Mor Rubalcaba, custodi del règim del 78

"Estic cansat, molt cansat, és un cansament estructural. Tinc ganes de deixar-ho, de retirar-me". Alfredo Pérez Rubalcaba, nascut a Solares, Cantàbria, el 1951, i que ha mort aquest divendres després de patir un infart cerebral, ho confessava els primers dies del 2001, dinant amb un grup de periodistes. Ara descansa per sempre. Divuit anys després d'aquella conversa i sense haver estat quiet ni un minut. Ni quan era a l'escenari ni quan va passar a les bambolines i seguia connectat, lúcid en l'anàlisi i intrigant fins on podia. 

Quan Rubalcaba estava cansat, José Luis Rodríguez Zapatero feia sis mesos que havia estat escollit secretari general del PSOE i una de les primeres coses que va fer va ser repescar-lo i encomanar-li negociar el pacte antiterrorista amb el PP, que tenia com a objectiu endurir el setge a ETA i el seu entorn i desallotjar el nacionalisme basc del poder. De tancar l'acord se'n va sortir, d'escanyar els abertzales i ETA també, però la victòria constitucionalista a Euskadi va fer-se pregar fins al 2009.

Entre tants bambis (Carme Chacón entre ells), Zapatero volia algú amb mili. Ell havia donat suport a José Bono i estava enfrontat al sector de Madrid afí a Zapatero i també a la família majoritària a la federació, la guerrista. Al 35è congrés Rubalcaba no va ser escollit ni delegat. Però mesos després ja estava reenganxat i tornava a ser del sector oficial. Potser sí que el 2001 estava realment cansat, però ni els problemes de cor posteriors ni els successius congressos van acabar amb ell, i quan Zapatero, trinxat per la crisi i amb la popularitat sota mínims, va tirar la tovallola al març del 2010 i va anunciar que no es presentaria de nou, allà estava ell. La vella guàrdia del PSOE i els barons van coincidir que era la millor solució, la més segura per ser candidat.

Sortida després de les europees

No se'n va sortir i el resultat de 2011 va ser desastrós (110 escons que amb l'actual fragmentació haurien estat acceptables però que aleshores van ser humiliants) però va seguir al capdavant del PSOE derrotant Carme Chacón, que va morir fa dos anys, al congrés de Sevilla del 2012. Va pilotar la nau fins que es va imposar la necessitat d'un canvi real al partit que en cap cas Rubalcaba, felipista de primera hora, podia representar. Pedro Sánchez, amb qui mai es va entendre, va agafar el relleu després d'unes primàries en què Rubalcaba, derrotat sense pal·liatius a les europees de 2014, va deixar el càrrec amb un full de serveis impecable al sistema polític sorgit de la Transició.

Rubalcaba, de família de classe mitjana-alta, químic, atleta amateur i professor a la Complutense, es va afiliar al PSOE al final del franquisme. Ho va fer poc abans de casar-se amb Pilar Goya, una noia de casa bona i química, investigadora del Centre Superior d'Investigacions Científiques, amb qui no va tenir fills i amb qui compartia una vida tranquil·la i discreta amb poques aficions més enllà de la música clàssica i veure esports a la tele. Molt futbol i molt Reial Madrid.

Als 70, la seva tasca política el va encaminar a la sectorial d'educació i universitats del PSOE. I d'allà al ministeri amb la victòria de Felipe González el 1982. Començava la carrera del gestor, del polític professional que seria secretari d'estat primer i ministre del ram després.

La Moncloa i el 'comando Rubalcaba'

Però el Rubalcaba comunicador, tàctic i conspirador que coneixíem neix el 1993. Aquell any el PSOE guanyava les eleccions pels pèls, el cicle de González enfilava l'ocàs i per assegurar-se el govern van pactar amb CiU. González es va endur Rubalcaba a la Moncloa de ministre de la Presidència, Relacions amb les Corts i portaveu. Els divendres, les rodes de premsa posteriors al consell de ministres eren un viacrucis. Havia de justificar i minimitzar casos de corrupció, els GAL i capejar la crisi fins a la inevitable victòria d'Aznar. Però allà es va gestar el mite del murri, el comando Rubalcaba de periodistes afins i es construeix una relació de ferro amb Prisa, que a través d'El País sempre més jugaria fort per fer-lo líder del PSOE. Quan va deixar la política formal el diari el va integrar al seu Consell Editorial, càrrec que va deixar fa només uns mesos i que va compatibilitzar amb les classes que, de nou, feia a la universitat.

