Barcelona és una ciutat massa gran per un país com Catalunya o Catalunya és massa petita per una gran ciutat com Barcelona. Aquesta és la tensió. La ciutat metropolitana, els límits estrictes de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), s’aproxima ja als tres milions i mig d’habitants en una Catalunya que tot just ha superat la xifra dels vuit milions. La metròpolis ampliada, la regió que abraça el Maresme, els vallesos i el Garraf, voreja avui els cinc milions d’ànimes. Entre el quaranta i el 60 % de la població del país viu en dinàmica estrictament metropolitana.

Quan l’any 1987 la Generalitat va tallar d’arrel la Corporació Metropolitana de Barcelona, Pujol contra Maragall, la tensió va fer el cim i els gemecs somorts es van transformar en crits i soroll. Un autogovern que tot just es consolidava no podia tolerar un contrapès tan evident. L’any 2010 una nova llei metropolitana va acostar postures amb la creació de l’AMB, però les preguntes continuen obertes. Quina és la dimensió metropolitana ideal de Barcelona? Quins instruments de governança i lideratge polític necessita la gran ciutat catalana? En quina situació queda la resta del país si gairebé dos terços de la seva població acaben abocats a la força centrípeta de la capital?

Les preguntes són pertinents i la tensió hi és, però un canvi de mirada i perspectiva podria ajudar a trobar fórmules i encaixos millors que els actuals. Barcelona no és una ciutat gran i, sobretot, no és massa gran pel país que hauria de liderar. Barcelona no és una megalòpoli, no ho pot ser. Comprimida entre Collserola, el mar i el delta del Llobregat, la gran ciutat catalana no ha pogut créixer cap a l’infinit. La regió metropolitana està feta de ciutats i pobles que mantenen l’ànima i ha configurat de forma natural una urbanitat policèntrica que la fa millor. És el camí a seguir.

Barcelona potser és una capital metropolitana excessiva per les quatre províncies catalanes, però el país de Barcelona no és aquest perquè va molt més enllà. El terreny de joc de Barcelona, el seu hinterland i la regió europea que ha de liderar, inclou i supera el perímetre de les capitals regionals de talla mitjana que l’envolten. El país de Barcelona va des de Montpeller i Tolosa fins a València i Gandia i s’obre fins a Saragossa i Euskadi. Barcelona és, hauria de ser i ha de ser, la ciutat de referència de l’arc mediterrani i l’eix de l’Ebre. Capital econòmica, capital cultural i, en última instància, també referència política. Si la nostra gran ciutat sembla un gegant comprimit és perquè ha abandonat el seu rol de capital natural d’aquest racó d’Europa.

I Catalunya? Catalunya és la dimensió metropolitana ideal de Barcelona. Una xarxa de ciutats mitjanes i regions ben articulades capaces, alhora, d’integrar-se en la dinàmica metropolitana mantenint les pròpies dinàmiques regionals. No és un impossible, és una necessitat. Regions despertes ben encaixades amb la capital metropolitana, evitant ser ciutats dormitori amb la força de la seva pròpia centralitat. Barcelona no pot ser massa gran per Catalunya si és Catalunya que li fa de base. Barcelona no és massa gran, és la seva ambició que havia quedat petita.