Els obrers que van lluitar (i lluiten) pels drets dels obrers mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca d’aquells que des del benestar econòmic es van fer (i es fan) seva aquesta causa. En el fons, és la batalla de la justícia social, que farà una societat millor.
Les dones que van lluitar (i lluiten) pels drets de les dones mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels homes que des de la seva posició de privilegi van comprendre (i comprenen) que el feminisme fa trontollar estructures caduques i ens impulsa a un futur més igualitari per a tothom, dones i homes.
Els negres que van lluitar (i lluiten) contra el racisme mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que mai no han estat discriminats per raons racials i que així i tot van saber (i saben) que si algú és atacat pel seu color de pell, al capdavall s’està atacant la resta d’humans. I s’hi impliquen.
Les persones que han perdut la casa a mans del banc que van lluitar (i lluiten) per un habitatge digne mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que no pateixen per tenir un sostre i que, malgrat això, són els primers a anar a aturar desnonaments.
Els independentistes que van lluitar (i lluiten) per aconseguir la independència del seu país mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que no tenen aquestes aspiracions nacionals i que, a pesar de tot, defensen amb urpes i dents el dret a l’autodeterminació.
A casa nostra, per sort, en tenim moltes, de persones que lluiten a favor de totes aquestes causes sense que, a priori, siguin les seves. Ho fan per empatia, generositat o altruisme, ho fan perquè s’hi senten empeses ideològicament, ho fan perquè estan convençudes que, fet i fet, un món sense discriminacions és millor per a tothom. I si és millor per a tothom, també ho és per a ells.
Joan Josep Nuet en podria ser un cas. Ell no és independentista, però ha comprès que si una part tan gran de la societat catalana vol un altre marc polític, bé que s’ha de poder expressar. Al Parlament i a les urnes. És un tema de democràcia, apunta. És un tema de fugir de l’equidistància tramposa. "Ui, això no va amb mi", i tota la pesca. "M’ho miro des de la barrera i ja s’ho faran".
Joan Josep Nuet sap que, quan les forces estan desequilibrades, la neutralitat només és una excusa per donar suport al més fort. És fer la feina al que s’excusa rere els murs d’unes lleis que ja van néixer amb flaire de florit. I per això es mulla. I per això el persegueixen. I malgrat tot, alça el puny i es manifesta sense embuts. Sense pors. Ens en calen molts més com ell. A totes les lluites.
Les dones que van lluitar (i lluiten) pels drets de les dones mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels homes que des de la seva posició de privilegi van comprendre (i comprenen) que el feminisme fa trontollar estructures caduques i ens impulsa a un futur més igualitari per a tothom, dones i homes.
Els negres que van lluitar (i lluiten) contra el racisme mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que mai no han estat discriminats per raons racials i que així i tot van saber (i saben) que si algú és atacat pel seu color de pell, al capdavall s’està atacant la resta d’humans. I s’hi impliquen.
Les persones que han perdut la casa a mans del banc que van lluitar (i lluiten) per un habitatge digne mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que no pateixen per tenir un sostre i que, malgrat això, són els primers a anar a aturar desnonaments.
Els independentistes que van lluitar (i lluiten) per aconseguir la independència del seu país mereixen tots els reconeixements; però també cal valorar la tasca dels que no tenen aquestes aspiracions nacionals i que, a pesar de tot, defensen amb urpes i dents el dret a l’autodeterminació.
A casa nostra, per sort, en tenim moltes, de persones que lluiten a favor de totes aquestes causes sense que, a priori, siguin les seves. Ho fan per empatia, generositat o altruisme, ho fan perquè s’hi senten empeses ideològicament, ho fan perquè estan convençudes que, fet i fet, un món sense discriminacions és millor per a tothom. I si és millor per a tothom, també ho és per a ells.
Joan Josep Nuet en podria ser un cas. Ell no és independentista, però ha comprès que si una part tan gran de la societat catalana vol un altre marc polític, bé que s’ha de poder expressar. Al Parlament i a les urnes. És un tema de democràcia, apunta. És un tema de fugir de l’equidistància tramposa. "Ui, això no va amb mi", i tota la pesca. "M’ho miro des de la barrera i ja s’ho faran".
Joan Josep Nuet sap que, quan les forces estan desequilibrades, la neutralitat només és una excusa per donar suport al més fort. És fer la feina al que s’excusa rere els murs d’unes lleis que ja van néixer amb flaire de florit. I per això es mulla. I per això el persegueixen. I malgrat tot, alça el puny i es manifesta sense embuts. Sense pors. Ens en calen molts més com ell. A totes les lluites.