Això és una reflexió sobre els danys col·laterals. Una mena de crit d'alerta davant la situació que ens ha dut el nostre egoisme i la mala gestió per part de l'autoritat competent, en un intent desesperat de socialitzar el malestar acumulat després de setmanes tancats a casa pujant-nos per les parets. Uns breus apunts per endreçar els pensaments i poca cosa més.
D'entrada em pregunto si tinc dret a queixar-me, reconec que toca focalitzar tots els esforços, tota l'atenció i tota la solidaritat cap als professionals del sistema públic de salut i els serveis bàsics que estan treballant al límit de les seves possibilitats. La resta és secundari. El problema, en la meva opinió, és que amb l'afany de no col·lapsar el sistema de salut perdem de vista els efectes indirectes que està comportant la gestió de l'estat d'alarma. I per molt que m'esforci en no desviar l'atenció del que és rellevant, se'm dispara el sentit crític.
Personalment no tinc cap raó per inquietar-me, perquè estic bé de salut. Potser una mica més gras. Però a casa no hem patit cap cas de coronavirus que sapiguem, car no hem fet cap test per saber si som asimptomàtics, tot i que es diu que la majoria passarem la malaltia sense adonar-nos-en, oi? Sigui com sigui, com tothom, tinc amics i coneguts que han estat ingressats.
Però igual que qualsevol de vosaltres, visc angoixat quan surto a fer exercici a l'escala, o a prendre la fresca al terrat, o quan goso perpetrar la temeritat de baixar a comprar el pa i el diari en un moment de feblesa, o per omplir la despensa dos cops per setmana. Parlo de l'angoixa de sortir al carrer i vigilar si al voltant porten la mascareta i els guants com correspon, i mantenen el metre i mig de distància física de seguretat (em nego a parlar de distància social).
Tampoc em puc emprenyar perquè encara conservo la feina. Tot i que la meva companya ja ha patit un ERTO malgrat tenir una segona feina on penca molt més que abans. I com vosaltres, he constatat que el mite del teletreball com a model de conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana. Ens han abocat a treballar 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, hiperconnectats, tancats a casa la major part de la jornada laboral en espais no adequats, convivint estressats amb infants i adolescents que han de seguir sisplau per força unes improvisades rutines escolars a distància, gràcies a la bona predisposició del professorat.
I posats a veure el mig got ple, he de reconèixer que visc en un barri amb una xarxa de suport que funciona, allotjat en una comunitat de veïns on ens ajudem els uns als altres, situada en un dels indrets del món més desenvolupat, segons els estàndards de Nacions Unides. I a més, disposo de recursos per intentar desconnectar de la realitat i puc llegir llibres, veure sèries de televisió, xafardejar a les xarxes socials o jugar al Rummikub amb la família. Però no desconnecto.
El problema és que he perdut la capacitat de preveure el què passarà i no puc planificar res. És això el que em neguiteja. Ni sé quan tornarem a la normalitat, ni si aquesta arribarà mai. I això em genera una gran incertesa. No sé com els meus fills acabaran el curs, ni tampoc si podré desconnectar del teletreball i fer vacances, ni quan podré sortir a escampar la boira sense estar pendent d'hores, fases, zones, mascaretes i guants, i abraçar a la gent que estimo. Fins aquí res que no hagueu viscut la majoria de vosaltres. Però aquest no és l'únic maldecap.
Em preocupa molt més encara com podré exercir els meus drets civils i polítics, o els drets econòmics, socials i culturals, que d'això no en parlem gaire i resulta que estan embargats. L'estat d'alarma és un dels tres supòsits que permet l'article 116 de la constitució i que, limitant la llibertat de circulació, limita altres drets que ja han estat prou rebregats com el de manifestació, d'informació, de reunió o de vaga, però també el dret al treball. Drets fonamentals que no podem exercir amb plena llibertat només a través de l'e-mail i les xarxes socials, aïllats en les nostres bombolles d'algoritmes interessats que ens imposen els límits del debat.
Torno al principi, a l'egoisme amb el que hem viscut pensant que les pandèmies eren cosa dels països empobrits en latituds llunyanes, igual que els desastres naturals o les migracions forçades. Tenim memòria de peix. No recordem que aquest país ha patit exili, sequeres, inundacions i pandèmies en el passat. I que no hi ha prou patrulles al mar, ni policies suficients a l'aeroport o a les tanques frontereres per aturar aquests i altres desafiaments globals.
I la mala gestió de les autoritats competents. Les de l'Estat. Que aprofitant la situació de vulnerabilitat manifesta han optat per recentralitzar totes les competències dinamitant el principi d'autonomia i de subsidiarietat, confinant els nostres drets i llibertats en fases i etapes inintel·ligibles pel comú dels mortals, mentre militaritzaven l'emergència imposant la doctrina del xoc davant dels nostres nassos. Per sort, la responsabilitat va per barris. Em trec el barret davant la Consellera Vergés i els regidors i alcaldes que han estat a primera línia arromangats.
