Opinió

A la taula del Bernat...

«A les acaballes de l'any 2016, proclamar que l'únic camí és un referèndum acordat amb Espanya és com dir que ens agradaria molt que els ocells nedessin o que els peixos alcessin el vol»

Roc Casagran
26 de desembre del 2016
A la sortida de la Cimera pel Referèndum del divendres passat, el discurs oficial estava clar: som més del vuitanta per cent de la societat catalana, som els demòcrates, hem de ser optimistes, visca, visca, visca, hem retornat a la unitat.

La unitat. Ehem, ehem. Ben bé, què vol dir, això de la unitat? La unitat per si sola no significa res. Que sí, que hi ha una amplíssima majoria de catalans a favor d'un referèndum d'independència. Ah, perfecte. Cap novetat, però, eh. Que això ja ho sabíem des de fa uns quants anys.

Que si es tracta d'unitat buida de contingut, tinc unes quantes propostes: el cent per cent dels catalans està a favor de la felicitat, la mateixa xifra està a favor de la llibertat, i diria que tindríem uns números semblants si preguntéssim si s'està d'acord amb el fet que tothom sigui igual davant la llei. Però ningú no en fa bandera, d'això. Per què? Perquè si no expliquem què s'entén per felicitat, o llibertat, o com ho farem perquè tothom tingui els mateixos drets, aquesta unitat no du enlloc. És un eslògan sense producte.

Per això, en aquest cas, la unitat important, la que té algun tipus de significat, és la que condueix a exercir de debò el dret d'autodeterminació. Tots els que eren a la cimera hi estan d'acord, amb el dret d'autodeterminació? De cara a la galeria, sí, però a la pràctica, ho tenim tan clar?

Sembla ser que el que fa possible aquesta unitat és el fet que el referèndum sigui pactat amb l'Estat (espanyol). En primer lloc, si has de pactar la teva determinació amb algú altre, aquesta deixa de ser "auto", no? Però ara no ens posarem tiquis-miquis. Pactem-la, doncs, som-hi. Quant temps fa que s'ofereix un pacte amb el govern d'Espanya? I què han respost, des de l'oest? De vegades silenci, de vegades insults, de vegades jutges, de vegades policies... I para de comptar.

A les acaballes de l'any 2016, proclamar que l'únic camí és un referèndum acordat amb Espanya és com dir que ens agradaria molt que els ocells nedessin o que els peixos alcessin el vol. És no dir res i deixar-ho entendre tot. És que ja et va bé allargassar l'atzucac.

N'estem fins al capdamunt, de processisme. En això també hi deu haver força unitat ciutadana, diria jo. Per tant, l'única forma de sortir-ne és amb un referèndum. Que voleu continuar sent una Comunitat Autònoma del Regne d'Espanya? Voteu no i avall, coi, però no ens prengueu més el pèl ni ens tracteu d'imbècils.

A alguns dels que en principi hauríem de tenir al costat, el Procés els fa la punyeta i no els deixa créixer ni consolidar l'espai polític a què aspiren. Vet aquí els comuns. La qüestió nacional és la que els fa trontollar la paradeta. Queden pocs dies per arribar al 2017, perquè es compleixi el termini que el mateix Rabell posava com a límit perquè Espanya negociés (ara sembla que se n'ha oblidat). Com que qualsevol negociació és inimaginable (encara que el discurs oficial es forci a deixar-hi una porteta entreoberta), els convidaria a ser valents, a apostar de veritat pel referèndum d'autodeterminació (que no demanin ni el sí ni el no, si no ho tenen clar), i a deixar de marejar-nos amb el mantra que serà un nou 9-N.

No serà un nou 9-N perquè no ho ha de ser. No ho pot ser. Seria un frau. Si ens creiem que això va de democràcia, el referèndum s'ha de fer, s'ha de fer sense dilacions ni xantatges absurds, el referèndum ha de ser vinculant, i qui no hi vulgui participar, ja ho sap: a la taula del Bernat, qui no hi és no hi és comptat.

Nascut a Sabadell (1980). Professor i escriptor, col·laboro amb diversos mitjans, faig recitals de poesia arreu del país, i soc autor, entre altres, de la novel·la L'amor fora de mapa.

El més llegit