La legalitat. Què és legal i què no és legal. Legal, il·legal, alegal i el meu avi en patinet. Legalismes per aquí, legalismes per allà. Passar d'una legalitat a l'altra. I etcètera. Pesats! Un martelleig constant i embafador, un debat estèril, una lluita perduda. Fins al capdamunt, de tanta legalitat!
Ens equivoquem de mig a mig si l'argumentació sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya gira al voltant de la legalitat. Bàsicament perquè aquí sempre hi guanyaran ells. No ens amaguem en subterfugis i afrontem l'escomesa de cara, mirant-la de fit a fit, sense por.
L'estat espanyol jugarà a aquesta carta fins que li ho permetem. Mobilitzaran jutges, posaran la (seva) Constitució com a garant de la unitat, utilitzaran les lleis com més els convingui, ens denunciaran... Diguéssim que ja és el que van fent, però fa tot l'efecte que la qüestió ha d'anar creixent en aquesta línia. Vindran (i ja venen) inhabilitacions, vindran (i ja venen) citacions per comparèixer davant del jutge, vindran (i ja venen) detencions... I tot el que ha de venir.
Davant d'això, tenim dos camins prou clars. L'un passa per recórrer les sentències, per barallar-s'hi judicialment, per dir que no era ben bé saltar-se la llei sinó que se'n va fer una interpretació diferent, que bla, bla, bla. I aquí tenim totes les de perdre, perquè la separació de poders a Espanya és com l'humor negre políticament correcte: no existeix. I no només això, el relat d'aquesta batalla el guanyaran ells, que per això tenen més i més potents altaveus. I menys manies.
Hi ha un altre camí. Segurament comporta riscos (i quin camí no?), però com a mínim té una mica més d'opcions de reeixir. Es tracta de saltar-nos el debat de la legalitat i anar de cap i sense embuts al debat de la legitimitat. Allò que és legítim sempre té molta més força que allò que és legal. Allò que és legítim venç els anys i les fronteres, i ens convida a una reflexió molt més profunda i exportable.
¿Si tres quartes parts dels ciutadans catalans volem poder votar la nostra relació política amb Espanya encara que la llei (actual i, és clar, espanyola) ho impedeixi, és legítim que ens quedem encallats en aquest atzucac?
Siguem agosarats i deixem d'amagar-nos en la legalitat. Sí, això que estem intentant fer és il·legal (ara i aquí), però aquest matís no ens treu gens de raó, perquè la millor bandera és la legitimitat i aquesta la podem fer onejar amb el cor ben obert.
Tinguem clar que arriben els mesos del xoc, no ens enfanguem entre les pàgines feixugues de les lleis (que canvien, que evolucionen, que no són perennes), i bolquem-nos amb totes les forces a exercir l'essència de la democràcia. Votem i fem cas del que diguin les urnes. Serà legítim. I més endavant, potser fins i tot legal.
Ens equivoquem de mig a mig si l'argumentació sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya gira al voltant de la legalitat. Bàsicament perquè aquí sempre hi guanyaran ells. No ens amaguem en subterfugis i afrontem l'escomesa de cara, mirant-la de fit a fit, sense por.
L'estat espanyol jugarà a aquesta carta fins que li ho permetem. Mobilitzaran jutges, posaran la (seva) Constitució com a garant de la unitat, utilitzaran les lleis com més els convingui, ens denunciaran... Diguéssim que ja és el que van fent, però fa tot l'efecte que la qüestió ha d'anar creixent en aquesta línia. Vindran (i ja venen) inhabilitacions, vindran (i ja venen) citacions per comparèixer davant del jutge, vindran (i ja venen) detencions... I tot el que ha de venir.
Davant d'això, tenim dos camins prou clars. L'un passa per recórrer les sentències, per barallar-s'hi judicialment, per dir que no era ben bé saltar-se la llei sinó que se'n va fer una interpretació diferent, que bla, bla, bla. I aquí tenim totes les de perdre, perquè la separació de poders a Espanya és com l'humor negre políticament correcte: no existeix. I no només això, el relat d'aquesta batalla el guanyaran ells, que per això tenen més i més potents altaveus. I menys manies.
Hi ha un altre camí. Segurament comporta riscos (i quin camí no?), però com a mínim té una mica més d'opcions de reeixir. Es tracta de saltar-nos el debat de la legalitat i anar de cap i sense embuts al debat de la legitimitat. Allò que és legítim sempre té molta més força que allò que és legal. Allò que és legítim venç els anys i les fronteres, i ens convida a una reflexió molt més profunda i exportable.
¿Si tres quartes parts dels ciutadans catalans volem poder votar la nostra relació política amb Espanya encara que la llei (actual i, és clar, espanyola) ho impedeixi, és legítim que ens quedem encallats en aquest atzucac?
Siguem agosarats i deixem d'amagar-nos en la legalitat. Sí, això que estem intentant fer és il·legal (ara i aquí), però aquest matís no ens treu gens de raó, perquè la millor bandera és la legitimitat i aquesta la podem fer onejar amb el cor ben obert.
Tinguem clar que arriben els mesos del xoc, no ens enfanguem entre les pàgines feixugues de les lleis (que canvien, que evolucionen, que no són perennes), i bolquem-nos amb totes les forces a exercir l'essència de la democràcia. Votem i fem cas del que diguin les urnes. Serà legítim. I més endavant, potser fins i tot legal.