La derrota socialista de 1996 no el va apartar de la primera línia. En la primera legislatura d'Aznar va ser el portaveu del PSOE fins que, un cop renovades les estructures amb Zapatero, es va saber reinventar. Després d'usar-lo per a la política antiterrorista, a Rubalcaba el van fer cap de la campanya del 2004 i va liderar la gestió informativa de l'11-M. És seva la frase: "Mereixem un govern que no ens menteixi", i també són seves les desenes de trucades a periodistes combatent la versió oficial que ETA era l'autora de la massacre de Madrid. La dreta el va convertir en la seva bèstia negra.

El jonc va fer un Estatut

El 2004 Zapatero el va fer el seu portaveu al Congrés. Allà es val d'una brillant oratòria i negocia, amb habilitat, lleis i pressupostos sense perdre la compostura. Només se li coneixia l'enuig quan parlava accelerat. Amb ERC i amb Joan Puigcercós, però també amb Josep Antoni Duran i Lleida, de CiU, i Josu Erkoreka, del PNB. A l'Estatut va sublimar el seu tacticisme i va tenir un paper clau per resoldre el tema malgrat que després de la sentència del TC reconeixeria el fracàs de l'empresa per garantir l'encaix amable de Catalunya a Espanya. Era el Rubalcaba autonomista i gairebé federalista que després acabaria abraçant un discurs unitarista i jacobí que, en el moment àlgid del procés, tenia poc a envejar del d'Alfonso Guerra. En ell, i quan es tractava d'idees, tot era dúctil. Com el jonc, es doblegava però no es trencava.

Un cop resolt l'Estatut, Zapatero el va enviar a Interior, segur que ell podria resoldre la papereta d'ETA i convertir-lo en el president que acabés amb el terrorisme a Espanya. Va seguir amb la persecució policial implacable i ho va combinar amb diàlegs i contactes més o menys discrets amb els entorns de l'organització i el socialista basc Jesús Eguiguren, que feia de pont. Quan feia setmanes que havia deixat el govern, del qual n'era també portaveu i vicepresident primer després de la gran remodelació de Zapatero del 2010, ETA va anunciar el 20 d'octubre del 2011 que ja no mataria mai més. Ja no va servir, però, per arreglar el balanç de Zapatero ni per donar aire a Rubalcaba a les generals de novembre.

Salvar la corona amb Rajoy

I a l'oposició, encara un darrer servei. Va gestionar, malgrat les veus republicanes que es van alçar al partit i el desgast que ja patia la monarquia a càrrec dels independentistes i un ascendent Podem, una reforma legal matussera per assegurar que Joan Carles I pogués abdicar amb seguretat jurídica a favor del seu fill, Felip VI. Ho va pactar amb Mariano Rajoy, amb qui compartia generació i consensos bàsics. La lleialtat de tots dos a la corona era i és absoluta. Són dos custodis del règim del 78.

A Rubalcaba era habitual veure'l pels passadissos del Congrés amunt i avall amb el seu telèfon, que usava per contestar tots els missatges que rebia. No parava, però no era amic de la vida de partit: ho era del poder. La seva capacitat de treball l'ajudava. En la seva última etapa al govern vivia al ministeri (la seguretat obligava) i això feia que només es permetés trencar la rutina per sopar els dissabtes amb el seu amic d'infància, el també socialista madrileny Jaime Lissavetzky, també químic, també fanàtic del Reial Madrid i també militant del PSOE des del 1974. Quan era portaveu al Congrés hi anava tots els diumenges a la tarda. Al despatx, amb música clàssica de fons, preparava la setmana, mirava papers i trucava a col·laboradors i periodistes. Movia fils, és el que més li agradava i millor feia. Perfils com els seus són imprescindibles en qualsevol estat.