Però està clar que les prioritats polítiques dels uns i dels altres han saltat pels aires, i em direu que és natural que això passi en una situació excepcional. I teniu raó, però a ningú se li escapa que hi ha motivacions gens altruistes a l'hora de prendre certes decisions que no obeeixen a la simple gestió neutra i asèptica, car aquesta no existeix ni ha existit mai. Triar entre més d'una opció és fer política, i el diable de la ideologia està en els detalls de la gestió, com tothom sap.
I no parlem de fins a quin punt el procés d'emancipació nacional ha desaparegut del mapa, no només de les prioritats polítiques dels partits i organitzacions socials, sinó també dels soferts ciutadans que ens vam fer un fart de mobilitzar-nos als carrers i ara obeïm sense rebel·lar-nos davant les indicacions del govern de l'Estat. No és una crítica, és la constatació d'una realitat.
No és que jo ara proposi que ens saltem totes les recomanacions sanitàries, no va per aquí, només plantejo la fragilitat de les nostres certeses i la feblesa de les nostres institucions en una realitat distòpica, on ens han canviat de cop i volta les prioritats, els hàbits i l'horitzó vital. El tema és fins quan estem disposats a perdre el control del nostre futur individual i col·lectiu.
El que em preocupa de debò no és el que ja hem comprovat en aquests 60 dies, sinó que seguim acceptant de manera acrítica que en el futur les autoritats polítiques continuïn limitant-nos drets i llibertats a canvi d'una suposada falsa seguretat. I que en lloc d'optar per l'empoderament ciutadà i la solidaritat global triem la vigilància autoritària i l'aïllacionisme social. Depenent de quin camí agafem ara, el que avui és una excepció pot esdevenir la regla.
La crisi del coronavirus ha estès la por entre la societat. No és dolent tenir por, la por ens permet sobreviure davant les amenaces reals perquè activa mecanismes de protecció vitals. Però hi ha una altra por, la por que ens paralitza i que fa baixar el llindar del que acceptaríem en una situació de normalitat. Aquesta por és la que m'espanta, la que és induïda pel populisme i la tecnocràcia que imposa el seu marc mental en la gestió del malestar. El mateix malestar que expressava al principi de l'article. I cal evitar que ens obliguin a triar espantats.
Però això és tema d'un altre article, que tampoc serà sobre la Covid-19.
D'entrada em pregunto si tinc dret a queixar-me, reconec que toca focalitzar tots els esforços, tota l'atenció i tota la solidaritat cap als professionals del sistema públic de salut i els serveis bàsics que estan treballant al límit de les seves possibilitats. La resta és secundari. El problema, en la meva opinió, és que amb l'afany de no col·lapsar el sistema de salut perdem de vista els efectes indirectes que està comportant la gestió de l'estat d'alarma. I per molt que m'esforci en no desviar l'atenció del que és rellevant, se'm dispara el sentit crític.
Personalment no tinc cap raó per inquietar-me, perquè estic bé de salut. Potser una mica més gras. Però a casa no hem patit cap cas de coronavirus que sapiguem, car no hem fet cap test per saber si som asimptomàtics, tot i que es diu que la majoria passarem la malaltia sense adonar-nos-en, oi? Sigui com sigui, com tothom, tinc amics i coneguts que han estat ingressats.
Però igual que qualsevol de vosaltres, visc angoixat quan surto a fer exercici a l'escala, o a prendre la fresca al terrat, o quan goso perpetrar la temeritat de baixar a comprar el pa i el diari en un moment de feblesa, o per omplir la despensa dos cops per setmana. Parlo de l'angoixa de sortir al carrer i vigilar si al voltant porten la mascareta i els guants com correspon, i mantenen el metre i mig de distància física de seguretat (em nego a parlar de distància social).
Tampoc em puc emprenyar perquè encara conservo la feina. Tot i que la meva companya ja ha patit un ERTO malgrat tenir una segona feina on penca molt més que abans. I com vosaltres, he constatat que el mite del teletreball com a model de conciliació laboral i familiar és una llegenda urbana. Ens han abocat a treballar 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, hiperconnectats, tancats a casa la major part de la jornada laboral en espais no adequats, convivint estressats amb infants i adolescents que han de seguir sisplau per força unes improvisades rutines escolars a distància, gràcies a la bona predisposició del professorat.
I posats a veure el mig got ple, he de reconèixer que visc en un barri amb una xarxa de suport que funciona, allotjat en una comunitat de veïns on ens ajudem els uns als altres, situada en un dels indrets del món més desenvolupat, segons els estàndards de Nacions Unides. I a més, disposo de recursos per intentar desconnectar de la realitat i puc llegir llibres, veure sèries de televisió, xafardejar a les xarxes socials o jugar al Rummikub amb la família. Però no desconnecto.
