Gràcies, Jordi Cruz, per haver dit el que penses sobre el privilegi que tenen els becaris que albergues a la teva cuina, i que a canvi d’un valuós mestratge et fan la feineta gratis. Gràcies, de tot cor, per parlar sense embuts.
Sort en tenim, de persones com tu, que en lloc d’avergonyir-se de la seva posició de poder econòmic i mediàtic i utilitzar-la a favor de la majoria de la ciutadania verbalitzen el que pensen altres éssers humans d’una posició similar. Perquè és quan us traieu la màscara del dir el que toca dir que les personetes anònimes reaccionen aïradament, s’exclamen, tuitegen, ho comenten amb els coneguts i, a partir d’aquí, tenim algun tema a l’horitzó per poder començar a rumiar com hauríem de canviar un sistema que fa aigües per totes bandes.
Has dit, Jordi, que tens cua d’stagiers (aquest manlleu que vam aprendre tot mirant La Riera) que donarien el que fos per venir a treballar amb el teu equip. I en dius treballar, encara que no hi hagi cèntims pel mig. Treballar per amor a l’art. Treballar per formar-se. Treballar per plaer. No tothom s’ho pot permetre, ho saps, oi?
Vens a fer-nos entendre que són lliures de decidir si això els convé o no, que ningú no està obligat a res, que ho fan perquè haver passat per un restaurant amb estrelles Michelin sumarà molts punts al currículum. Fins al capdamunt dels currículums, estem alguns! Farts que ens perdonin la vida.
De ben segur que sí, que molts venen amb tu de grat (i de gratis). Però passes per alt que mentre tens gent fent feina de franc t’estalvies contractar-ne amb un sou. I que si hi ha menys sous a disputar-se, el preu de la mà d’obra també va cap avall, perquè la cua de l’atur s’allarga. I que mentre tots aquests becaris no cobren, tampoc no cotitzen a la Seguretat Social, cosa que ens perjudica a tots. I etcètera.
Però no, no he vingut aquí per denunciar el teu cinisme, Jordi, sinó per donar-te les gràcies. Perquè això que passa a tants restaurants és exactament el que succeeix en molts altres àmbits laborals, i arran d’aquesta polèmica, qui més qui menys s’ha posat el mirall al davant i s’ha adonat que amb els periodistes, tres quarts del mateix. I amb els músics. I podríem continuar.
Gràcies, Jordi, per haver posat el debat sobre la taula. Que ara és cosa de tots reprendre’l i forçar els polítics a no mirar cap a una altra banda. Perquè el que estàs fent tu (i tants altres) és plenament legal. I tant que sí. I aquest és el drama. El drama que encara no ens atrevim a trencar tots els plats (i les olles) i que deixem que la precarització vagi fent xup-xup mentre ens ho mirem impassibles.
Sort en tenim, de persones com tu, que en lloc d’avergonyir-se de la seva posició de poder econòmic i mediàtic i utilitzar-la a favor de la majoria de la ciutadania verbalitzen el que pensen altres éssers humans d’una posició similar. Perquè és quan us traieu la màscara del dir el que toca dir que les personetes anònimes reaccionen aïradament, s’exclamen, tuitegen, ho comenten amb els coneguts i, a partir d’aquí, tenim algun tema a l’horitzó per poder començar a rumiar com hauríem de canviar un sistema que fa aigües per totes bandes.
Has dit, Jordi, que tens cua d’stagiers (aquest manlleu que vam aprendre tot mirant La Riera) que donarien el que fos per venir a treballar amb el teu equip. I en dius treballar, encara que no hi hagi cèntims pel mig. Treballar per amor a l’art. Treballar per formar-se. Treballar per plaer. No tothom s’ho pot permetre, ho saps, oi?
Vens a fer-nos entendre que són lliures de decidir si això els convé o no, que ningú no està obligat a res, que ho fan perquè haver passat per un restaurant amb estrelles Michelin sumarà molts punts al currículum. Fins al capdamunt dels currículums, estem alguns! Farts que ens perdonin la vida.
De ben segur que sí, que molts venen amb tu de grat (i de gratis). Però passes per alt que mentre tens gent fent feina de franc t’estalvies contractar-ne amb un sou. I que si hi ha menys sous a disputar-se, el preu de la mà d’obra també va cap avall, perquè la cua de l’atur s’allarga. I que mentre tots aquests becaris no cobren, tampoc no cotitzen a la Seguretat Social, cosa que ens perjudica a tots. I etcètera.
Però no, no he vingut aquí per denunciar el teu cinisme, Jordi, sinó per donar-te les gràcies. Perquè això que passa a tants restaurants és exactament el que succeeix en molts altres àmbits laborals, i arran d’aquesta polèmica, qui més qui menys s’ha posat el mirall al davant i s’ha adonat que amb els periodistes, tres quarts del mateix. I amb els músics. I podríem continuar.
Gràcies, Jordi, per haver posat el debat sobre la taula. Que ara és cosa de tots reprendre’l i forçar els polítics a no mirar cap a una altra banda. Perquè el que estàs fent tu (i tants altres) és plenament legal. I tant que sí. I aquest és el drama. El drama que encara no ens atrevim a trencar tots els plats (i les olles) i que deixem que la precarització vagi fent xup-xup mentre ens ho mirem impassibles.