És època de repartir notes, de resumir en un butlletí la feina, l’actitud i sobretot els resultats de tot el que l’alumne ha anat fent al llarg del curs. De saber si podrà passar un estiu de sol i esbarjo o si li tocarà recuperar el temps perdut.
En la vida processista, però, encara no és el moment de lliurar els informes. El curs no s’acaba pas ara, ni al setembre. I tampoc s’acabarà l’1 d’octubre. Tot se n’anirà una mica més enllà, i cada gest tindrà la seva importància per assolir l’èxit esperat.
I malgrat això, ens delim per lliurar notes cada dia (en tuits, en articles, en converses de bar...). No és tan greu, ben mirat. En el fons, apostem per l’avaluació contínua, que és el que es porta ara. Ja està bé, que hi vulguem estar a sobre i fer-ne el seguiment. Els resultats finals s’obtenen sempre gràcies a la feina del dia a dia. És un mal estudiant aquell que passa de tot i pretén una nota excel·lent empollant el dia abans de l’examen. Recordem-li-ho de tant en tant.
Els tutors legals del procés (que som tots) fem bé de ser crítics, de pressionar, de ser exigents, d’aspirar al màxim... Però són només exàmens parcials, el que podem avaluar... Tot arribarà. Santa paciència.
Podem percebre una mica per on va l’alumne, però sempre hi ha aquella informació que es queda enigmàticament entre els murs de l’escola, i que a casa costa més que arribi. I intuïm que el sagal ha fet passes enormes, que qui ens ho havia de dir fa uns anyets que algú de l’entorn (ex)convergent tindria tanta determinació autodeterminista. Està evolucionant positivament, sens dubte, potser degut a les companyies que ronda últimament.
Ja no hi ha marxa enrere, ni prou peix al cove per canviar el rumb d’aquest estudiant clenxinat que s’ha fet rebel (amb causa), i que té decidit tant sí com no que a l’inici d’octubre posarà unes urnes per saber quin futur volem els catalans a ciència certa (i podrem deixar d’elucubrar amb base a enquestes que mai no són ni fiables ni desinteressades).
En l’època de la immediatesa absoluta, del clic fugaç, potser voldríem fer un salt en el temps i poder posar les notes ja. Mirar-nos-ho tot amb la perspectiva dels anys i finalment adjudicar els notables, els excel·lents, els aprovats justets, els insuficients... Però paciència. Encara. Una mica més. Costa, oi?
Si ara ens manca informació del que està passant, si també ens en falta del que ha passat els darrers mesos, no cal ni dir tot el desconeixement sobre què passarà aquest estiu i, encara més: quin panorama tindrem l’endemà del referèndum. No avancem esdeveniments. Però vetllem-lo críticament.
En prenem nota, ho seguim expectants, i ens posem a la disposició de l’escola per al que faci falta. Que hem d’anar alhora, a casa i al centre educatiu, perquè la criatura prosperi com esperem. Ja vindran dies de sol i esbarjo, però ara per ara, deixem-lo treballar.
En la vida processista, però, encara no és el moment de lliurar els informes. El curs no s’acaba pas ara, ni al setembre. I tampoc s’acabarà l’1 d’octubre. Tot se n’anirà una mica més enllà, i cada gest tindrà la seva importància per assolir l’èxit esperat.
I malgrat això, ens delim per lliurar notes cada dia (en tuits, en articles, en converses de bar...). No és tan greu, ben mirat. En el fons, apostem per l’avaluació contínua, que és el que es porta ara. Ja està bé, que hi vulguem estar a sobre i fer-ne el seguiment. Els resultats finals s’obtenen sempre gràcies a la feina del dia a dia. És un mal estudiant aquell que passa de tot i pretén una nota excel·lent empollant el dia abans de l’examen. Recordem-li-ho de tant en tant.
Els tutors legals del procés (que som tots) fem bé de ser crítics, de pressionar, de ser exigents, d’aspirar al màxim... Però són només exàmens parcials, el que podem avaluar... Tot arribarà. Santa paciència.
Podem percebre una mica per on va l’alumne, però sempre hi ha aquella informació que es queda enigmàticament entre els murs de l’escola, i que a casa costa més que arribi. I intuïm que el sagal ha fet passes enormes, que qui ens ho havia de dir fa uns anyets que algú de l’entorn (ex)convergent tindria tanta determinació autodeterminista. Està evolucionant positivament, sens dubte, potser degut a les companyies que ronda últimament.
Ja no hi ha marxa enrere, ni prou peix al cove per canviar el rumb d’aquest estudiant clenxinat que s’ha fet rebel (amb causa), i que té decidit tant sí com no que a l’inici d’octubre posarà unes urnes per saber quin futur volem els catalans a ciència certa (i podrem deixar d’elucubrar amb base a enquestes que mai no són ni fiables ni desinteressades).
En l’època de la immediatesa absoluta, del clic fugaç, potser voldríem fer un salt en el temps i poder posar les notes ja. Mirar-nos-ho tot amb la perspectiva dels anys i finalment adjudicar els notables, els excel·lents, els aprovats justets, els insuficients... Però paciència. Encara. Una mica més. Costa, oi?
Si ara ens manca informació del que està passant, si també ens en falta del que ha passat els darrers mesos, no cal ni dir tot el desconeixement sobre què passarà aquest estiu i, encara més: quin panorama tindrem l’endemà del referèndum. No avancem esdeveniments. Però vetllem-lo críticament.
En prenem nota, ho seguim expectants, i ens posem a la disposició de l’escola per al que faci falta. Que hem d’anar alhora, a casa i al centre educatiu, perquè la criatura prosperi com esperem. Ja vindran dies de sol i esbarjo, però ara per ara, deixem-lo treballar.