El problema és que he perdut la capacitat de preveure el què passarà i no puc planificar res. És això el que em neguiteja. Ni sé quan tornarem a la normalitat, ni si aquesta arribarà mai. I això em genera una gran incertesa. No sé com els meus fills acabaran el curs, ni tampoc si podré desconnectar del teletreball i fer vacances, ni quan podré sortir a escampar la boira sense estar pendent d'hores, fases, zones, mascaretes i guants, i abraçar a la gent que estimo. Fins aquí res que no hagueu viscut la majoria de vosaltres. Però aquest no és l'únic maldecap.
Em preocupa molt més encara com podré exercir els meus drets civils i polítics, o els drets econòmics, socials i culturals, que d'això no en parlem gaire i resulta que estan embargats. L'estat d'alarma és un dels tres supòsits que permet l'article 116 de la constitució i que, limitant la llibertat de circulació, limita altres drets que ja han estat prou rebregats com el de manifestació, d'informació, de reunió o de vaga, però també el dret al treball. Drets fonamentals que no podem exercir amb plena llibertat només a través de l'e-mail i les xarxes socials, aïllats en les nostres bombolles d'algoritmes interessats que ens imposen els límits del debat.
Torno al principi, a l'egoisme amb el que hem viscut pensant que les pandèmies eren cosa dels països empobrits en latituds llunyanes, igual que els desastres naturals o les migracions forçades. Tenim memòria de peix. No recordem que aquest país ha patit exili, sequeres, inundacions i pandèmies en el passat. I que no hi ha prou patrulles al mar, ni policies suficients a l'aeroport o a les tanques frontereres per aturar aquests i altres desafiaments globals.
I la mala gestió de les autoritats competents. Les de l'Estat. Que aprofitant la situació de vulnerabilitat manifesta han optat per recentralitzar totes les competències dinamitant el principi d'autonomia i de subsidiarietat, confinant els nostres drets i llibertats en fases i etapes inintel·ligibles pel comú dels mortals, mentre militaritzaven l'emergència imposant la doctrina del xoc davant dels nostres nassos. Per sort, la responsabilitat va per barris. Em trec el barret davant la Consellera Vergés i els regidors i alcaldes que han estat a primera línia arromangats.
Però està clar que les prioritats polítiques dels uns i dels altres han saltat pels aires, i em direu que és natural que això passi en una situació excepcional. I teniu raó, però a ningú se li escapa que hi ha motivacions gens altruistes a l'hora de prendre certes decisions que no obeeixen a la simple gestió neutra i asèptica, car aquesta no existeix ni ha existit mai. Triar entre més d'una opció és fer política, i el diable de la ideologia està en els detalls de la gestió, com tothom sap.
I no parlem de fins a quin punt el procés d'emancipació nacional ha desaparegut del mapa, no només de les prioritats polítiques dels partits i organitzacions socials, sinó també dels soferts ciutadans que ens vam fer un fart de mobilitzar-nos als carrers i ara obeïm sense rebel·lar-nos davant les indicacions del govern de l'Estat. No és una crítica, és la constatació d'una realitat.
No és que jo ara proposi que ens saltem totes les recomanacions sanitàries, no va per aquí, només plantejo la fragilitat de les nostres certeses i la feblesa de les nostres institucions en una realitat distòpica, on ens han canviat de cop i volta les prioritats, els hàbits i l'horitzó vital. El tema és fins quan estem disposats a perdre el control del nostre futur individual i col·lectiu.
El que em preocupa de debò no és el que ja hem comprovat en aquests 60 dies, sinó que seguim acceptant de manera acrítica que en el futur les autoritats polítiques continuïn limitant-nos drets i llibertats a canvi d'una suposada falsa seguretat. I que en lloc d'optar per l'empoderament ciutadà i la solidaritat global triem la vigilància autoritària i l'aïllacionisme social. Depenent de quin camí agafem ara, el que avui és una excepció pot esdevenir la regla.
La crisi del coronavirus ha estès la por entre la societat. No és dolent tenir por, la por ens permet sobreviure davant les amenaces reals perquè activa mecanismes de protecció vitals. Però hi ha una altra por, la por que ens paralitza i que fa baixar el llindar del que acceptaríem en una situació de normalitat. Aquesta por és la que m'espanta, la que és induïda pel populisme i la tecnocràcia que imposa el seu marc mental en la gestió del malestar. El mateix malestar que expressava al principi de l'article. I cal evitar que ens obliguin a triar espantats.
Però això és tema d'un altre article, que tampoc serà sobre la Covid-19.