L’escena d’aquest dimecres en un hotel de Madrid, on la ja exmilitant del PSOE Leire Díez ha convocat la premsa per negar que la seva activitat contra funcionaris públics tingui cap vinculació amb el partit, ha estat una espanyolada d’antologia. Díez ha assegurat que la seva actuació forma part del projecte d’un llibre sobre la corrupció. Perquè no hi faltés de tot, al final de l’encontre hi ha aparegut un protagonista del cas Koldo, Víctor Aldama, amb voluntat d’encarar-se amb Díez, amb crits i corredisses enmig d’un núvol de periodistes. 

La filtració d’uns àudios de Díez parlant amb l’empresari Javier Pérez Dolset i un investigat per intentar obtenir informació que impliqués el tinent coronel Antonio Balas, cap de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, i altres oficials d’aquesta unitat ha estat un nou salt endavant en el magma d’escàndols i investigacions de suposats casos de corrupció. L'UCO investiga els quatre afers que empaiten el govern de Pedro Sánchez: Begoña Gómez, Koldo, la contractació del germà de Sánchez i el fiscal general de l’Estat.  

L’estratègia de desgast al preu que sigui seguida pel Partit Popular busca tan sols la caiguda de Sánchez. La manca d’escrúpols de l’equip d’Alberto Núñez Feijóo ha desembocat en un enfangament de la política espanyola que només té com a precedent el que ja va fer el PP en els anys finals del felipisme. Però en aquest cas, amb suposats escàndols que, com en el cas de Begoña Gómez o el germà de Sánchez només ho són per la seva sobredimensió alimentada des dels àmbits mediàtics de la dreta espanyola. 

En tot cas, el PSOE cometria un greu error si volgués respondre a l’estratègia de l’aigua contaminada del PP de la mateixa manera. El govern espanyol, amb el BOE a la mà, té prou recursos. Recórrer a artefactes de dubtosa robustesa -com ara una Leire Díez que és periodista però ha ocupat diversos càrrecs de l’administració- no ajudarà el govern espanyol a trencar el setge que li ha posat el PP. El que dona rèdits en les campanyes de guerra bruta de la dreta no sol donar-lo quan des de l’esquerra es vol respondre igual.

La gestió del govern de coalició, amb èxits objectius, com els referents a la política econòmica -que, de gaudir-los un del PP, seria motiu de grans campanyes d’autobombo- li hauria de permetre bastir una estratègia comunicativa resolutiva. Si hi ha base per a la sospita en l’actuació d’alguns membres de l'UCO, l’executiu disposa d’instruments des del ministeri de l’Interior. Emular el fangar li pot resultar contraproduent.      

El serial que ens ofereixen les màquines del fang aquests dies no té gaires equivalents a l’entorn europeu. Caldria anar a algunes campanyes de països de l’est per trobar-ne. Sobta una mica, això sí, que sigui des dels cercles que proclamen un espanyolisme acèrrim on es contribueixi més eficaçment a la degradació de la marca Espanya, que no necessita enemics. Del que es pot esperar per la convivència d’un Feijóo que arribés a la Moncloa amb aquest itinerari tòxic tothom n’hauria de prendre nota, inclosos cercles empresarials.  

La política i, en part, la societat espanyola continuen sent aquelles que va retratar el gran Lluís Carandell quan escrivia, de jove, la secció Celtiberia Show a la revista Triunfo. Eren els anys del tardofranquisme i el periodista recollia tot tipus de facècies, a quina més esperpèntica, a partir de notícies, anuncis i esqueles. Després va recollir-les totes en un llibre memorable que, si es reedités avui, seria tan sols el prefaci de l’Espanya que tenim.