí als Jocs Olímpics d’Hivern arrasarà en la consulta que ha anunciat el Govern a les comarques afectades. Les promeses de pluges de milions a curt termini són persuasives, i més encara si a la gent d’un territori li has fet creure durant quaranta anys que no té més remei que viure del turisme i de la neu i li has muntat l’estructura productiva seguint aquest model. El joc de la pastanaga és tan pervers com efectiu i en política acostuma a ploure sobre mullat: les transformacions a llarg termini no donen vots. Però un servidor, encara que no tindrà dret a vot en aquesta consulta, no deixarà de dir el que pensa per molt perduda que vegi la causa.

Diu el lloc comú que els grans salts endavant Catalunya els ha fet sempre a cop de grans esdeveniments: exposicions universals i jocs olímpics. No és cert. Primer, perquè l’afirmació confon Barcelona amb Catalunya. És la capital, no el conjunt del país, qui ha viscut els seus grans moments de canvi a glopades. I segon, perquè la gran transformació històrica de l’economia catalana es diu revolució industrial, i no va ser cap esdeveniment de quinze dies sinó un procés llarg d’innovació tècnica, acumulació de capital emprenedor i organització i lluita obrera. Les tres coses, combinades, van acabar desembocant en un escenari de prosperitat mai vist abans al nostre país. Que les classes socials que ho van protagonitzar –totes– ho hagin oblidat és un fenomen digne d’estudi.

La vegueria Alt Pirineu i Aran té una extensió territorial molt gran, un 18% del territori total de Catalunya, però hi viuen, segons recullo al web de l’Idescat, només 71.405 persones. És un 0,94% de la població de Catalunya. L’obligació que té el Govern de Catalunya, per tant, és proporcionar un futur de prosperitat a aquestes 71.405 persones i als seus descendents. No sembla un repte impossible d’entomar, si hi ha voluntat política. Fins ara, la manera d’afrontar aquest repte per part de la Catalunya autònoma ha estat considerar aquest territori poc més que com una zona d’esbarjo per a la resta del país, amb un pes principalíssim del turisme de neu. I ara es vol aprofundir en aquest model, impulsant uns Jocs Olímpics d’Hivern que a dia d’avui no se sap quines infraestructures deixaran ni, sobretot, si estaran pensades segons les necessitats de la gent d’allà o perquè els visitants hi puguem arribar més còmodament. El que sí que és segur és que aquestes comarques en sortiran encara més dependents del turisme de neu, i des del punt de vista de marca, encara més posicionades i més encasellades en aquest subsector de l’activitat econòmica.

Si aquest és el futur que es vol per a elles, estem davant d’una decisió estratègica absurda: la Comunitat de Treball dels Pirineus, organisme oficial del qual formen part –al·lucinin amb mi– els propis governs de Catalunya i Aragó que impulsen aquests Jocs d’Hivern, acaba de fer públic un informe que diu que en 30 anys el tram central del Pirineu (el dels Jocs!) haurà perdut el 50% de la neu que té ara. I que a les zones de menys altitud, la pèrdua pot arribar al 78%. L’única alternativa és la instal·lació massiva de canons de neu, però el seu cost energètic la fa incompatible amb els compromisos d’acció climàtica presos pels mateixos governs. El despropòsit, per tant, és total, perquè els mateixos promotors dels Jocs saben perfectament que la neu no és el futur econòmic del Pirineu. La qual cosa em porta a cloure aquest article amb una pregunta obligada. President Aragonès, vicepresident Puigneró. Són només 71.405 persones. De debò que el seu govern no té cap altra idea que no sigui hipotecar encara més el seu futur?