Aquest dijous hem conegut la terrible notícia de la mort d'Alfredo Pérez Rubalcaba i l'impacte emocional és immens. L'Alfredo era un home de pensament àgil, intel·ligent, negociador incansable i lleial malgrat les discrepàncies. La nostra relació més intensa va començar quan ell estava al capdavant el del PSOE i jo del PSC, en un moment en què les tensions territorials creixien per moments. Érem a l'any 2012, i no tots els socialistes espanyols teníem la mateixa posició sobre el que significava una Espanya plural i diversa. Tenir-la era una necessitat imperiosa perquè, com sempre deia l'Alfredo, en aquell moment confluïen ja les forces centrífugues de l'independentisme i les centrípetes de la dreta recentralitzadora.
La seva prioritat sempre era la construcció d'un Estat que fos sensible amb els sectors més desprotegits i que garantís un futur digne per a les noves generacions. Per això va dedicar gran part de la seva vida al món de l'educació, és a dir a la transmissió del coneixement i a la creació d'oportunitats per als joves. Però, per a ell, la primera prioritat era crear espais de convivència i de respecte mutu i així va ser com va tenir un paper decisiu en la dura tasca de fer desaparèixer el terrorisme de les nostres vides en la seva faceta de ministre de l'Interior i vicepresident del govern. No ho pregonava però va ser així.
Aquell 2012, i ja com a secretari general del PSOE, estava profundament preocupat per la fallida de la convivència a Catalunya i de la de Catalunya amb la resta dels pobles d'Espanya. Sobre aquesta qüestió, el PSOE i el PSC no sempre pensàvem el mateix i per això vam decidir construir una proposta de solució per a un tema, el territorial, que s'estava complicant per moments.
En primer lloc calia treballar dins de la família socialista per trobar un projecte que fos compartit per tots i per oferir la solució necessària per garantir una convivència que s'estava trencant. L'Alfredo va fer un treball ingent en el si del PSOE per aprovar el document "Cap a una estructura federal de l'Estat" el dia 6 de juliol de 2013 al Consell Territorial i que es coneix com la Declaració de Granada.
Aquest document, que segueix vigent, planteja una reforma de la Constitució i defensa un model federal basat en el de les democràcies més avançades del món i que es basa en el respecte a la pluralitat d'Espanya, en la reforma del Senat com a cambra territorial, en un millor sistema de finançament i en unes regles més clares a l'hora de fixar les competències de les comunitats autònomes.
A l'Alfredo el va guiar sempre l'interès comú i mai el personal. Era capaç de negociar durament, però sempre per avançar cap a l'acord. En aquestes hores tan difícils, els meus records són d'experiències personals i d'aprenentatges que marcaran la meva vida per sempre. Va ser un honor estar al seu costat en moments tan decisius. En el terreny polític el país ha perdut un gegant que, des d'un compromís indestructible amb les idees socialistes, va contribuir a crear un futur millor i espais de convivència que haurem d'alimentar cada dia amb el record del seu exemple. Ell sempre s'acomiadava amb una abraçada. Doncs això, una grandíssima abraçada company i amic Alfredo!
La seva prioritat sempre era la construcció d'un Estat que fos sensible amb els sectors més desprotegits i que garantís un futur digne per a les noves generacions. Per això va dedicar gran part de la seva vida al món de l'educació, és a dir a la transmissió del coneixement i a la creació d'oportunitats per als joves. Però, per a ell, la primera prioritat era crear espais de convivència i de respecte mutu i així va ser com va tenir un paper decisiu en la dura tasca de fer desaparèixer el terrorisme de les nostres vides en la seva faceta de ministre de l'Interior i vicepresident del govern. No ho pregonava però va ser així.
Aquell 2012, i ja com a secretari general del PSOE, estava profundament preocupat per la fallida de la convivència a Catalunya i de la de Catalunya amb la resta dels pobles d'Espanya. Sobre aquesta qüestió, el PSOE i el PSC no sempre pensàvem el mateix i per això vam decidir construir una proposta de solució per a un tema, el territorial, que s'estava complicant per moments.
En primer lloc calia treballar dins de la família socialista per trobar un projecte que fos compartit per tots i per oferir la solució necessària per garantir una convivència que s'estava trencant. L'Alfredo va fer un treball ingent en el si del PSOE per aprovar el document "Cap a una estructura federal de l'Estat" el dia 6 de juliol de 2013 al Consell Territorial i que es coneix com la Declaració de Granada.
Aquest document, que segueix vigent, planteja una reforma de la Constitució i defensa un model federal basat en el de les democràcies més avançades del món i que es basa en el respecte a la pluralitat d'Espanya, en la reforma del Senat com a cambra territorial, en un millor sistema de finançament i en unes regles més clares a l'hora de fixar les competències de les comunitats autònomes.
A l'Alfredo el va guiar sempre l'interès comú i mai el personal. Era capaç de negociar durament, però sempre per avançar cap a l'acord. En aquestes hores tan difícils, els meus records són d'experiències personals i d'aprenentatges que marcaran la meva vida per sempre. Va ser un honor estar al seu costat en moments tan decisius. En el terreny polític el país ha perdut un gegant que, des d'un compromís indestructible amb les idees socialistes, va contribuir a crear un futur millor i espais de convivència que haurem d'alimentar cada dia amb el record del seu exemple. Ell sempre s'acomiadava amb una abraçada. Doncs això, una grandíssima abraçada company i amic Alfredo!