Ara que ja hem gastat totes les fitxes del demanar permís, arriba l’hora de la veritat. Celebrem-ho. Esgotats de tant processisme, de tants coloms fets volar en cels emboirats, finalment ja no hi ha volta enrere. O tot o res.
És evident que els espanyolistes saben que tenen la paella pel mànec per construir el relat (més mitjans de comunicació, més esferes de poder, etc.), i per això no s’estan de repetir consignes que a Catalunya fan gràcia (o vergonya aliena) però que a Espanya de ben segur que poden circular amb alegria. Dilluns, Soraya Saénz de Santamaría va deixar anar algunes perles, que anirem sentint fins a la sacietat.
Sense ruboritzar-se va afirmar que la CUP és qui lidera el procés (els milions de persones al carrer les últimes Diades, les entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, els diputats de Junts pel Sí... tot això deuen ser hologrames, suposo). Com que ara ja no cola que tot sigui una bogeria d’Artur Mas, alehop, han anat a buscar el dimoni gros. Els rojos, que arriben els rojos! Espanyols d’ordre, catalans d’ordre, tremoleu, que es menjaran les criatures!
N’hi ha més. A aquestes altures de la pel·lícula se’ls ha acudit que seria una bona idea fer anar Puigdemont al Congrés espanyol. Així l’escarnirem, així li direm que la majoria dels parlamentaris el troben un foll que s’ha begut l’enteniment. I si no ve, és perquè no vol dialogar (justament el representant d’un partit pactista des del pou del temps!), i posarem la cirereta al pastís: el que pretén és fer un cop d’estat. Un cop d’estat. Ho diuen aquells que encara no han condemnat un cop d’estat (de debò) que hi va haver l’any 36. Tot meravellós. Meravellosament ridícul. Però colarà segons on. Benvinguts a la guerra mediàtica.
Sigui com sigui, tot això són paraules. I ara ja s’acosten els fets. El nostre govern s’ha d’apiadar de la pobra perdiu marejada i posar d’una vegada data i pregunta per al referèndum. Està clar que les declaracions del PP (i el seguidisme obedient i escagarrinat del PSOE, i el "jo més" de Ciutadans) pretenen infondre la por, però Puigdemont no ho aturarà aquí. Ja no és possible. Ja no podria. Com tampoc s’ho podran mirar des de la barrera els "comuns". Seria massa bèstia. I com més bramin des de Madrid i més gesticulin autoritarisme ranci, més bèstia seria aquest nedar i guardar la roba.
Un cop sigui pública la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació, aleshores què? Com reaccionarà el govern espanyol? Més enllà de les declaracions grandiloqüents i arrauxades, dic. S’atrevirà a suspendre la Generalitat? O optaran per tancar els col·legis electorals? Ompliran els carrers de policia? De militars? De toreros? O com ho pensen fer?
Facin el que facin, nosaltres a la nostra. Que els drets no es pidolen, s’exerceixen. No imaginem situacions. Simplement fem-ho. Posem les urnes. Votem. I apliquem els resultats. A cara descoberta. Com es fan les coses que no ens avergonyim de fer.
És evident que els espanyolistes saben que tenen la paella pel mànec per construir el relat (més mitjans de comunicació, més esferes de poder, etc.), i per això no s’estan de repetir consignes que a Catalunya fan gràcia (o vergonya aliena) però que a Espanya de ben segur que poden circular amb alegria. Dilluns, Soraya Saénz de Santamaría va deixar anar algunes perles, que anirem sentint fins a la sacietat.
Sense ruboritzar-se va afirmar que la CUP és qui lidera el procés (els milions de persones al carrer les últimes Diades, les entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, els diputats de Junts pel Sí... tot això deuen ser hologrames, suposo). Com que ara ja no cola que tot sigui una bogeria d’Artur Mas, alehop, han anat a buscar el dimoni gros. Els rojos, que arriben els rojos! Espanyols d’ordre, catalans d’ordre, tremoleu, que es menjaran les criatures!
N’hi ha més. A aquestes altures de la pel·lícula se’ls ha acudit que seria una bona idea fer anar Puigdemont al Congrés espanyol. Així l’escarnirem, així li direm que la majoria dels parlamentaris el troben un foll que s’ha begut l’enteniment. I si no ve, és perquè no vol dialogar (justament el representant d’un partit pactista des del pou del temps!), i posarem la cirereta al pastís: el que pretén és fer un cop d’estat. Un cop d’estat. Ho diuen aquells que encara no han condemnat un cop d’estat (de debò) que hi va haver l’any 36. Tot meravellós. Meravellosament ridícul. Però colarà segons on. Benvinguts a la guerra mediàtica.
Sigui com sigui, tot això són paraules. I ara ja s’acosten els fets. El nostre govern s’ha d’apiadar de la pobra perdiu marejada i posar d’una vegada data i pregunta per al referèndum. Està clar que les declaracions del PP (i el seguidisme obedient i escagarrinat del PSOE, i el "jo més" de Ciutadans) pretenen infondre la por, però Puigdemont no ho aturarà aquí. Ja no és possible. Ja no podria. Com tampoc s’ho podran mirar des de la barrera els "comuns". Seria massa bèstia. I com més bramin des de Madrid i més gesticulin autoritarisme ranci, més bèstia seria aquest nedar i guardar la roba.
Un cop sigui pública la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació, aleshores què? Com reaccionarà el govern espanyol? Més enllà de les declaracions grandiloqüents i arrauxades, dic. S’atrevirà a suspendre la Generalitat? O optaran per tancar els col·legis electorals? Ompliran els carrers de policia? De militars? De toreros? O com ho pensen fer?
Facin el que facin, nosaltres a la nostra. Que els drets no es pidolen, s’exerceixen. No imaginem situacions. Simplement fem-ho. Posem les urnes. Votem. I apliquem els resultats. A cara descoberta. Com es fan les coses que no ens avergonyim de fer.