Sobirania, legalitat, moderació. El discurs de Mariano Rajoy aquest dissabte a València no era per sortir del pas. El president espanyol ha ensenyat les cartes amb les quals pensa afrontar l'etapa decisiva -ara sí- del procés, que previsiblement començarà aquesta setmana entrant. Una intervenció davant de la plana major del PP i al País Valencià, que un dia va ser graner de vots però que ara pot esdevenir el laboratori d'una entesa d'èxit de les esquerres, el pitjor malson pels populars si la fórmula qualla i s'exporta a Madrid. La por d'un contagi de la revolta catalana a d'altres territoris germans també pesa (la batalla del finançament autonòmic cou en somort). Per tot plegat, Rajoy ha mesurat en aquesta ocasió les paraules amb cura: en aquesta fase, el llenguatge pot decantar balances.
L'independentisme sap que tenir la bandera de la democràcia al seu equip suma. Com amb totes les grans paraules, però, cal usar-la amb moderació. Hi ha un risc d'estigmatitzar com a no demòcrates els qui discrepen, amb arguments raonables, del referèndum de l'1 d'octubre. Això no és una competició, sinó una manera de denunciar l'absència de respostes polítiques per part de Madrid. Davant d'això, Rajoy fa notar que té al seu costat la llei, la sobirania -el vot- i unes formes suposadament suaus enfront de "l'extremisme" del Govern. Estem, en definitiva, en una batalla per la legitimitat.
És legitim el referèndum del 1-0? Aquesta és una pregunta que, atrafegats com estem en laberint judicial, massa sovint oblidem. Quines són les raons profundes per triar aquest camí, més enllà dels resultats que pugui aportar? Si una cosa han demostrat aquests cinc anys de procés és que Catalunya sempre xoca contra el mateix mur: pensi el que pensi la majoria dels catalans sempre seran minoria dins del conjunt de l'Estat. Això és comprensible numèricament. No ho és, en canvi, que les seves institucions no hagin buscat mecanismes per donar sortida a una part de la població d'una zona concreta. Cap tercera via a l'horitzó. Davant d'aquesta situació, als governants catalans només els queda aferrar-se al vot de la ciutadania i al mandat que se'n desprèn.
Des d'aquest punt de vista, la idea del referèndum hauria de tenir l'aval de tots els qui defensen l'autodeterminació. També d'aquells votants del no que es posen les mans al cap quan constaten la incompareixença del rival, malgrat la mobilització massiva sostinguda en el temps. D'aquells que voldrien una Espanya preocupada, també, per l'encaix de les minories. Dels partidaris de quedar-se però fent saltar abans el forrellat de la Transició. El referèndum pot acabar sent la prova del cotó, l'accelerador de la política catalana i espanyola perquè obligarà tothom a elegir entre dues legitimitats. A mullar-se.
Llegeixo, per atzar, una frase de l'Antoni Puigverd a La finestra discreta. Quadern de la roda del temps: "L'agost és una nit que passa volant i el setembre és el timbre del despertador". Ja som a setembre i el despertador, de cop, ens indica que la llarga migdiada s'ha acabat.
L'independentisme sap que tenir la bandera de la democràcia al seu equip suma. Com amb totes les grans paraules, però, cal usar-la amb moderació. Hi ha un risc d'estigmatitzar com a no demòcrates els qui discrepen, amb arguments raonables, del referèndum de l'1 d'octubre. Això no és una competició, sinó una manera de denunciar l'absència de respostes polítiques per part de Madrid. Davant d'això, Rajoy fa notar que té al seu costat la llei, la sobirania -el vot- i unes formes suposadament suaus enfront de "l'extremisme" del Govern. Estem, en definitiva, en una batalla per la legitimitat.
És legitim el referèndum del 1-0? Aquesta és una pregunta que, atrafegats com estem en laberint judicial, massa sovint oblidem. Quines són les raons profundes per triar aquest camí, més enllà dels resultats que pugui aportar? Si una cosa han demostrat aquests cinc anys de procés és que Catalunya sempre xoca contra el mateix mur: pensi el que pensi la majoria dels catalans sempre seran minoria dins del conjunt de l'Estat. Això és comprensible numèricament. No ho és, en canvi, que les seves institucions no hagin buscat mecanismes per donar sortida a una part de la població d'una zona concreta. Cap tercera via a l'horitzó. Davant d'aquesta situació, als governants catalans només els queda aferrar-se al vot de la ciutadania i al mandat que se'n desprèn.
Des d'aquest punt de vista, la idea del referèndum hauria de tenir l'aval de tots els qui defensen l'autodeterminació. També d'aquells votants del no que es posen les mans al cap quan constaten la incompareixença del rival, malgrat la mobilització massiva sostinguda en el temps. D'aquells que voldrien una Espanya preocupada, també, per l'encaix de les minories. Dels partidaris de quedar-se però fent saltar abans el forrellat de la Transició. El referèndum pot acabar sent la prova del cotó, l'accelerador de la política catalana i espanyola perquè obligarà tothom a elegir entre dues legitimitats. A mullar-se.
Llegeixo, per atzar, una frase de l'Antoni Puigverd a La finestra discreta. Quadern de la roda del temps: "L'agost és una nit que passa volant i el setembre és el timbre del despertador". Ja som a setembre i el despertador, de cop, ens indica que la llarga migdiada s'ha acabat.