El 9-N i el primer d’octubre són dues dates que han esdevingut prova d’assaig de l’acció política de Catalunya, amb el que han estat, l’una i l’altra, i amb el que ha comportat cadascuna. Ningú no pot negar que Catalunya ha falcat els fonaments del que un dia serà un referèndum d’autodeterminació. Davant d’aquesta realitat, Espanya també hauria pogut començar a replantejar-se l’estat d'autonomies i definir-ne un de nou, de model d’estat. Però no ho farà.
Més conservadora o més progressista, Espanya s’hi sent còmoda, en aquest autonomisme a redós de la centralitat, i com que té mentalitat hegemònica, les dues grans formacions polítiques, PP i PSOE, i ara Vox, es protegeixen davant el “problema català”, no fos cas que fos possible que Catalunya marxés. Ho hem vist i ho veiem en totes les campanyes electorals de llavors i fins ara. Més que incidir sobre la realitat política i els problemes socials, els partits d’obediència espanyola lluiten a veure qui amenaça més Catalunya per no fer curt i que l’adversari rasqui quatre vots més.
En lloc de tenir mirada llarga, d’obrir-se al diàleg, més enllà de quan es necessita Catalunya per a la governabilitat d’Espanya, polititzen la Justícia. La polititzaven abans i la polititzen ara. Altrament, de resultes de les urnes d’aquell sí o d’aquell no, no s’entén la presó preventiva sense la politització. I és que és de resultes del que ells consideren “que els hem fet” que n’hem pagat el preu de presó i d’exili. Amb el consegüent desconcert del món independentista i entre el món independentista. Cada dia més mal dissimulat.
Potser del que ha de ser capaç l’independentisme és de marcar una estratègia clara i de treballar nous camins que li permetin avançar en l’únic objectiu que li pot donar èxit, com ha estat la llei d’amnistia, i com ha de ser una acumulació inqüestionable de capital electoral, perquè ja hem vist com l’estratègia de la pressa ens ha portat a la frenada sobtada. I a la polarització. Si de generar adhesions a la causa és de què es tracta, amb intel·ligència política, en política guanya qui és capaç d’aconseguir que el seu discurs s’endinsi en el terreny de l’adversari, a nivell intern. I a nivell internacional veiem que la fragilitat que viu Europa per raó de guerres i refugiats i polítiques dissemblants és tan gran que la via repressiva per la qual han optat els governs espanyols no ha trobat aliats.
Però com ens ho farem si nosaltres no tenim la força per marxar i Espanya tampoc no la té per acabar per decret amb l’independentisme i no vol ni parlar-ne, d’un referèndum pactat? Ara ens trobem immersos en la tàctica, per desacords partidistes en l’estratègia. Batallem perquè la llei d’amnistia sigui aplicada a tots els encausats, que puguin tornar els que viuen exili i recomencem. Que no serà fàcil. No serà gens fàcil.